Avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat (per molts anys, Montses i Rats), just ara, quan potser estàs llegint aquest article, estic gravant un vídeo cuinant mandonguilles amb pèsols amb Taula per Dos, la pàgina d’Instagram de la Laura i l’Alba, dues joves, joveníssimes, creadores de contingut de cuina. Un dels fenòmens de les xarxes és l’interès que generen els continguts de menjar, tant sigui de plats servits a restaurants com de vídeo-receptes. No deixa de sorprendre’m que a les llibreries els receptaris continuïn sent els líders de vendes si quan busques una recepta el primer que fem —els de la meva generació— és entrar a Google, mentre que els de les generacions més joves opten per l'Alexa, TikTok o el ChatGPT.
En qualsevol cas, el sistema d’inspiració i aprenentatge actual és a les pantalles. Aquella transmissió oral de mares a filles que es produïa fa un parell de generacions ens queda tan lluny com el so dels tam-tam que cridava a la tribu per als rituals. També ens queden lluny aquelles llibretes que acompanyaven l’aixovar que aportaven el gust enyorat a casa dels sogres, fent de fil umbilical amb la mare quan la núvia sentia un enyor punyent. I per descomptat, també són lluny la Teca d’Ignasi Domènech, el Sabores, la Marquesa de Parabere i el Cuinar és Fàcil de la Seguí, aquells llibres de cuina presents a totes les cases il·lustrades (les cases amb llibres) que avui fullegem amb nostàlgia i amb la sorpresa de no saber interpretar les receptes, de no entendre’n ni un borrall, fent que les indicacions siguin més inintel·ligibles que un jeroglífic abans del descobriment de la pedra Rosetta.
Tot ha quedat desbancat per les pantalles que, paradoxalment, ens treuen temps als fogons, però també ens fan tenir ganes d’agafar la cassola i fer aquest o aquell plat tan ràpid (aparentment), saborós (aparentment) i bonic. I jo que me n’alegro perquè tot el que sigui animar a cuinar a les cases és un triomf. Segons el meu parer, dues han estat les claus de l’èxit: el format de la xarxa i els creadors de contingut. El format està acotat per la xarxa (Instagram, TikTok), però també per l’algoritme, que no és altra cosa que l’interès de l’audiència, que és qui realment mana. Em refereixo al límit dels 90 segons de durada, que ha obligat els creadors de contingut a enginyar-se-les per simplificar les receptes, estalviant-se passos sobrers, evitant estris i reduint la quantitat d’ingredients.
Avui fullegem amb nostàlgia i amb la sorpresa de no saber interpretar les receptes, de no entendre’n ni un borrall, fent que les indicacions siguin més inintel·ligibles que un jeroglífic abans del descobriment de la pedra Rosetta
Però el mèrit indiscutible és dels creadors digitals, alguns autèntics influenciadors que tenen la capacitat de generar tendències culinàries. Ara em ficaré en un embolic de carnívores i sé que en sortiré ben mossegada, però algú ho havia de dir. Per a la majoria dels creadors influents la cuina és un mer vehicle per assolir el seu objectiu: tenir un bon gruix de seguidors, crear una comunitat àmplia i cohesionada per poder monetitzar la seva pàgina, que vol dir poder viure i fer la seva feina. Alerta, seguidors hostils, això no ho critico. Tots els creadors tenen el mateix objectiu: viure de la música, de la literatura, del disseny o de la pintura. Així, doncs, per què menystenim els digitals i els exigim que treballin gratuïtament?
Fet l’apunt, torno als influenciadors culinaris: són, per damunt de tot, excel·lents comunicadors —tant en l’estètica com en el missatge que transmeten— malgrat que no siguin excel·lents cuiners. Aquest és, precisament, el seu gran valor. No dominar la cuina fa que es posin a la pell dels seguidors, explicant les receptes amb cura, cercant la manera més fàcil d’elaborar-les i no perdent el temps en floritures barroques. Exactament, al revés de molts cuiners professionals, que tenen les neveres farcides, maquinària adequada i tota mena d’estris; i a l’hora de mostrar davant una càmera com s’executa una recepta són incapaços de condensar el procediment, pressuposen el coneixement de les beceroles culinàries, es treuen sofregits de la mànega i embruten més olles de les que tenen. Els cuiners professionals (no tots, per descomptat) fan que la seva cuina sembli irreproduïble a casa, inaccessible, complexa, recaragolada i, sense voler-ho, aporuguen la gent i la fan sentir incapaç i poc preparada per cuinar. En definitiva, allunyen la gent de la cuina.
Avui soc molt feliç de cuinar amb l’Alba i la Laura de Taula per Dos. Soc feliç perquè a través d'aquest compte d’Instagram, aquestes joves, joveníssimes, animen la seva comunitat de seguidors a cuinar plats del nostre patrimoni culinari. Cuinem (i gravem) a un quart de dotze unes mandonguilles amb pèsols mentre escoltem a Mama Dousha que canta La Moreneta és sexi i penso que les nostres cassoles i la nostra cultura tenen futur.