Obro Instagram i calçots. Entro al súper i calçots. Encenc la ràdio i calçots. Poso en marxa la televisió i anuncis de restaurants on fan calçotades. Ja tenim aquí la matraca dels calçots. Era d’esperar. Després de la tabarra de Jalouín, de la llauna de Nadal, de la murga de les rebaixes, del real-food o del Detox passat festes... any rere any arriba la dels calçots. És una queixa? Mai! Per una vegada que la sonsònia, la musiqueta, la llauna i la tabarra són només nostra, hem de defensar aquesta murga a capa i espasa o, millor dit, amb pitet i guants. Amb guants? Mai! Que menjar calçots amb guants és de covards.
Més de la meitat de la població del país vivim a l’àrea metropolitana, embolicats en paper de xarol, allunyats de les bestioles i, sobretot, allunyats de la producció d’aliments, fins al punt que hem aconseguit la matrícula d’honor en desconeixement i analfabetisme dels cicles naturals, de les temporades i dels productes autòctons que ens ajudarien a seguir una dieta sostenible, coherent amb el territori. Sort en tenim de les tradicions (encara que siguin tradicions amb una antiguitat que no supera els 30 anys), que ens guien a menjar cíclicament aliments del nostre patrimoni culinari i adaptats a les temporades. Si no fos pels cicles culturals que les tradicions ens indiquen, menjaríem alvocat més de tres vegades al dia. I si ara toca engolir una vintena de calçots cada cap de setmana, endavant, contents i amb orgull!
Per una vegada que la llauna i la tabarra són només nostra, hem de defensar aquesta murga a capa i espasa o, millor dit, amb pitet i guants. Amb guants? Mai! Que menjar calçots amb guants és de covards
De manera que tant és si l’article que vaig escriure fa un any per aquestes dates era també de calçots. Se n’ha d’escriure cada vegada que comença la temporada i punt. Perquè els calçots creen comunitat, són sostenibles i, no menys important, ens fan únics i, en conseqüència, desitjables. Creen comunitat perquè són l’excusa per trobar-se, compartir, conversar i generar records, que no és poc. Són sostenibles des del primer moment de la seva existència, quan aquell pagès, en Xat de Benaiges va plantar unes cebes grillades per mirar de treure profit del desastre. ¿No és això una magnífica lliçó d’aprofitament integral dels recursos naturals, un model d’acció contra el malbaratament alimentari, un exemple d’enginy? En Xat hauria de ser un cas a estudiar en tots els màsters de les escoles de negocis.
Però el que s’ha de destacar, sense menystenir els altres valors, és que menjar el ceballot d’aquesta manera particular no es fa enlloc més del món. Hem creat un codi que ja saben desxifrar molts forans, però pobres d’ells si gosen menjar-se’ls de qualsevol manera. Sortirem tots enfervorits a defensar l’ortodòxia: calçots, salsa salvitjada, botifarra a la brasa, mongetes, taronja, crema i carquinyolis. I jo seré feliç. Perquè si no defensem quan, què i com s’han de menjar els nostres estimats calçots acabarem sucant-los en salsa barbacoa, els acompanyarem amb pork ribs i, per postres, endraparem, amb cara de badocs, tiramisú amb cookies.
Sortirem tots enfervorits a defensar l’ortodòxia: calçots, salsa salvitjada, botifarra a la brasa, mongetes, taronja, crema i carquinyolis. I jo seré feliç
Adoctrinem en el calçot totes les criatures del país. Incloem en el vestit de bateig un pitet de calçot per anar avesant el plançó. I que no ens puguin retreure que, abans de la comunió, la canalla no ha fet una visita a Valls, la nostra meca calçotaire. Quan l’adolescent comenci a treure borrissol a l’aixella, és el moment d’ensenyar-ho a tothom aixecant el calçot, com un ritual iniciàtic. I en el banquet de noces s’hi ha d’incloure, al costat de la fideuada i els dàtils amb bacó, unes crudités amb salsa salvitjada perquè mai no es perdi l’oportunitat d’anar consolidant el gust al paladar.
Ara, m’haureu de disculpar, que haig de fer un reels per Instagram de com s’ha de menjar canònicament un calçot. Que no pari mai la murga, la lluna i la tabarra del calçot!