Fa poc, vaig descobrir una marca de roba local que es diu Say nice things about Detroit ('Parla bé de Detroit'), missatge que poc o gens deu arribar al món. Jo, personalment, hauria escrit al mig de les dessuadores un prou: prou dir que Detroit és vandalisme, ciutat enderrocada i crim.
La que un dia va ser anomenada Patrimoni de la UNESCO com a “ciutat del disseny”, fundada pels francesos l’any 1701, va esdevenir la quarta metròpoli més gran del país, i el referent mundial de la indústria automobilística durant la primera meitat del segle XX. A la ciutat dels Big Three li va arribar la decadència amb la desindustrialització, que comença a entrellucar-se als anys 40, la pèrdua de llocs de treball de la indústria del motor, l’emigració del white power cap als suburbis fugint del caos i del crim. A la ciutat hi van quedar la majoria d’afroamericans que no van tenir tanta sort. Va esdevenir la bancarrota municipal més gran de la història de les ciutats americanes. Edificis que havien sigut referents arquitectònics van quedar buits, orfes de civilització. Coure i d’altres metalls, que formaven part d’edificis nobles, eren motiu de baralles entre bandes per poder-los arrancar de les pedres que els sostenien.
Coure i d’altres metalls, que formaven part d’edificis nobles de Detroit, eren motiu de baralles entre bandes per poder-los arrancar
Sí, tot plegat, és ben cert. I sembla que aquesta fosca imatge ha quedat tatuada a la ment de tots aquells que desconeixen la realitat actual de la meva ciutat i, per adobar-ho, en fan campanya. La ciutat ha fet un esforç magnànim amb l’ajuda d’inversors que han cregut ena seva resiliència, i han abocat a palades els seus milions. L’exemple més clar és el detroitenc Dan Gilbert, que ha comprat i tornat a donar vida a la majoria d’edificis del centre de la ciutat, i de quina manera. M’agradaria subratllar que, els mesos passats, Gucci ha obert una flagship al centre de la ciutat, i també que la metròpoli ha estat nomenada entre els 50 millors destins del món per visitar segons la guia de viatges Travel Lemming, donant relleu a la seva escena cultural i el seu encant històric, deixem-ho així. Però aquí venim a parlar de gastronomia.
Detroit ara mateix compta amb una escena gastronòmica que ben segur que la majoria d’habitants del globus terraqüi no s’imagina. De primer plat cal dir que el teixit restaurador s'ha sabut posicionar-se entre els millors del país, i ja disposa de restaurants com Freya que ha rebut els honors nacionals de formar part de la llista dels millors 50 del país segons el New York Times. De segon plat, tenim un reguitzell de James Beard Awards dignes de comprar un bitllet a Detroit per provar-los; Selden Standard, conegut per la xef pastissera Lena Sereini, Food and Wine millor xef del 2020, i pel xef executiu Andy Hollyday.
Detroit ara mateix compta amb una escena gastronòmica entre les millors del país
L’emblemàtica antiga estació de bombers acull l’Apparatus Room de Thomas Lents, que compta amb una barra icònica. A Coorktown el Takoi, un thailandès de renom que va neixer d’un foodtruck; nascut d’una parada del mercat a Corktown, el Warda, de la xef algeriana Warda Bouguettaya, pastissera al Cass Corridor, on pastes i pastissos et fan llevar el dissabte i sortir encara amb les lleganyes i el cor adormit a comprar l’esmorzar. En James Rigato, xef del Mabel Gray, també es troba entre els guardonats dels Beard, apostant des de la seva cuina per un barri que reneix i s’alça amb ressaca del no-res. L’ Omar Anani, xef del Saffron De Twah, nominat millor xef dels Grans Llacs, ens acosta amb excel.lència al halal des del seu bistro marroquí.
No continuaré la llista perquè els editors em picaran el crostó per massa paraules, però sí que vull acabar dient que el teixit restaurador de Detroit només comença aquí. Compta, però, amb centenars de restaurants que ara mateix pinten un quadre de diversitat culinària impressionant, teixit al qual za cent per cent els seus recursos locals, i que a part de ser sostenibles per concepte, han sigut valents de fer néixer cuines on hi havia runes i, per acabar d’adobar-ho, les han portat a les catifes vermelles gastronòmiques del país i del món... Quelcom que moltes ciutats americanes no podran somniar mai. La restauració d'una ciutat que recupera la vida, on els teatres tornen a aixecar telons, la seva simfònica torna a afinar instruments; els passos de vianants ja tornen a ser curulls de gent, els barris ja fa temps que canvien teulades cremades per teules noves; que, de les runes, en fan llars familiars que volen ser partícipes d’aquesta renaixença; pintors i artistes que busquen aixopluc en edificis del centre, mercats municipals que tornen a fer olor de matins de dissabte i de pa de llenya acabat de fer.
Centenars de restaurants de Detroit han sigut valents de fer néixer cuines on hi havia runes
Des d’avui, quan parlem de Detroit, no boicotejarem més el turisme d’una ciutat resilient que, sí, va ser sacsejada pel vandalisme, pels incendiaris i pels ferrallers durant molt temps, però que està ressorgint de les cendres amb molta força, i de quina manera. Fem cas del missatge de la dessuadora: tornem a parlar bé de Detroit.