Pel que fa a cultura mainstream, el succés més sonat (i sonor) de la passada setmana fou el mastegot propinat per Will Smith, el Príncep de Bel-Air, a Chris Rock, el presentador de la gala dels Oscar. Una galeta tan categòrica que el principat de l’actor i raper bé podria traslladar-se de Bel-Air a Beukelaer, els dominis belgues d’aquell príncep-logotip de les galetes. En català, la paraula mastegot ve de mastegar, i potser per la mateixa raó l’acció de girar la cara a algú amb la mà oberta accepta tants sinònims gastronòmics: galeta, bolet, castanya, fava, hòstia, pinya, ceba, coca, llet, nata... Com sigui, i feta aquesta captatio benevolentiae introductòria que, confio, haurà servit de pescaclics (que és com un Pompeu Fabra resurrecte es referiria als click-bait) per desviar l’atenció dels lectors majoritaris cap al succés que va ser notícia, la setmana passada, dins l’underground barceloní: la presentació del primer llibre de Carles Armengol, Collado. La maldición de una casa de comidas (Colectivo Bruxista, 2022), a la Bodega Cal Pep de la Vila de Gràcia.
Però abans d’entrar en la matèria d’aquest artefacte literari prodigiós (l’acte de presentació del qual, tot i que no va difondre cap mitjà de comunicació, culminà amb la Policia Municipal multant els propietaris per quadruplicar l’aforament del local, i el desallotjament d’un exèrcit de paios abillats amb parca verda, i noies amb loafers i tallada de cabells 'Chelsea', tot déu brandint la sisena cervesa, acabada de demanar, i acabant de mastegar les mandonguilles amb sípia que havien repartit a qui comprava el llibre) que parla de l’experiència d’haver-se criat, literalment, entre les taules d’un restaurant de barri de classe treballadora, permetin-me algun embut més, a propòsit de l’aristocràcia de les galetes. L'origen de les Príncipe es remunta a la segona meitat del segle XIX, quan, segons resa la llegenda, el pastisser Edward de Beukelaer va crear aquest dolç per a Leopold II de Bèlgica, sobrenomenat el Príncep perquè trigà trenta anys a aconseguir el tron. Seguint la tradició dels millors senyorets, el Príncep adorava la xocolata, però no suportava tacar-se les mans, per la qual cosa al reboster se li va ocórrer col·locar una capa de crema de xocolata entre dues galetes, i que així el sobirà llaminer pogués donar-se els seus festins sense enllardar-se els dits. La mateixa afectació asèptica incentivà, a la mateixa època però a la Barcelona burgesa, la gènesi de l’arròs Parellada, al Restaurant Café Suizo o al 7 Portes, segons la versió. Pel que fa a la història del príncep del raval, dècades abans d’heretar el principat galetesc de Beukelaer, The Fresh Prince of Bel-Air regnà a les pantalles de televisió durant la primera meitat dels noranta, seguint les petjades d’altres sitcoms protagonitzades per famílies afroamericanes com Los Jefferson, The Cosby Show o Family Matters. Segur que recorden l’argument: el jove Will Smith arriba a Los Angeles provinent de Filadèlfia, on vivia amb la seva mare, per viure a la mansió dels seus oncles rics. Amb l'arribada del noi, la família es veurà embolicada en problemes cada dia per culpa seva, però no per això deixaran d’estimar-lo i acceptar-lo com a un més. Bàsicament, era el mateix leitmotiv narratiu d’ALF (vegin «Pa’ti naki, chicken teriyaki, Hiroshima i Nagasaki»), però substituint l’hirsut alienígena per un parent pobre. La vida real en què es basava a la sèrie, no obstant, això no era la d’en Will Smith, sinó la d’en Benny Medina, l’ideòleg del projecte i el representant del músic Quincy Jones, qui es va decidir a produir-lo.
Les espatarrants experiències viscudes, des de l’atalaia de la barra del bar familiar, durant la seva infància i adolescència són els ingredients de proximitat amb que en Carles ha cuinat aquesta sarsuela literària, farcida de personatges alhora tendres, hilarants i sòrdids
La façana del Collado, un dels molts nodes de la xarxa social més difosa al s. XX. Foto: Arxiu Collado.
