He començat les vacances i, malgrat que encara estic del color de la coliflor i estic encadenada a l’ordinador acabant serrells com l’article d’avui, l’airet que entra per la finestra ve carregat d’estrofes de l’èxit optimista i contagiós d’Els Tyets del curs passat, el disc 'Èpic Solete': "Un banyito, hora i pico, gazpatxito i repitu". Les notes em fan moure la cintura i les espatlles com si tingués una molla sota el pandero. Faig pena, ho sé, però estic sola de manera que em deixo anar i escric tota engrescada perquè d’aquí a no res ja seré allà on fa tot un curs que desitjo ser: estirada sobre la tovallola amb el sol estabornint-me les idees, la sal als llavis i la sorra de les corredisses dels nens escampada per tota la meva geografia dèrmica.
I tan bon punt m’atipi de girar-me, capbussar-me i mirar amb curiositat malsana els préssecs ben formats que són els culs dels joves i les salsitxes que envolten el ventre del veí, tindré la gran excusa per posar-me les espardenyes a retaló, el pareo que em van portar els cunyats del viatge de nuvis el 1994 i enfilar cap a casa perquè, ara sí, ha arribat el gran moment del gaspatxo, el hit de l’estiu, que mai cansa ni atipa encara que el ballis tothora. Només calen 10 minuts, a tot estirar, i una bona batedora o robot de cuina perquè quedi ben fi. I traieu el "xino" o el colador, que tan fàcil com és no podeu deixar-hi pellofes ni que sembli la piscina dels apartaments a darrera hora de la tarda, quan hi suren tota mena d’objectes no identificats. Creu-me, quan hagis fet el primer no et sabràs avenir de per què ahir l’estaves comprant envasat. De fet, quan van sortir al mercat els primers tetrabrics, cap als anys 80, vaig pronosticar un fracàs comercial estrepitós perquè, qui comprarà una cosa que és tan senzilla de fer? Davant l’èxit rotund del producte vaig constatar que tenia menys olfacte empresarial que l’Elisabeth Holmes a The Dropout.
Us confessaré que el primer que vaig menjar jo ja tenia gairebé 25 anys. I és perquè que el gaspatxo sigui un imprescindible a la nostra nevera a Catalunya és relativament recent. No vull pas dir que ningú no en mengés, però no com si fos necessari per respirar, com passa ara. L’expansió del gaspatxo és conseqüència de l’esclat del turisme però, sobretot, de la gran immigració andalusa i murciana dels anys 50 i 60. És un plat que va néixer a les hortes andaluses, que es menjava a peu de tomaquera amb les hortalisses que hi havia a l’abast i, està clar que a les hortes no hi havia endolls, per això s’aixafava al morter (o majava) o es tallaven les hortalisses i s’hi afegia pa sec a bocins, oli abundant i vinagre. Era una mena d’amanida basta. Segons el Diccionari de Joan Corominas, l’origen del nom és preromà i és terrible, prové de “caspa” que significa “fragment”, que és exactament el que era el gaspatxo primitiu.
L’expansió del gaspatxo és conseqüència de l’esclat del turisme però, sobretot, de la gran immigració andalusa i murciana dels anys 50 i 60
De fet, en textos antics hi trobem escrit “caspacho”. El canònic ha de portar: tomàquets molt madurs, cogombre, pebrot verd tipus italià, ceba, all, pa, molt oli, sal i una mica de vinagre. Ara observo que es va reduint la quantitat de cogombre, pebrot, ceba i all. Fins i tot s’ha abaixat la quantitat de pa. De manera que la majoria de gaspatxos són una crema emulsionada de tomàquet amb oli, sal i vinagre. Ara hi ha una moda de compensar l’acidesa pròpia del tomàquet amb síndria, maduixots o cireres. Amb aquestes noves formulacions, el gaspatxo és més aviat una beguda que no pas una sopa freda.
I en aquest escenari de nous gustos, ha entrat en escena l’omnipresent i rotund salmorejo! És una crema molt més densa que el gaspatxo, de tomàquet, pa, all, oli i sal. S’acaba amb pernil salat i ou dur. Sense cap base científica, però amb l’ull de qui observa què menja la gent i perquè trien aquests plats i no d’altres, crec que la densitat que fa que s’hagi de menjar amb cullera (i no begut) és la raó principal de l’èxit d’aquesta sopa aquests darrers anys. Entenem que densitat no vol pas dir pastositat sinó cremositat, untuositat. Jo el faig de la següent manera: prenc pa sec, tomàquets molt madurs, mig gra d’all, força oli i sal. Ho deixo tota la nit a la nevera perquè el tomàquet desprengui els sucs i mulli bé el pa. L’endemà ho trituro, mirant de no afegir-hi gens d’aigua, però potser sí que hi poso una mica més d’oli, fins que quedi ben fi. Jo no hi poso vinagre. El passo pel colador, rectifico de sal i l’acabo amb l'imprescindible pernil salat i l’ou dur. És ben bé com si em mengés un pa amb tomàquet amb cullera. I això em fa feliç. Sigueu feliços i canteu ben fort: "Un banyito, hora i pico, gazpatxito i repitu".