Des de Catalunya, Austràlia sona com una idea abstracta, gairebé com a indret conceptual. Tanmateix, des d'Austràlia, Catalunya o Espanya sonen com un lloc més d'aquells que es visiten quasi de passada en algun viatge pel Vell Continent; tan sols un tros de terra en algun lloc d'Europa a prop del Regne Unit, però també de França i Itàlia. A Sydney, per exemple, on hi ha xampany o formatge francès a cada cantonada i l'escena gastronòmica està dominada pels restaurants italians (amb Lamborghinis, Ferraris o Maseratis que van d'aquí cap allà, constantment), quan no ratllen tòfona blanca del Piemont en ratllen de negra del Perigord. I, deixant de banda el seu amor pels productes autòctons -inclosa la tòfona de Tasmània-, el fet és que la gastronomia d'ambdós països marca el dia a dia de l'Austràlia més exclusiva. Però amb relació a Espanya i Catalunya, llevat d'algun restaurant anecdòtic com en el qual treballo, ni piu.
Això no obstant, anys enrere la cosa fou ben diferent. Al cor del Center Business District, conegut altrament com el CBD, que és el centre neuràlgic on hi ha els edificis més emblemàtics de la ciutat (com l'Òpera, la Torre o el Pont) i on l'any 1788 van desembarcar els anglesos per arrabassar el paratge als aborígens australians, hi va haver durant els anys setanta i vuitanta un barri conegut com The Spanish Quarter amb grans restaurants de noms tan folklòrics com el Don Quijote, la Casa Asturiana o el Capitán Torres. Els seus propietaris, però, que com tants altres espanyols havien emigrat a Austràlia durant la dictadura, varen retornar als seus respectius pobles (això sí, amb les butxaques plenes). I, d'aquesta manera, la seva petjada i l'oportunitat que les cultures d'Espanya s'integressin en la idiosincràsia cosmopolita d'Austràlia va esfumar-se del país 'Aussie'. Actualment, diria que la comunitat espanyola va novament in crescendo, sobretot a partir dels joves que arriben per estudiar i aconsegueixen quedar-se (creieu-me, no és un camí fàcil). Però, i en relació amb la gastronomia?
En tot cas, si alguna cosa saborosa genera la paraula 'Espanya' en la ment d'un australià o australiana, aquesta és indubtablement una paella
En primer lloc, a falta de restaurants, Espanya desembarca al país dels cangurs a través dels productes d'exportació d'alta qualitat. Per exemple, les importacions de vi espanyol generen un impacte d'uns 9 milions d'euros (encara que una almoina si els comparem amb els 55 milions del vi italià o als 166 milions del vi francès). I, certament, el pernil de gla té cada cop una millor rebuda, encara que està determinantment prohibit importar les potes de pernil senceres i això li resta el glamur d'haver-lo de tallar manualment. Amb relació a les conserves, val a dir que les anxoves del nord d'Espanya, especialment les de Cantàbria, com Angelachu, i el reguitzell de marisc que s'envasa des d'Astúries fins a Galícia, té un futur prominent.
I, de la mateixa manera, les olives, sobretot la varietat gordal, han aconseguit aterrar a l'illa més gran del món de la mà d'importadores destacables com Mate in Spain. En tot cas, si alguna cosa saborosa genera la paraula 'Espanya' en la ment d'un australià o australiana, aquesta és indubtablement una paella. En concret, una paella enorme, abarrotada de xoriç i preparada en algun mercat de cap de setmana per algú que en el millor dels casos ha crescut menjant "arròs amb coses".
Si la paella fos francesa o italiana, com a mínim a Austràlia, ni els anglesos ni els francesos la prepararien amb un ingredient tan popular com el xoriç
Sobre el debat inherent a aquesta qüestió, vull dir, al fet de si la paella ha de portar o no xoriç, s'ha dit i escrit pràcticament tot. Indubtablement, el detonant d'aquesta polèmica va ser el xef i presentador de televisió anglès Jamie Oliver, qui, l'any 2016, va proposar una paella amb aquest embotit d'origen ibèric i, per la qual cosa, va rebre fins i tot amenaces de mort. A partir d'aquell succés, diversos historiadors, gastrònoms o mitjans de comunicació es varen interessar rigorosament sobre el tema i finalment li varen donar la raó, donat que ja des del segle XIX, a la paella valenciana se li ha afegit xoriç (a part de rata d'aigua o anguila).
En qualsevol cas, el rerefons d'aquesta publicació és un altre i guarda relació amb la següent reflexió: si la paella fos francesa o italiana, com a mínim a Austràlia, ni els anglesos ni els francesos la prepararien amb un ingredient tan popular com el xoriç, sinó que importarien expressament amb avió el bo i millor de cada casa (des dels caragols de mar de Bordeus a les gambes vermelles de Mazara, per cert, idèntiques a les de Palamós), amb l'únic objectiu de fer-la pagar tan cara com sigui possible i, de retruc, impartir una imatge d'excel·lència entorn de la seva pàtria original. I, encara més, si la paella fos francesa o italiana, aquesta només podria combinar-se amb algun vi francès o italià, i qualsevol intent de maridar-la amb qualsevol altre vi -fins i tot australià- o amb alguna beguda de segona categoria com la cervesa, seria com atemptar contra la torre Eiffel o el Coliseu romà, respectivament.
En resum, després del ridícul d'Espanya arran del petó de Luis Rubiales durant la celebració del Mundial de Futbol Femení a Austràlia, amb relació al qual la policia de New Sud Wales (o de l'estat de Sydney) ja va comunicar que col·laboraria amb les autoritats espanyoles en el que fes falta, cada cop que en algun mercat de cap de setmana, posem en el pàrquing d'una escola de Sydney, d'una paella enorme de color groc fosforescent es desprenen efluvis de xoriç, Espanya, però també Catalunya, reivindica la seva condició geopolítica de país de pandereta.