Tots portem un padrí paleolític a dins. Un digne representant del plistocè. Del paleolític inferior, mitjà o superior, en això no hi hauria d’haver diferències. Un aurinyacià, un magdalenià, un azilià, ens és igual la marca o franquícia concreta. Tots ens convertim, a la que cauen quatre gotes, no venta i fa una mica de sol, en uns perfectes caçadors–recol·lectors. Més recol·lectors que no pas caçadors, tot s’ha de dir. Aquella devia ser una època difícil, perquè algú va haver de ser el primer a tastar una farinera borda i comprovar, en carn pròpia, que era verinosa i que hauria estat millor deixar-la estar allà on era, perquè els bolets són criatures misterioses, d’una majúscula biologia.
Però suposem que hem adquirit, a còpia d'aplicar el mètode de prova-error, el coneixement necessari, l’experiència mínima per no intoxicar-nos. Sortim, doncs, a fora de la vauma on tenim el campament, ens posem la capa de pell de conill, aixequem el cap, ensumem l’aire i diem, mentre esclafem un poll amb els dits: «guaita, fa olor de rovellons!». Ens sentim dipositaris d’una ciència arcana, sacerdots iniciats en un culte d’arrels remotes. Obviem que, sobretot des d’aquells nefastos episodis televisius de Caçadors de bolets, l’ancestral micofília catalana va arribar a uns punts insostenibles. Va anar d’un pèl que, per cada rovelló disponible sota d’un pi roig, hi havia una dotzena d’espectadors disposats a tallar-te el coll abans per poder-lo capturar i tornar a casa amb el trofeu. Ara potser s’ha moderat aquella febrada o, si més no, fem veure que no la patim.
Tot això per justificar el pensament que els muntanyencs que passen els dotze mesos de l’any a la muntanya som els únics amb dret a buscar bolets. O, com diuen els gironins, anar a (a)caçar-los. Els únics, potser no, però sí que estem convençuts que el nostre interès és més legítim, una preeminència, un privilegi com el que atorgaven als monestirs els reis carolingis. Sobretot perquè ens pensem que coneixem millor que ningú els topants on creixen, guardem gelosament el plànol —com si fóssim Long John Silver— amb l’emplaçament de la greixa o de la moixernera familiar. També, a més, perquè ens recreem en l’ús de la terminologia local. Mucoses, no llanegues. Murgues, no múrgoles. Carreroles, no carreretes. I així ompliríem una calaixera amb terminologia que riu-te’n tu, de la de mossèn Alcover.
Armats, doncs, amb aquesta panòplia de sòlids arguments, finalment anem al bosc. Tots els astres s’han alineat. S’hi ha d’anar amb el cor ple d’esperança, però també amb la consciència zen que no passa res si mai tornes amb la cistella buida. I realment aquest any no hi ha bolets. Tots petits, dolents o cucats. Bé, algun sí que hi ha, però no gaires. Quatre rovellons clàssics («orelles de senyoreta impregnades de pinassa», com deia Josep Pla). Potes de perdiu, algun cep rabassut, rossinyols d’un groc esclatant. Potes de perdiu. I, si mai en sortissin molts, també diríem que no se’n fan, amb la vana esperança que la nostra afirmació serviria per dissuadir algú, que s’ho pensaria dues vegades a l’hora de posar-se les xiruques.
És trist haver-ho de reconèixer, però l’esperit del boletaire és egoista, insolidari, una mica gasiu. No ens fa millors persones. Ens perd l’ambició. Mirem de reüll el cistell de la competència, a veure si en porta més o menys que nosaltres. Tenim marcat el límit gens avariciós de la menjada —mesura consistent en collir només els que són estrictament necessaris per al consum familiar immediat— i, a l’hora de la veritat, ens tornem uns monstres, uns acaparadors. N’ompliríem cistells i més cistells, els vendríem a marxants instal·lats a la palanca de la Seu i, amb el que ens n’hauríem tret, compraríem mitjons de llana i jerseis a la fira de Sant Ermengol per passar l’hivern calentets. Ai, si depengués de nosaltres: els arramassaríem tots i no en deixaríem ni un de mostra per al nostre estimat Marc Casabosch, que deu ser el número u del gremi. No hem d’admetre mai el fracàs. Cistelles buides. Però haurem fet, i de franc, un bon bany de bosc. I això sí que no t'ho traurà ningú.