Són les tres tocades quan decideixo aturar la moto als voltants del mercat de Sant Antoni sense saber exactament on anar a omplir la panxa, que ja faig tard. Afamat, com deia, pujo el carrer Comte d’Urgell quan, de sobte, rebo com un senyal diví que em porta directament al restaurant Bo de Bernat, situat casualment al mateix carrer.
No us fotré la murga amb la vida i miracles del Bernat, perquè en aquest punt de la pel·lícula a ningú se li escapa que va estar onze anys de cuiner al bar Gelida, d'on li ve el seu bagatge cuinant receptes tradicionals catalanes. Com qui no vol la cosa, en pocs minuts entro al restaurant, m’assec a taula i tinc davant meu una esqueixada picant-me l’ullet. Ser més eficient és difícil, per no dir impossible. L’esqueixada és un plat molt nostrat fàcil de fer, únicament has de barrejar una sèrie d’ingredients de bona qualitat amb una certa gràcia; tot i així, es fa difícil de vegades trobar-ne una que superi l’aprovat, i aquesta ho fa i amb nota.
Les taules del menjador estan massa juntes entre si i això m’encanta, perquè facilita escoltar diferents converses de les taules que t’envolten. És el cas de la conversa dels avis que tinc asseguts al costat, que parlen de la galta guisada que s’estan cruspint. "Com està la galta?", els pregunto. "Mira, jove, aquí venim cada setmana, i cada cop que venim mengem millor que l’anterior". Una cosa porta a l’altra, i em trobo fent petar la xerrada amb ells com si fóssim amics de tota la vida. Veurem si la cosa acaba a l’Imperator, espero que no.
Els pregunto pel bar Gelida i, clar, en són clients habituals, també. Un cop al mes, els agrada seure a la barra del Pinotxo i demanar els calamarsets amb mongetes del ganxet i els cigrons amb botifarra negra. Tot i això, el restaurant del barri que més els agrada és Can Vilaró, amb els seus ronyons amb xerès i els seus cervellets de xai arrebossats. Aquest parell està clar que han envellit meravellosament bé, i no paren. Fixeu-vos que demà aniran a esmorzar al Santornemi, a l’avinguda de Sarrià, un restaurant que va recomanar la Rosa Molinero fa unes setmanes a La Gourmeteria i que encara no conec. Per cert, el cuiner del restaurant Santornemi coincideix que també ha treballat a la cuina del Gelida. Amb la segona copa de vi penso que el Gelida és, potser, la nova escola de cuina catalana.
Després de l’esqueixada, l’Analisa, parella del Bernat, em porta la cua de bou, que ja us dic ara que no té res a envejar a altres cues de restaurants prestigiosos que he trepitjat darrerament. La diferència és que aquesta no arriba als 10 euros.
Un cop han marxat els avis, se m’acosta el Bernat per veure com he menjat. Quan va arribar al bar Gelida, ja feia uns anys que estava a Barcelona treballant en una marisqueria. Ara ja fa vint-i-cinc anys de la seva arribada des de les Filipines, i curiosament va conèixer la seva dona a Barcelona, tot i que també és filipina. La parella té dues filles que els ajuden els caps de setmana, i van decidir viure al barri per comoditat, atès que tenen obert tot el dia oferint esmorzars, dinars i sopars. Mentre menjo el flam d’ou fet a casa, em comenta que en un mes cuina 180 quilos de cap i pota i 120 de tripa, una autèntica bestiesa.
Em recorda que ell va marxar del Gelida però de molt bon rollo. Guarda molt bons records d’aquella etapa i manté la relació amb el Gerard, ja que molta de la família del Bernat instal·lada a Barcelona treballa a la cuina del Gelida. Li faig la broma que ell va marxar, però hi va deixar la família, i em comenta, somrient: "No et preocupis, que estan en bones mans".