Aquesta història comença fa molt de temps i molt lluny d'aquí, com comencen totes les grans històries. Concretament a la ciutat de Focea de l'antiga Grècia, bressol de la civilització occidental. Del seu port, pobladors grecs van aventurar-se Mediterrani enllà, cap a l'oest, fins a arribar a les costes del nostre litoral i fundar-hi una colònia: Emporion, que en grec vol dir 'mercat'. No sé si als catalans la nostra fixació per saber que "la pela és la pela" ens ve d'aleshores, però sí que sé que part de la nostra identitat com a país vinícola ens ve d'allà, ja que amb l'arribada dels grecs, els indígenes de la zona van tornar-se productors de béns de consum que intercanviaven amb els hel·lens per productes preuats. Un d'ells, evidentment, el vi, introduït uns quants anys abans a la península Ibèrica per uns altres pobladors del Mediterrani més antics que els foceus: els fenicis.
El jaciment vinícola més antic conegut a casa nostra és el de La Font de la Canya, a l'Alt Penedès, per tant el cultiu de la vinya al territori de l'actual Catalunya no va néixer al que avui coneixem com Empúries, però sí que és veritat que va ser a Emporion on el vi va esdevenir per primer cop un element de l'economia i una beguda social associada a l'hedonisme, cosa que no representava la cervesa, també elaborada a la zona en aquells temps però com una mena de beuratge d'artemisa sense valor comercial. Avui, però, tants segles després, és evident que el concepte 'mediterràniament' està molt més associat a una beguda com la birra que no pas al vi, per bé que els llibres d'Història Antiga ens continuin demostrant que després de mil·lenis de nomadisme, viure a la conca del Mediterrani va esdevenir la manera més lògica de fer-se sedentari, plantar bandera i crear una societat. Per això, molt abans que fos sinònim de fer paelles instagramejables vora la platja mentre algú fa fotos amb una càmera analògica, la mediterraneïtat va resultar ser principalment la millor opció que els humans podíem triar per prosperar. Per crear un món a mida. Per viure feliços.
Els turistes es fan fotos on tu i jo vam esmorzar
Tot això que he escrit al primer paràgraf m'ho devia explicar la meva professora de Socials a 2n o 3r d'ESO, però la veritat és que ho recordava vagament. M'agrada tant la Història que de més jovenet, en cas de tenir una primera cita, m'havia d'autocensurar per no fotre una tabarra d'hora i mitja sobre jo què sé, els Fets de Maig del 37 a l'edifici de la Telefònica de plaça Catalunya. Tanmateix, reconec que la Història Antiga sempre m'ha semblat més avorridota, per això encara té més mèrit el que la Romina Ribera, directora de Glops d'Història, va aconseguir fa unes quantes setmanes: fer-me vibrar durant gairebé dues hores mentre m'explicava la història del vi en relació amb Empúries. El repte no era senzill, ja que a més feia una tramuntana de mil dimonis que gairebé ens fa volar pels aires i la trentena de persones que érem allà, crec, estàvem disposades a aguantar tot el vent que fes falta no precisament per rebre lliçons viquipèdiques, sinó per mamar vi de l'Empordà mentre ens n'explicaven la història. Sorprenentment no va ser així, però.
És molt meritori fer una activitat del Festival Vivid anomenada Bibendum: capvespre de vi a Empúries i que, en acabar-se, el públic assistent es lamenti de la seva finalització, i no precisament perquè tingui ganes de seguir engatant-se amb copetes de vi. Parlar d'Història és sempre fascinant i magnètic, però lligar-la amb el món del vi i fer que el vi sigui el fil conductor per explicar-la està a l'abast de molt pocs, ja que no tots els sommeliers són aptes per explicar-te de qui eren els íbers i no tots els historiadors saben definir-te amb un sol glop el caràcter d'una garnatxa negra provinent d'una parcel·la de vinya a Sant Climent Sescebes. Per sort, Glops d'Història fa fàcil el que sembla difícil i es dedica a parlar de vi gràcies a la Història, o potser hauria de dir parlar d'Història per culpa del vi, per això aquell vespre vam recórrer els espais més emblemàtics de les ruïnes d'Empúries aferrant-nos a una copeta, és clar, però sobretot a la veu de la Romina Ribera explicant-nos amb un to col·loquial, proper i gairebé monologuístic què era allò que vèiem, allò que bevíem i allò que bevien fa segles els que vivien i esmorzaven allà on ara, els turistes com nosaltres, fèiem fotos.
