Les costellades són com un viatge d'anada sense una tornada coneguda: s'encaren sempre amb una il·lusió gairebé infantil, però és difícil endevinar si les acabarem amb eufòria juvenil, cantant Flying free gràcies als altaveus d'un cotxe, o si del contrari en un dinar haurem envellit seixanta anys de cop i ens trobarem a mitja tarda dormint la mona dins el cotxe, talment com un avi de l'Imserso que ha menjat massa al bufet lliure de l'hotel. Hi ha costellades amb amics en les quals és possible acabar tan tip que just després de les postres, sense dubtar-ho massa, més d'un firmaria anar de cap al quiròfan del Clínic per deixar-se obrir amb un bisturí, buidar l'intestí i treure's de sobre aquella sensació de tenir un globus a punt de rebentar dins l'estómac. Si existeix una petite mort entesa a la manera de Baudelaire després d'afartar-nos de carn, però, també hi ha una mort no tan petita però més real posant en perill la costellada de tota la vida: la potència i el pes del terme 'barbacoa', una amenaça que pot enterrar les 'costellades' per sempre més.
Quan jo era petit, només feien 'barbacoes' la gent de casa bona que tenia una caseta amb jardinet i una barbacoa d'obra, encastada a la paret, gràcies a la qual un diumenge al mes es convertien en un pare de família americà que beu Budweiser, porta la gorra d'un equip de beisbol i li diu 'buen chico, pequeño' al seu gos quan aquest li atansa un pot de quètchup. En general, la resta de mortals a casa hi tenien una graella comprada a alguna ferreteria i que de tant en tant, quan feia bon temps, servia per fer una costellada amb la família sense la necessitat de sentir-se Homer Simpson. Fora de casa la cosa funcionava igual: en època de calçots, el dinar campestre a la vora del foc es deia 'calçotada', ja que l'element principal del festí eren els calçots, mentre que la resta de l'any, per exemple a la tardor, l'àpat es deia 'costellada', atès que no hi havia encara calçots i el tiberi s'estructurava sobre les costelles, els costellams i les botifarres. El concepte 'botifarrada' mai no s'ha fet servir tant perquè des de finals dels vuitanta és propietat de l'esquerra independentista -i també de l'ANC, des del 2012- i només s'usa en contextos de dinar popular que acaba amb actuació en directe de Josep Maria Cantimplora.
Parlo en passat perquè tot això que sembla tan lògic, desgraciadament, ja no ho és tant avui en dia. Els catalans sempre hem batejat un àpat especial a partir de l'ingredient principal de l'àpat, per això existeixen les 'xocolatades' quan es menja xocolata desfeta en un acte infantil de festa major, les 'caragolades' quan es fa algun dinar popular a base de caragols i cançons del Gitano de Balaguer al fil musical o les 'mariscades' quan del que es tracta és de fotre'ns fins les botes de marisc. D'un temps ençà, però, en l'àmbit de les costellades vam començar a virar el rumb amb la perdició d'aquells vaixells que són més dèbils que el vent o la marea. Primer van aparèixer els defensors del terme 'graellada', que és eufònic com un vers de J. V. Foix però té el problema que agafa l'estri de cocció -la graella- com a arrel i motiu del nom, obviant així el motiu i protagonista de l'àpat: les costelles. Com passa sempre amb tot allò que sona massa català i té un equivalent de pes en castellà, però, la 'graellada' ha hagut de conviure amb la 'parrillada' fins que finalment totes dues han acabat sucumbint davant la 'barbacoa'.
Lingüísticament parlant, la 'barbacoa' és una bomba amb una onada expansiva tan potent com un allioli d'aquells que l'endemà de menjar-lo, en arribar a l'oficina el dilluns al matí, encara remena la cua i et fa dir bon dia amb la boca més tancada que quan tornes del dentista després d'una anestèsia bucal. Només cal posar 'barbacoa' a Google i veure que la majoria de mitjans de comunicació catalans empren aquest nom per referir-se a l'àpat informal d'ingesta de carn, per exemple. Desgraciadament, doncs, no hi ha dubte que aquest concepte ha anestesiat la 'graellada' i especialment la 'costellada', però amb una anestèsia tan potent que el perill de no despertar-se és real. El drama encara és més gros quan un s'adona que l'altra cosa més cercada a Google és el lloc on gaudir d'una d'aquestes 'barbacoes', dissortadament conegut com 'merendero' malgrat que ningú no acostumi a fotre's unes costelles de xai amb xistorra, patates al caliu i botifarra del perol per berenar, que jo sàpiga.
Una costellada no és un berenar, però és que ni tan sols és un àpat: és una litúrgia. Com a tal, inclou fins i tot un partit de futbol de patxanga previ que ara per ara l'element més important per mantenir en vida les costellades. El dia que algú digui "anem a jugar un partit de barbacoa", el món serà un lloc més trist i fosc, com quan al Museu Picasso passes del període rosa al període blau del pintor i tot s'omple de tristesa. Igual com la pintura del malageny més català que ha existit mai, les costellades també serveixen per parlar dels aspectes més primitius i profunds de l'ànima humana: si el partidet de futbol de torn es juga amb l'esperit dels cavernícoles perseguint una presa en comptes d'una pilota, a l'hora de dinar cal actuar com un ciutadà romà en una bacanal del segle II, ja que la norma primera d'una costellada és que cal viure-la des de l'hedonisme més extrem, tant si es tracta d'un dinar amb copes Riedel o d'un àpat amb gots de plàstic on es llegeix "Festa Major Alternativa de Vilafranca 2006".
Després, entre tall i tall de carn, anirem passant estacions en aquest viatge delerós cap al plaer, i entre glop i glop de vi -o de Xibeca, cervesa que en una costellada esdevé beuratge de culte- el migdia s'anirà amansant, el sol anirà davallant i el temps s'anirà esmunyint, ja que una costellada és principalment un viatge quàntic en el qual, sense entendre-ho, les hores semblen no tenir sempre seixanta minuts. Sense saber com, al cap d'una estona haurem arribat al final del trajecte. Alguns herois faran una capcinada a l'ombra, roncant encara amb un ditet de limoncello reposant dins el gotet que tenen a les mans: seran els caiguts. Després hi haurà els valents, és a dir, aquells que seguiran amb el gintònic o el whisky sense saber que cada glop de més pot ser un tobogan del qual ni dues tones d'ibuprofèn n'evitin el dolor de la caiguda.
Per acabar, existiran els imprescindibles: aquells que retornaran al vi a mitja tarda amb la fe i la veneració de qui torna a entrar a l'església després de fer tot el seguici d'una processó. Per sort, sí, hi ha coses en una costellada que no canviaran mai: aquell disc d'Estopa que torna a sonar i fa embogir la parròquia, aquell amic que té una urgència i demana kleenex abans d'amagar-se a la gatzoneta entre uns matolls per fer de ventre, retent un homenatge inesperat als nostres avantpassats del Neolític, o aquella sensació que potser l'endemà cal treballar, però de moment, aquí i ara, la vida sembla perfecta i per això cal protegir les costellades: perquè més que un substantiu que defineix un àpat, és un terme que descriu un meravellós estat primari de felicitat.