Ara permetin-me que els expliqui les dues sinestèsies autobiogràfiques a les quals associo El Príncep de Bel-Air: 1) les patates fregides amb ous ferrats i pebrots, tot negat amb maionesa Kraft, el plat que m’havia preparat la meva iaia Encarna el migdia que s’estrenà la sèrie; i 2) la catedralícia galeta que em donà la meva santa mare (ferma aspirant al principat de Beukelaer; encara avui em tremolen les orelles) el vespre en què, imitant les arts urbanes del televisiu raper de Filadèlfia, vaig guarnir de tags (graffitis amb la signatura) l’ascensor del bloc on vivien els meus avis, traçats amb un gran retolador permanent d’autofabricació. A casa dels meus iaios, dins d’un edifici de protecció oficial amb placa del Ministerio de la vivienda falangista al portal, hi anava jo a diari, els dies d’escola, a dinar durant les hores del descans, i allà m’embadalia amb els embolics que succeïen a una mansió d’un barri luxós de Los Angeles, al costat del meu impertorbable iaio Juan, que era pràcticament analfabet i amb sis anys ja passava la nit al ras, tot sol, cuidant d’un ramat de cabres a la serra de Granada. Eren els mateixos anys què en Carles Armengol, l’autor del llibre avantdit, que té la mateixa edat que jo, mirava la televisió des d’una taula de Casa Collado, el restaurant que regentaven els seus pares, mentre dinava al costat de prostitutes de bon cor, dignes vagabunds, mafiosos de pa sucat amb oli i tota mena de fascinants tarats d’un barri homologable al dels meus avis: Collblanc. Les espatarrants experiències viscudes, des de l’atalaia de la barra del bar familiar, durant la seva infància i adolescència, són els ingredients de proximitat amb que en Carles ha cuinat aquesta sarsuela literària, farcida de personatges alhora tendres, hilarants i sòrdids. Si Will Smith rapejava a l’obertura d’El Príncep de Bel-Air: «Ahora escucha la història de mi vida, de cómo el destino cambió mi movida. Sin comerlo ni beberlo llegué a ser el chuleta de un barrio llamado Bel-Air»; Carles Armengol diu al seu llibre: «Sin comerlo ni beberlo, mientras los demás comían y bebían, me convertí, al igual que mis hermanos, en mano de obra para el negocio.» La mà d’obra d’uns pares que, per a maledicció lovecraftiana del protagonista, van passar a ser els seus caps. A Collado. La maldición de una casa comidas, poden comptar-se tres galetes beukelaerianes propinades pel pare del narrador-protagonista, en Rafel, gran cuiner i pare abnegat, però de metxa curta: 1) la rebuda pel seu fill gran quan aquest es presenta a treballar al bar amb cresta punk i samarreta de Kortatu; 2) l’encaixa pel Nelson, un cambrer viciós i perdulari que demana importants sumes de diners als clients més fidels del bar sota la mentida de no cobrar puntualment; i 3) la soferta pel propi Carles quan arriba a casa a les tres de la matinada, després de participar, involuntàriament, en una espectacular baralla entre uns pijos anglesos i en Judas, un heroi del barri que és fan de Bruce Lee i de Judas Priest a parts iguals. A més d’algun clatellot que li anirà caient de part d’algun membre dels Boixos Nois i d’altres pispes del barri.
I és que el menú del Collado és la barreja dels meus plats favorits: escudella, soul, fricandó, dandis detallistes i amb butxaques amagades, faves a la catalana, riures, llàgrimes, alcohol, estupefaents i greix saturat.
En Rafel a la barra del Collado desenvolupant la seva gran tasca social. Foto: Arxiu Collado.
Com a arguments de venda, els hi diré que Collado és un llibre escrit amb un estil efectiu i directe; una barreja de memòries, estudi sociològic i document històric fin de siècle (XX), amb l’estructura d’una novel·la picaresca: el protagonista iniciarà el seu trànsit cap a la vida adulta, lliçons que sovint aprèn a cop de bastó, de la mà d’una hilarant conga de personatges a través de la qual ens mostra els clarobscurs de la realitat social d’aquell moment. Una oda al paisanatge, com resa el pròleg d’Alberto Valle, i l’aristocràcia dels barris pobres i els seus bars/temples, en la millor tradició de Pedro Pico & Pico Vena (Carles Azagra) i les bodegues de Gràcia que retractà Juan Marsé (com ara Cal Pep, el local multat per la policia durant la presentació del llibre). També els hi diré que no sé si és el millor llibre publicat enguany, però per mi és, de lluny, el que he devorat amb més gana, el que el meu paladar ha degustat millor i més espècies ha estat capaç d’identificar, així com el que m’ha deixat més bona boca. I és que el menú del Collado és la barreja dels meus plats favorits: escudella, soul, fricandó, dandis detallistes i amb butxaques amagades, faves a la catalana, riures, llàgrimes, alcohol, estupefaents i greix saturat. Si encara no ho han fet, corrin a la llibreria del seu barri (o visitin la web de l’editorial) i, si veuen a algú que s’emporta l’últim exemplar (només s’han editat sis-cents), no ho dubtin: clavin-li una bona galeta i prenguin-li-ho. Carles Armengol no va continuar un negoci familiar amb tres generacions de solatge, però li ha escrit el millor homenatge possible.