En aquests moments de capgirament gastronòmic envers la cuina tradicional, es parla poc del que van ser i van representar les fondes al nostre país, aquells establiments familiars on antigament els viatgers trobaven un llit i un plat de sopa calent, i que, malauradament, han desaparegut del mapa, tret d’unes poques que han sobreviscut miraculosament remant contra corrent. És el cas de la Fonda Europa de Granollers, amb 250 anys d’història a l'esquena oferint el bo i millor de l’essència d’una fonda: una cuina tradicional i una bona cambra amb un servei molt proper que et feia sentir com a casa.
M’apropo per dinar a la Fonda Europa de Granollers aprofitant que ha celebrat 250 anys d’història. He de dir que feia dies que em venia de gust tornar-hi i no trobava el moment. És la diada de Sant Jordi i la Porxada fa goig: tots els carrers de vianants que l’envolten són plens de paradetes de llibres i roses que les veïnes i veïns es miren encuriosits. M’abraono sobre una taula de la terrassa que deixen lliure i demano una cervesa i unes patates fregides per matar el cuc mentre em paren taula dins del restaurant. Anys enrere, era un client habitual de la Fonda, perquè treballava a prop i m'hi presentava els dijous a endrapar la paella, també ho era del desaparegut Senyor Parellada del carrer Argenteria, l’època que vivia al carrer Banys Vells, on el meu plat preferit eren els farcellets de col a l’antiga.
Acabada la cervesa, entro a la Fonda i comprovo amb alegria que res no ha canviat i cada cosa és al seu lloc, se sent música de plats, culleres i forquilles. Mentre espero a la barra, em ve a la memòria el Ramón Parellada amunt i avall sempre tan servicial i amb el seu somriure; ara, com sabeu, és la seva filla Maria Antònia qui dirigeix el negoci des de fa uns anys mentre el Ramón gaudeix d’una merescuda jubilació.
Un cop a taula, el cambrer tot vestit de negre em canta el menú i deixa la carta. És tot un poema i em costa molt decidir-me; voldria tastar-ho tot: l’escudella i carn d’olla, els canelons, el fricandó, la sípia amb mandonguilles i peu de porc, els arrossos, el bacallà.
Mentre encara rumio, m’omplen la copa d’un vi negre del Montsant massa fresquet pel meu gust. Veig els veïns de dues taules més enllà com s’omplen per tercera vegada el plat d’escudella; a veure si rebentaran abans no els arribi la carn d’olla, seria una llàstima.
Em decideixo pel xató de la Fonda que fan amb bacallà, anxoves i truita de Quaresma. El xató, com sabeu, és una amanida catalana feta bàsicament d’escarola, bacallà esqueixat, tonyina i anxoves amb una salsa feta amb ametlles, avellanes, pa mullat en vi, alls, oli, pebrot i nyores que curiosament diferents ciutats del Garraf i el Penedès, com Vilanova i la Geltrú, Sitges i el Vendrell, es disputen l’autoria. Pel que fa a la salsa xató és un tema recurrent comparar-la amb la salsa romesco; tot i que són semblants, no són iguals, la diferència rau principalment que a la salsa romesco els tomàquets i alls són escalivats, no crus com a la salsa xató.
A la taula del costat els porten un arròs negre que estava dins del menú i que fa una pinta increïble; estic per demanar-los si m'hi deixen fotre cullerada, encara sort que apareix el fricandó amb bolets a taula i me n’oblido. El trobo deliciós, la carn es desfà a la boca i no em canso de sucar-hi pa.
Un bon dinar sempre s'acaba amb unes bones postres. Avui un clàssic, el semifred de canyella. Que bo!
Tastar la cuina de la Fonda Europa és un viatge als orígens de la nostra gastronomia. La tradició, tècnica, qualitat i producte van de la maneta en un ambient familiar i d’acollida que no oblidaràs fàcilment. Llarga vida, doncs, a la Fonda Europa i als seus plats de cullera i esmorzars de forquilla.