La Pubilla: esmorzars gloriosos i el menú de migdia més atractiu de Barcelona

Fa anys que visito el restaurant La Pubilla, a tocar del mercat de la Llibertat, a la Vila de Gràcia. El vaig descobrir fa uns anys gràcies a uns amics del barri, que m'hi van portar a esmorzar. Recordo que va ser un esmorzar gloriós.
Per cert, i parlant d’esmorzars gloriosos, avui m’he acostat a la Ciutat de la Justícia i, és clar, un cop a la Zona Franca, qui és el llest que torna cap a Barcelona sense passar per la Granja Elena? Doncs sí, he parat a saludar el Borja i m’he regalat unes cocotxes de bacallà amb mongetes del ganxet que m’han alegrat el dia.

Com deia, a banda dels esmorzars, he continuat sovintejant La Pubilla, però habitualment a l’hora de sopar, ja que és un molt bon lloc per anar-hi amb els amics: la teca és exquisida i el tracte també.
Però, és clar, el que encara em faltava per tastar era el menú que fan al migdia i que té molta anomenada al barri. És cert que ho havia intentat unes quantes ocasions, però tot i que em presentava ben d’hora —ja que un parell de dies a la setmana agafo els ferrocarrils al migdia a la plaça Gal·la Placídia per anar a Sant Cugat— sempre havia estat impossible, perquè el restaurant està sempre a petar, especialment el dijous, que és el dia que ofereixen l’arròs, amb el que són uns veritables especialistes cuinant-lo de diferents maneres, com l’arròs caldós de llamàntol, l’arròs de marisc, pop, secret de porc ibèric o de verdures.

Aquest dijous m’he presentat a La Pubilla abans de la una a veure si hi trobava un forat i, finalment, podia tastar el menú setmanal del migdia. Dit i fet, en pocs minuts ja era assegut a la barra de cara a la paret amb el menú de paper a una mà i una copa de Priorat a l’altra, gaudint del moment.

M’atén la Irene, sempre tan amable i efectiva, dona gust. El local —com dic— és ple a besar, i s'hi respira aquell ambient de casa de menjars de tota la vida, on la gent parla cridant sense deixar de mastegar i les aromes flueixen de la cuina, alimentant la ment però també l’esperit. L’Alexis Peñalver, propietari de la Pubilla, fa gairebé quinze anys que va obrir el restaurant, omplint el local cada dia de la setmana, majoritàriament amb clients del país —que aviat està dit—, oferint cuina catalana sense complexos i evitant noves modes passatgeres que altres restaurants no dubten a oferir, adaptant-se a les dèries dels turistes i oblidant, així, aquesta cuina tan nostra que entre tots hauríem d'intentar mantenir si certament la volem conservar.

Doncs bé, anem per feina. Em porten un rostit de pastanagues amb pesto d’alfàbrega, pecorino i oli de tomàquet sec que m’apaivaga la gana, m’empasso el vi i demano una altra copa. Ja més tranquil, assaboreixo l’arròs de costella amb xips de carxofa i allioli de ceps que, segons el meu criteri, és un arròs perfecte. Josep Pla ens recorda a El meu país: "En termes generals, l’arròs del nostre país no seria tan arròs si no tingués per base un sofregit. Però, de sofregits, n’hi ha de moltes maneres. Un sofregit pot ésser una obra d’art i pot ésser una improvisació frívola, infantil, impremeditada i barroera". Doncs això mateix, una obra d’art.
De postres, menjo una taronja preparada; és un plaer no haver-la de pelar. Feliç i ben tip, m’apropo al mercat de la Llibertat a comprar quelcom per sopar, potser uns pèsols del Maresme, ara que comença la temporada.