El pa és la metàfora de l’aliment bàsic, el mínim. La majoria de les revoltes populars contra els estaments s’han alçat arran de l’augment de què popularment se n’ha dit “pa”, però que engloba tots els aliments. Tot un Ancien Régime va caure amb mostres explícites a la guillotina perquè els reis no van saber escoltar el clam del poble que demanava aturar-ne l’increment del preu. La famosa resposta de Maria Antonieta: “si el poble no té pa que mengi pastissos” és tan falsa com ben trobada per explicar que la distància entre la vida a la cort i la del poble era abismal i el desconeixement dels seus problemes era total. Va ser allà mateix, a París, quan uns segles més tard, el 1948, es va signar la Declaració dels Drets Humans que determina com a dret fonamental l’accés a una alimentació suficient i saludable. Els estats tenen el deure de garantir que tots els seus conciutadans tenen els mínims de l’alimentació coberta. L’estratègia habitual per aconseguir-ho és subvencionant part del preu dels aliments gràcies als impostos del contribuent.
Tenir una fleca amb obrador en un carrer comercial d’una ciutat és una heroïcitat reservada a la resistència numantina
No és que jo sigui contrària a encarir injustificadament els productes bàsics, sinó que, com he dit, s’ha de controlar el preu per bé de tots. Però aquest escrit d’avui és la resposta a un article llegit en un diari que m’ha dolgut profundament. L’articulista explica que ha comprat una barra de pa que li ha costat 2,45 €. Opina que res no ho justifica i ho rebla dient que tant li és si la farina ve del Congo. L’article m’ha entristit perquè denota un desconeixement absolut del sector i un menyspreu total a la feina dels pocs flequers artesans supervivents que queden a ciutat. Vagi per endavant que els flequers ho són més per poetes que per flequers i que la seva impertèrrita fortalesa té més a veure amb l’amor i el respecte al producte, als clients i a l’ofici que no pas amb la rendibilitat del negoci. Tenir una fleca amb obrador en un carrer comercial d’una ciutat és una heroïcitat reservada a la resistència numantina. Els flequers alcen la persiana cada matinada amb la dalla al coll en forma d’amenaça de les panificadores que són moltes, fortes i competitives.
Analitzem els punts forts de les panificadores:
- Estan situades en polígons industrials on el preu del m² és infinitament inferior al de les zones comercials de les ciutats. Línia.
- Treballen de dilluns a divendres i en horaris “normals” perquè el seu producte els ho permet, ja que s’elabora i es congela abans de la darrera cocció. Línia.
- Horaris laborals regulars els permeten retenir talent, estalviar-se les hores extres i els sobrecosts que suposa les jornades nocturnes o dels festius. Línia.
- Fàbriques equipades amb potent maquinària que produeix de pressa, regularment i eficaç, estalviant recursos humans. Línia.
- El volum de vendes genera una economia d’escala que els enforteix en les negociacions amb els proveïdors per aconseguir millors preus dels ingredients. El mapa de compra és mundial, de manera que si cal, importen els ingredients d’altres països (llavors, sí que podria ser que la farina vingués del Congo). Fins i tot, l’estratègia en els terminis dels pagaments i els cobraments els permet dissenyar una enginyeria financera, com en diuen. Línia.
- Són grans empreses amb un organigrama de tasques dividides, de manera que el responsable de compres, comercial, màrqueting, R+D, processos, obrador, etc. es concentren en la seva parcel·la laboral optimitzant tasques, millorant processos laborals i, en conseqüència, augmentant la rendibilitat i aconseguint millor competitivitat. Línia.
- Moltes fàbriques de pa opten per obrir botigues del seu producte amb preus per sota de la competència, destinant tot l’espai del local a la venda rendibilitzant al màxim, així, el preu del lloguer (i moltes vegades porta per porta del flequer artesà). Bingo!!!!!
Espero i desitjo que cap flequer llegeixi el meu article, perquè no voldria donar-los més arguments per defallir perquè són imprescindibles als pobles i als barris
Podria resumir el cas dels flequers escrivint el contrari de tots els punts anteriors perquè són exactament l’altra cara de la moneda dels 2,45 €. Però perquè en quedi constància ho llistaré perquè s’hi ha d’afegir un parell més de dificultats.
- Formació: Per poder treballar els cal invertir temps i diners en uns estudis i unes pràctiques imprescindibles per exercir l’ofici.
- Horaris: Treballen de nit o de matinada, també els caps de setmana, incrementant el cost de personal, alhora que són horaris impossibles per conciliar amb la família i els amics, dificultant formar equips estables.
- Local: S’han de destinar espai a l’obrador, adjunt a la botiga, que són metres quadrats no comercials i, per tant, no rendibles.
- Maquinària: Limitada en quantitat i mida, per poder-la encabir als petits obradors. Pocs i petits congeladors que no permeten avançar feina, de manera que no hi ha alternativa a elaborar pràcticament cada dia.
- Jornades inacabables i extenuants en les quals el flequer fa de cap d’obrador, director de compres, community mànager, caixer, relacions públiques, passar l’escombra al final del dia i, potser, li queda temps i esma per llegir articles sobre el preu de la barra de pa, a 2,45 €. Bingo!
Defensar-los significa valorar i apostar pel seu producte, comprant el pa al preu que costa
Espero i desitjo que cap flequer llegeixi el meu article, perquè no voldria donar-los més arguments per defallir perquè són imprescindibles als pobles i als barris. Necessitem flequers que estimin el seu ofici i que ens estimin a nosaltres oferint el seu millor producte, elaborat cada dia. Necessitem flequers compromesos amb el territori, comprant farina de proximitat, amb impacte positiu econòmic, social i mediambiental. Necessitem flequers. I nosaltres, els que mengem pa, hem de defensar-los si no volem que ens donin pa com hòsties. En aquest cas, defensar-los significa valorar i apostar pel seu producte, comprant el pa al preu que costa. D’altra manera tot ens acabarà costant molt més car.
I a l’articulista li diré que està de sort perquè sempre li quedarà la benzinera.