Les ruïnes, amb vi, semblen menys mortes
"Quan destapem una ampolla de vi, hi fem glops d'història que han dibuixat el nostre paisatge", va dir la Romina a l'inici del recorregut, i immediatament vaig pensar en tots els Mercedes-Benz Clase E que van poblar els carrers dels meu poble als anys noranta, quan jo era petit i el meu paisatge diari era veure cotxes de ric conduïts per pagesos que no paraven de fer cuartos verema rere verema venent quilos de merlot a un preu que avui és impensable. Cadascú té els referents històrics que té, què voleu que us digui, i és lògic que la bona gent de l'Empordà senti predilecció pel món antic i s'atreveixin fins i tot a representar-lo, tal com van fer els dos actors d'Empordà Catherva, l'empresa responsable de transformar la història del jaciment en una teatralització didàctica, amb gent vestint túniques blanques, dones que semblen la deessa Atena i guions amb més ganxo que el 90% dels programes actuals de la graella televisiva de TV3. Fer que un espai ple de pedres antigues i mortes es converteixi en un escenari teatral és sempre bonic, però si a més pots asseure't sobre una pedra de fa 2.600 anys a gaudir de l'espectacle amb una copa de vi a la mà, l'experiència és tan fabulosa que fins i tot te n'oblides del vent.
Quan això passa, una de dos: o ja has començat a parar mig boig, com Dalí, o és que el vi és molt bo. En el cas particular d'un servidor, diria que ambdues opcions són correctes, ja que els tres vins que van configurar l'activitat van ser un descobriment francament agradable. El primer, Verd de l'Albera, del celler Martí Fabra, era un cupatge de macabeu, garnatxa blanca, muscat i sauvignon blanc, per tant em va fer témer que fos un d'aquells blancs dolcets, facilets i fresquets que sempre agraden a tothom menys a mi, però sorprenentment va resultar ser un vi interessantíssim, fermentat en tines de formigó i vinificat allà, en repòs, durant 9 mesos. Després vam passar al Microvi Garnatxa Negra'19 del celler La Vinyeta, un monovarietal procedent de vinyes velles del qual me n'hauria begut tres copes, cosa que vaig evitar per tal de no acabar vestit amb túnica hel·lènica i recitant algun passatge de L'Eneida sobre els mosaics d'algun domus. L'últim vi, però, no va ajudar gens a frenar el meu irremeiable desig d'assumir la preciosa follia empordanesa, ja que la Garnatxa Jove del celler Marià Pagès, un vi dolç Medalla d’Or al concurs Grenaches du Monde 2020, va tocar-me més la fibra que la bonica posta de sol que vam poder apreciar des del Temple capitolí de la ciutat romana d'Empúries.
Això és la mediterraneïtat, vaig pensar mentre observava el sol caient, daurat i elèctric, dins la meva copa de vi dolç lleugerament ataronjat: viure immersos en petits contrastos que, com tots els contrastos, ens generen plaer. De tots aquests plaers, a més, el vi és el més genuí, autòcton i representatiu d'aquesta forma d'entendre la vida, ja que la vinya, com l'olivera, reclama un tipus de clima concret per existir i que es genera més o menys a 40 graus meridionals de l'equador, ja siguin cap al sud, com Sud-àfrica, Austràlia o Argentina, o cap al nord, és a dir, des d'on deus estar llegint aquest article. El vi, doncs, és tan mediterrani i sexi com les cales naturals d'aigua cristal·lina d'algun racó de la Costa Brava, les illes Cíclades o la costa maltesa. És tan mediterrani i sexi, també, com els camps fruiters plens de llimoners, tarongers, avellaners o garrofers que poblen els paisatges de casa nostra, el Magrib o el Líban. És tan mediterrani i sexi, en definitiva, com els carrers plens de gent i les nits d'estiu prenent la fresca, sigui parlant en català, en francès, en grec, en castellà, en napolità o en hebreu, per això, cada vegada que obrim una ampolla de vi, hauríem de comprendre que som el que som gràcies a aquells avantpassats que fa milers d'anys van arribar aquí i van dir "ens quedem", ja que malgrat que no ho diguin els anuncis de cervesa, si mediterraniejar fos un verb, es conjugaria bevent vi.