Finlàndia i Suècia han repartit 5 milions de manuals entre els seus ciutadans donant consells per estar preparats si esclata la Tercera Guerra Mundial. El llibret fa èmfasi a fer un rebost ben abastit amb aliments de llarga caducitat. Aquesta notícia ha coincidit amb "l’anècdota" que em va passar fa uns dies i que explicaré tot seguit. He escrit anècdota entre cometes perquè sembla més aviat una broma malgrat que al propietari de la botiga de queviures no li ha fet gens de gràcia.
De fet, aquesta broma ha fet realitat un mem que corre per les xarxes socials, en el qual es veu un pot de sal de l’Himàlaia amb un eslògan que anuncia que és una sal de milions d’anys d’antiguitat, però que caduca just l’endemà del dia que l’autor del mem l’ha comprat. Doncs la botiga de queviures ha hagut de retirar 20 pots de flor de sal perquè han sobrepassat la data de consum preferent.
A diferència de la data de caducitat, que alerta que si se supera l’aliment pot ser nociu per a la salut, la data de consum preferent només indica que poden haver variat les qualitats organolèptiques, tot i que el producte és totalment innocu. Malgrat que està garantida la seguretat alimentària de l’aliment, no es pot comercialitzar un producte que hagi sobrepassat aquesta data i cada vegada som més idiotes. La protecció als consumidors és una tasca necessària, però genera contradiccions tan flagrants que fa retirar un element que no és ben bé un aliment que és del tot necessari per a l’organisme. Dic que és un element perquè de fet és un mineral i, per tant, no viu ni mor, és impertèrrit, etern. La paradoxa de l'única roca comestible és que no només no caduca, sinó que és imprescindible per conservar els aliments. Per tant, el que aconsegueix la sal és precisament allargar-ne la caducitat.
L’anhel de la humanitat ha estat tenir aliments sempre i per a tothom. Per això, la gran preocupació és conservar-los (fer rebost per a quan escassegin) i transportar-los allà on no n’hi ha. L’aigua que contenen els aliments és la principal causa de corrupció perquè és el riu per on neden, xipollegen i creixen els bacteris patògens. Per això, l’objectiu és extreure-la del tot. L’assecatge va ser la primera estratègia de conservació, però requereix un clima sec o airejat. Si no vius en un entorn propici climatològicament, la sal farà la feina de segrestar els fluids per on campen els bacteris nocius. Per això la sal és tan preuada, un dels tresors que la natura ens proveeix. Als legionaris romans els pagaven amb un saquet de sal. Aquest saquet es va denominar “salari”, paraula que s’ha perpetuat en el sou que rebem cada mes. Tan tresor és que l'Índia es va independitzar arran de la Marxa de la Sal promoguda per Gandhi el març del 1930 com a protesta als impostos aplicats a la sal per l’Imperi Britànic.
La protecció als consumidors és una tasca necessària, però genera contradiccions tan flagrants que fa retirar un element que no és ben bé un aliment que, tanmateix, és del tot necessari per a l’organisme
Però el valor de la sal no és només la seva capacitat de conservació sinó que és el condiment, en majúscules. Augmenta el sabor dels aliments sense aportar-ne cap gust. Ara bé, la sal té el seu caràcter, no ens ho posa pas fàcil. A la cuina, el més difícil és saber salar. Si no en poses, el plat queda fat; però si en poses massa, és el desastre servit en safata. Sense sal és molt més complicat fer lluir els aliments, però no és només una qüestió de plaer, sinó que la sal és necessària per al nostre organisme (i de tots els animals): manté la hidratació, participa en multitud d’intercanvis cel·lulars i contribueix a l’equilibri de la composició de la sang. Nosaltres l’obtenim a través de l’alimentació (quan mengem carn o peix), però els animals herbívors l’han d’aconseguir llepant roques riques en aquest mineral.
La natura és molt intel·ligent. Els idiotes (i ridículs) som els humans posant dates de caducitat absurdes i provocant conflictes que terroritzen poblacions abocades a fer rebost amb aliments amb dates de caducitat absurdes.