L’he cagat a la Conca i demano perdó

Fins fa quinze dies a penes sabia que Montblanc era la capital de la Conca de Barberà i que aquesta vila guardava alguna relació amb la llegenda de sant Jordi —se suposa que va ser aquí on el noble cavaller va matar al drac i tot a la pesca—. Tanmateix, avui puc assegurar-vos que Montblanc és molt més que les seves pomposes muralles i que la comarca en si mateixa és un indret tan accessible com acollidor. No obstant això, tractant-se de la nostra dissortada pàtria, on qualsevol es passeja impunement amb una barra de pa de gasolinera sota el braç, caldrà que extremeu les precaucions; i, per exemple, reserveu una taula al Cúmul, situat a la concorreguda plaça de Montblanc. D’aquesta manera, evitareu que us passi el mateix que a mi: que us trobeu el restaurant ple i que us hàgiu de conformar amb un entrepà de km 1000 en qualsevol terrassa d’aquesta plaça sense cotxes. Però per sort meva, l'endemà encara tenen lloc al Cúmul. I així comença aquesta peripècia per la Conca: amb un entrepà de plàstic, dues copes de trepat i una reserva de restaurant.

En lloc de la clàssica xocolatada amb cançons dels vuitanta, un DJ punxa música electrònica al costat d’un noi que ven cervesa

El trepat és una varietat de raïm originària de la Conca de Barberà, segons em diuen, la regió vitivinícola més freda de Catalunya. Talment com el pinot noir i alguna raresa més, amb aquesta varietat es poden elaborar vins blancs, vins negres, vins rosats i vins escumosos, encara que els tres últims estils siguin els més habituals. A grans trets, es tracta d'una varietat àcida amb la qual s'elaboren vins de baixa graduació alcohòlica amb aromes a herbes com el fonoll o el llorer, fruits de bosc com les maduixes i un ventall d'espècies i pebres (de Sichuan, de Jamaica, de Java, o d'on tu vulguis). Aquesta versatilitat, sumat a una tendència a l'alça de consumir vins cada cop menys alcohòlics i al fet que l'augment de temperatura ocasionat pel canvi climàtic amenaci a degradar una part de l'acidesa del raïm, provoca que el trepat s'abraci com a una varietat de futur. I, per sort meva, l’estimada periodista Ruth Troyano m'ha connectat amb dos dels baluards del trepat a la comarca: el cellers Abadia de Poblet i Succés Vinícola.

En Jaume Pujol és l'enòleg del celler Abadia de Poblet, que és un dels 15 cellers que el Grup Raventós Codorniu té espargits pel món. D'entrada, reconec que l'atmosfera d'aquest monument històric —el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, dins del qual està situat el mateix celler—, no em quadra amb el tarannà d'una multinacional d'aquesta magnitud. Tanmateix, en Jaume, que saluda als frares pel seu nom mentre ens espera a la porta, ens fa passar amb una naturalitat inesperada talment com si el celler fos casa seva. I no és casualitat; donat que es tracta d'un projecte tan petit que entre dos fan pràcticament la feina.

Quan em llevo l'endemà m'envaeix un sentiment de culpabilitat terrible, al marge d'unes punxades als bessons terribles també

Mentre remeno la copa em diverteixo amb les anècdotes que explica sobre el que implica fer "vins de monestir", com ara que els dies que ensofraten han d'avisar als frares perquè tanquin les finestres o que en fra Plàcid, de noranta-tres anys, que és l'antic enòleg del monestir, escrivia a mà cadascuna de les seves etiquetes. Això no obstant, qualsevol explicació sobre de les vinyes -la més jove té vuitanta-cinc anys- o la marca i el color dels cotxes dels pagesos que les treballen —el senyor Canela, per exemple, propietari de la vinya vella de trepat amb què s'elabora el vi La Font Voltada, té un R5 de color taronja—, queda completament eclipsada per la qualitat i el caràcter excepcional dels seus vins. Amb productes així, no m'estranya que ni informin a la clientela que els raïms provinents de les finques del Monestir tenen certificat ecològic, o que els vins estan elaborats amb criteris de mínima intervenció. Vull dir, que quan allò que emociona i que et permet diferenciar-te de la competència està a l'interior, per què redirigir els recursos amb qualsevol aspecte de l’etiqueta?

Succés Vinícola va néixer l'any 2011 de la mà de Mariona Vendrell i l'Albert Canela. Mentre ens dirigim a l'edifici de l'antic celler modernista de Pira, de l'arquitecte Cèsar Martinell, en les instal·lacions del qual han mudat parcialment el projecte —l’han comprat i consti que l’estan restaurant sense cap ajuda de la Generalitat— m'envaeix un prejudici ben diferent aquesta vegada. Resulta que els seus vins són purs; és a dir, que estan elaborats únicament amb raïms fermentats, sense llevats afegits, ni sulfits, ni additius de cap mena, ni estan filtrats o estabilitzats. La qual cosa, massa sovint, condueix a un ventall de sabors particulars, a vegades titllats de "defectes" a causa d’alguna possible oxidació o contaminació ocasionada per algun microorganisme. Tanmateix, a can Succés Vinícola aquest debat no té gaire recorregut. Ja que, tot i tractar-se de vins deliberadament naturals, aquests també són vins deliberadament precisos, d'aromes com esmolats amb un ganivet i rotundament equilibrats. I consti que aquí, on l'acidesa dels vins talla la llengua literalment per la meitat, l'equilibri és un repte a l'abast de molt pocs.

Quan finalment posem rumb cap a la plaça, però, ens sorprèn un acte polític del fet menys habitual, del partit del Ramón precisament

El sol ha començat a caure i és moment de retornat al Cúmul. Abans passem per la fonda Bohèmia Riuot, on estem allotjats, i ens entretenim amb el seu propietari —en Ramon de Domingo— que ens explica que l’endemà, dia d’eleccions, es presenta com a cap d'una llista independent a les municipals del Poble. Quan finalment posem rumb cap a la plaça, però, ens sorprèn un acte polític del fet menys habitual, del partit del Ramón precisament. En lloc de la clàssica xocolatada amb cançons dels vuitanta, un DJ punxa música electrònica al costat d’un noi que ven cervesa. I, lògicament, tot i la gana, ens instem a fer punta i taló durant una estona i a fer petar la xerrada amb el grup de ballarucs i ballarugues que com nosaltres donen la benvinguda a l'estiu. I així, quasi sense adonar-nos-en, cau el sol i adoptem una actitud d'animals nocturns.

I a partir d'aquí ja us ho podeu imaginar. Quan em llevo l'endemà m'envaeix un sentiment de culpabilitat terrible, al marge d'unes punxades als bessons terribles també. En un moment on aquest assumpte -el de deixar tirat a un restaurant- esdevé un focus de debat dins el sector i es planteja de si, al marge del número de telèfon, no hauríem de deixar també el número de targeta en el moment de concretar una reserva, va i l'espifio de la pitjor manera. Per aquest motiu, he decidit escriure aquesta carta de penediment i demanar perdó pels danys causats i, si és que encara soc benvingut, reprogramar la meva cita per a compensar personalment el meu pecat imperdonable. Perquè soc conscient us he fet una putada, sens dubte. Però jo també m'he quedat sense assaborir les vostres meravelles. Així doncs, us demano perdó i una segona oportunitat.