Volia escriure sobre la festa de Santa Eulàlia que el Gremi de Restauració de Barcelona va fer ara fa un parell de dies i on no hi faltava ningú: política, intel·lectualitat, artisteo i tot el ventall del couché. Volia escriure sobre com de prim se’ns està quedant el rebost davant l’increment salvatge dels preus dels aliments. Volia escriure de burrades com les de Mercadona. Volia escriure sobre els conills de bosc, que són extraordinaris a la cassola i demoníacs als camps i l’horta dels pagesos. 

De tot això volia parlar avui. I mentre em discutia amb mi mateixa, s’ha encès el llum vermell del dia vermell del calendari, com si em volgués dir que hi ha línies vermelles que no es poden creuar, com si em llancés sirenes d’alarma. El dia vermell del calendari indica que avui és 19 de març, Sant Josep, i que la tradició marca que hem de menjar crema de Sant Josep. Us faig una pregunta, tot i que no sentiré la resposta (per raons òbvies): Quants de vosaltres en preparareu o en menjareu, avui?

Si hi ha algun restaurant que encara fa crema de Sant Josep, molt probablement l’haurà anomenat crema catalana

Poc m’equivocaré si vaticino que gairebé ningú segueix aquest ritual, aquesta tradició. Menystenim la crema de Sant Josep, sí, la trobem poc interessant, poc expressiva, poc sexi i una mica innecessària, o simplement no hi pensem. No faríem quilometres per trobar-ne la millor, no en fem concursos, no en brandem la bandera. I els primers de no enorgullir-nos-en som els restaurants (amb excepcions, com sempre i per descomptat). Hi ha una absoluta negligència de les cartes de postres dels restaurants vers la crema de Sant Josep, i si n’hi ha algun que encara la fa –potser per inèrcia, potser per herència, potser per falta d’imaginació, potser perquè li convé–,  molt probablement l’haurà anomenat crema catalana, perquè molt probablement són unes postres adreçades als visitants forans. 

Els qui anomenen els plats, les postres, amb el nom del gentilici, són sempre els de fora; els forasters, els estrangers. És força estrany que ens ho diguem nosaltres mateixos. Per a nosaltres era simplement crema, i era el dolç habitual els dies de festa, sobretot les de primavera. Quan al genèric “crema” hi afegíem “de Sant Josep” volia dir que fèiem la versió delux. Si calia gastar, es gastava. I en qüestions de crema, gastar significa no escatimar en ous. “Per Sant Josep, un rovell més”. 

L’origen d’aquest dolç és la resposta a la sobreabundància d’ous i llet a la primavera, el moment de l’eclosió de la vida

Diu la història que l’origen d’aquest dolç és la resposta a la sobreabundància d’ous i llet a la primavera, el moment de l’eclosió de la vida. Tants ous, tantes cremes. Sigui com sigui són unes postres molt antigues, citades als receptaris medievals com el Sent Soví i el Llibre del Coch. Avui és Sant Josep i hauríem de ser fidels a la cita, fent lluir la nostra crema, tenint cura del nostre patrimoni culinari,  transmetent la recepta i el gust de menjar-la amb als nostres fills i nets. 

Com deia, no crec que m’equivoqui si vaticino que pocs n’hem preparat i menjat avui i, com deia, també et costarà trobar-la a la carta de postres dels darrers restaurants que has visitat. De fet, com que tinc poders sobrenaturals, esbrinaré la carta de postres d’aquest restaurant on vas sopar anit: cheesecake, tiramisú, coulant, carrot cake i lemon pie. 

Encara que sembli que tot això no ho pot aconseguir una crema de Sant Josep, el que no ho aconseguirà mai és un tiramisú

No tinc poders sobrenaturals, és evident. La raó per la que l’he esbrinat es perquè totes les cartes de postres actuals són iguals, sigui a Barcelona, Singapur, Chicago, Kuala Lumpur o Manresa. Molt trist, sí, però cert. És trist perquè ens anem empobrint, mimetitzant i acabarem sent una massa sense diferències. I, precisament, la diferència és l’atractiu. Però molt més important que fer-nos atractius (que, sovint, només és una atracció superficial, etèria i temporal) és el sentiment de pertinença, de formar part d’un lloc i d’un grup, de saber que provenim d’un lloc –l’arrelament–, de tenir una identitat ferma. I encara que sembli que tot això no ho pot aconseguir una crema de Sant Josep, el que no ho aconseguirà mai és un tiramisú. 

Fem crema, si us plau.