És temps de carxofes. En compro un parell de quilos perquè un cop polides ens quedarà una safata per a quatre a tot estirar. Mentre les preparo per cuinar-les, mig barallant-m’hi retirant les fulles externes, penso que les carxofes són la metàfora d’aquelles persones tan esquerpes. Una flor tancada, dura i amant dels dies freds i hostils, que es defensa tacant-me els dits d’un rebel color marronós i tenaç que triga dies a marxar. Sembla ben bé que vulgui recordar-me el rancor que li ha generat que l’hagi profanat per despullar-la de la cuirassa i aconseguir el tresor més preuat, el seu cor tendre, deliciós i franc, que s’obre a la boca amb un sabor intens que s’amplifica si després de menjar-la bec un got d’aigua. L’aigua la desperta com si fos una bella dorment. El cor de la carxofa és tan tendre que es pot menjar fins i tot cru, filetejat ben prim i amanit amb un oli excel·lent (importantíssim), flocs de sal i pebre. És la idea més ràpida, sí, però tallades fines es couen en un tres i no res: saltades o complementades en qualsevol guisat.
Un cop he despullat a la guerrera de la seva armadura retallo el plomissol de l’interior que, quan és abundant, és un senyal d’una carxofa vella. I haig de vigilar que els cors no perdin el seu color nacrat, de no haver vist mai el sol. Per evitar l’oxidació natural, l’ennegriment, vaig posant els cors en aigua ben plena de tiges de julivert aixafades.
No voldria semblar demagògica ni frívola, però tinc la sensació que hem normalitzat tant el proveïment d’aliments que no els donem gens d'importància
Sí, les carxofes són un tresor que ens compensa la cruesa de l’hivern. Un tresor prou sucós si tenim en compte que ja fa anys que els camps de carxoferes pateixen saquejos recurrents. Als matins els pagesos arriben al camp i es troben que els han fotut les carxofes. Les pèrdues no són només econòmiques, que Déu-n'hi-do, sinó que també es perd la feina, els esforços i la il·lusió, aprimant les ganes de continuar en un sector ja prou castigat. Que et robin és una autèntica cabronada que no es pot perdonar, però sembla una paràbola bíblica per fer-nos adonar del valor dels aliments.
Els estats controlen els preus dels aliments, perquè l’accés a l’alimentació i la seguretat alimentària és un dret fonamental proclamat per la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948. En les darreres dècades en les quals hem adquirit un estatus més folgat de vida i l’alimentació ha quedat relegada a la tercera despesa familiar, rere l’habitatge i l’oci, els aliments s’han devaluat progressivament. Devaluat no tant de preu com de valor, de consideració. No voldria semblar demagògica ni frívola, però tinc la sensació que hem normalitzat tant el proveïment d’aliments que no els donem gens d'importància.
I si parlem de robatoris i de valorar els aliments s’escau recordar aquella història mig llegendària sobre la magnífica estratègia ideada per Frederic II el Gran, rei de Prússia al s. XVIII. En aquells temps la patata era considerada menjar no digne relegat als porcs. Eren temps convulsos al Regne i la patata podria ajudar a combatre la fam si es complicava la cosa, però el producte era menjar per porcs, no digne per a les persones. El Rei es va encaparrar a aconseguir el que semblava impossible: superar les traves religioses i socials que envoltaven la patata i popularitzar-la com a producte bàsic. Va intentar convèncer els pagesos, però es van tancar en banda negant-se a plantar un producte gairebé pecaminós. I de cop, va tenir una gran pensada. En va fer plantar als horts i jardins del Palau i les va fer custodiar nit i dia per la Guàrdia Reial. Els rumors es van escampar entre el poble: el que el Rei havia plantat era un producte exòtic de gran valor. Dies després, amb l’excusa d’haver de combatre una batalla llunyana, va deixar els horts reials sense vigilar. Va ser immediat: el poble va entrar a robar aquest producte “tan bo i necessari” i la patata va entrar a les cuines de les cases. La resta de la història ja la coneixem.