La diferència entre un costum i una tradició pot ser ambigua i té a veure amb la forma de transmissió, els antecedents històrics, el potencial d'identificació de l'acció, i de la seva durada i periodicitat. Mentre que un costum s'associa a una rutina individual o col·lectiva adquirida per mitjà d'inclinacions familiars o comunitàries (per exemple, el fet que a Catalunya sopem al vespre i no a mitja tarda com els europeus), una tradició s'associa a un costum singular d'arrels socioculturals molt profundes a través del qual un col·lectiu s'identifica (per exemple, celebrar el caga tió per Nadal). A la llum d'aquesta diferència, és probable que a Catalunya estiguem presenciant com un costum de quatre esdevé una tradició de molts (els centenars de cotxes aparcats a les portes dels parcs naturals en són testimoni), en la mesura que cada cop hi ha més aficionats a caçar bolets i que aquesta activitat representa una reafirmació individual i col·lectiva envers la cultura pròpia. Per altra banda, la cuina dels bolets, encara que indissoluble de l'art de caçar-los, la considero un accessori d’aquesta flamant tradició. El que de debò ens agermana és anar a bosc a fer el cistell i sentir l’omnipresència de la natura. Ja que això de cuinar-los o menjar-los, encara que ens trempa, no assoleix l’estatus dels calçots o dels panellets. A més, qui no s'ha penedit de collir una pila de cama-secs (Marasmius oreades) o rovellons en el moment de netejar-los?
(Cotxes de boletaires al Montseny / Foto: DIBA)
‘No hi ha res més enriquidor que sortir a caçar bolets amb algú que tingui una visió i experiència diferent de la teva’
L’alumne boletaire
Ara permeteu-me reduir la societat catalana en tres grups: els primers són aquells que han nascut en el si d'una família de tradició boletaire, amb cistells a casa i el record de jornades memorables, i que han heretat (físicament o simbòlicament) les coordenades d'uns indrets privilegiats. Els segons són aquells sense cap vincle amb els bolets, generalment urbanites, però amb una gran il·lusió per aprendre'n. I els tercers són aquells que sense llegar-los una tradició familiar, n'han après pel seu compte i han eixamplat la base (serà culpa de l’adoctrinament?). Llevat que siguis un micòleg professional (i fins i tot així), tant se val en quin grup et trobis; el fet és que necessites ampliar els teus coneixements (no hi ha més trist que collir sempre els mateixos bolets als mateixos boscos) i, per aconseguir-ho, tens a la teva disposició cinc vies importants. En primer lloc, i coincidint a grans trets amb el primer dels deu manaments aportats per Vicenç Serrano al Manual del boletaire català: «Les primeres vegades que hom surti a collir bolets, caldrà que ho faci acompanyat d'un boletaire entès, per tal de trobar el lloc on es produeixen, per aprendre a conèixer les diverses espècies i a distingir els bolets bons dels dolents». És a dir, apropa't a qualsevol que en sàpiga més que tu (especialment si no en tens ni idea), i guanya't la seva confiança per sortir amb ell o ella a recol·lectar. No hi ha res més enriquidor que sortir a caçar bolets amb algú que tingui una visió i experiència diferent de la teva. En segon lloc, i en la línia del primer punt: el mercat ofereix cursos a càrrec de naturistes i micòlegs professionals, sovint associats a jornades boletaires més extenses. En són dos bons exemples les sortides a mida de Naturalwalks, una empresa especialitzada en gastrobotànica, o el curs EXPLORA els bolets (en format híbrid) de la UPC.
(Portada del Manual del boletaire català, de Viçens Serrano / Foto: Todocolección)
’Ens manca un llibre quasi definitiu, alguna publicació pretensiosa impresa en tapa dura i paper gruixut’
Les guies de bolets
En tercer lloc: cal tenir molt en compte les publicacions impreses. Deixant de banda els llibres científics de micologia (la seva terminologia pot ser un impediment per avançar), a les llibreries trobareu dos formats més o menys complementaris: per una banda, hi ha els llibres de referència amb fotografies d'alta qualitat i una informació molt detallada (descripció, hàbitat, comestibilitat...) d'una extensa selecció d'espècies autòctones amb interès científic, ecològic i gastronòmic. En són dos bons exemples Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars, de Josep Maria Vidal i Enric Ballesteros (Brau edicions), i la Guia dels bolets dels Països Catalans, de Ramon Pascual (Cossetània edicions). Per altra banda, hi ha les guies simplificades les quals, o bé en forma de llibret o fins i tot de pòster desplegable, han estat ideades per endur-se a la motxilla. Si optes per aquesta modalitat, prioritza aquelles guies amb il·lustracions científiques i no artístiques, com ara 101 bolets de Catalunya que cal conèixer, de Toni Llobet (Cossetània edicions), o que emfatitzin en les possibles confusions amb altres espècies, com la Guia pràctica del boletaire, de Ramon Pascual (Editorial Alpina). Finalment, hi ha un tercer format que ha irromput amb força per omplir un buit en el sector: Bolets en ruta, les guies amb mapes de l'editorial alpina (del Berguedà, del Montseny, del Ripollès...). Sigui quina sigui, les guies de bolets són una eina indispensable i un objecte d'adoració. I, en aquest sentit, ens manca un llibre quasi definitiu, alguna publicació pretensiosa impresa en tapa dura i paper gruixut; la bíblia dels bolets.
(Detall de la guia Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars / Foto: Brau edicions)
‘Qui no ha xalat mai amb Caçadors de bolets, després de Thalassa el millor programa cultural de ‘la nostra’
Caçar bolets, una nova religió?
En quart lloc, tenim els mitjans de comunicació tradicionals (entre els quals m'incloc). O qui no ha xalat mai amb Caçadors de bolets, després de Thalassa el millor programa cultural de ‘la nostra’? Finalment, tenim el món digital. Enfront del dubte, internet continua sent l'eina a la qual tots recorrem. Ara bé, deixant de banda els blogs i els grups de boletaires de les xarxes socials (alguns dels quals són realment bons i divertits), existeixen les aplicacions dels telèfons intel·ligents. Sorprèn que n'hi hagi tantes, especialment en anglès. Però mentre no n'aparegui una en català capaç de reconèixer un bolet amb garanties a partir d'una o més fotografies (amb un qüestionari complementari o sense ell), aquesta tecnologia no penetrarà. A més a més, ja només ens faltaria això; anar pel bosc enganxats als telèfons. En qualsevol cas, si anar a caçar bolets és una tradició, no hem de patir: les tradicions s'alimenten del passat i impliquen processos formals (com aprendre a distingir un bolet a través de l'observació empírica) carregats d'obstinació i èpica (o us imagineu un capellà llegint la bíblia des del smartphone?). Si, per altra banda, només és un costum (que a jutjar per l'escampall de brutícia del bosc, també podria ser), aleshores la cosa evolucionarà i és probable que acabem caçant bolets amb drons. Finalment, hi ha una última possibilitat: que anar a caçar bolets derivi cap a una nova religió. Creieu-me; seria tan fàcil com reemplaçar el vi de missa per un derivat del reig bord (Amanita muscaria), un bolet tòxic però al·lucinogen molt comú a Catalunya les visions psicodèliques del qual s'associen als gnoms, a les fades i (casualment) al bestiari popular.
(Il·lustració de gnoms associats al fong Amanita muscaria / Foto: psychedelicspotlight)