A la pantalla, un (des)informatiu de la One America News Network. Una empresària i política d’extrema dreta, Marjorie Taylor Greene, famosa per les seves soflames conspiranoides, carrega contra Nancy Pelosi, la líder demòcrata al Congrés. Desvarieja sobre això i allò altre. Compara la presó de Washington DC, que reclou alguns dels seguidors de Donald Trump que van entrar al Capitoli com braus de Miura disfressats de búfal, amb els gulags, els camps de concentració per a presoners polítics de l’URSS. Tot seguit, com aquell qui res, acusa Pelosi d’espiar als congressistes republicans, al seu personal i als ciutadans americans de bé a través de la infiltració d’agents secrets de la «Policia del Gaspatxo» (Gazpacho Police, en spanglish). La legisladora ultraconservadora va confondre la Gestapo, la brutal policia secreta de l’Alemanya nazi, amb gaspatxo, la popular sopa freda andalusa; com qui diu Nathy Peluso en comptes de Nancy Pelosi: un inconscient lapsus linguae, la llatinada que designa les relliscades de la parla. La confusió, evidentment, ha desfermat la hilaritat entre telespectadors i internautes que s’han fet ressò (i riallades) arreu del món.

De fet, no és el primer cop que la congressista defensa una teoria conspiratòria d’arrel gastronòmica: el Pizzagate va ser una bola que associava al cap de campanya de Hillary Clinton, a través de correus electrònics robats que contenien suposats missatges codificats, amb una xarxa pedòfila que realitzava orgies satàniques a restaurants, amb especial inclinació per la pizzeria Comet Ping Pong de Washington. Segons Taylor Greene i els seus adeptes, diversos polítics demòcrates, i altres celebritats properes ideològicament, hi acudien a aquests establiments de menjar ràpid a fi de consumar rituals de sang, sexe depravat i pizza de pepperoni, com les Tortuges Ninja a Sodoma i Gomorra. Massa enrevessat per ser veritat? No per l’electorat que pensa que la navalla d’Occam és cosa de quinquis. Però, tornant als agents del gaspatxo, qualsevol estudiant de primer de Freud podria interpretar les paraules de Taylor Greene com un desig reprimit, que aflora al conscient a través de la patinada lingüística, que alguna organització paramilitar posi fre d’una vegada als atemptats gastronòmics d’aquells restaurants ianquis que preparen la sopa espanyola amb quètxup, tabasco i xili de Jalapa. També pot ser que sigui imbècil, i ja està. En qualsevol cas, i sense que serveixi de precedent, aquest articulista es veu amb l’obligació de rompre una llança en favor d’aquesta supremacista del QAnon: existeixen prou concomitàncies històriques que relacionen l’Adolf Hitler amb el plat insígnia de la gastronomia andalusa.

“Si durant la guerra els nazis anaven diàriament de tapeo i copes de Tio Pepe a l’emblemàtic Bar Avelino de Sevilla, un cop acabada la contesa europea la protecció de les autoritats franquistes, el clima i la gastronomia andalusa van fer de la Costa del Sol un indret immillorable per refugiar els esbirros de Hitler”

 La justícia és un plat que se serveix fred. Foto: Dissent Pins.

 

Tio Pepe i tapes de carn picada

A les 7.30 hores del 30 d'abril del 1943, carmanyola en mà, un pescador fa acte de presència, com cada dia, a la platja d’El Portil, Huelva. Allà es troba amb quelcom d’inesperat: un cadàver uniformat de l'exèrcit britànic que sura vora el mar amb un maletí, farcit de documents secrets, emmanillat a la mà. Sembla el començament d’una novel·la protagonitzada pel gormand detectiu Pepe Carvalho, però va ser el pròleg de l’engany més gran dels anglesos als nazis durant la Segona Guerra Mundial. Aquell pescador va engegar la Mincemeat Operation (Operació Carn Picada), ideada per l’MI5 per tal de fer creure als espies del Tercer Reich, molt actius a la zona, que les tropes dels Aliats desembarcarien a Grècia i no a Sicília, com realment van fer, guanyant d’aquesta manera la guerra al Mediterrani. «S'han empassat tota la carn picada», van dir-li per telegrama a Winston Churchill, en adonar-se que la Guàrdia Civil havia facilitat la documentació a la Gestapo abans de repatriar el cos. [Per a més informació, els hi recomano la lectura del llibre que va escriure l’ideòleg de l’operació, The Man Who Never Was (Ewen Montagu, 1953)].

Andalusia fou un dels principals vèrtexs de l'espionatge nazi durant la Segona Guerra Mundial a causa de la seva rellevància estratègica, a prop del pas de Gibraltar, però també, a fi de mitigar el deute contret per Franco amb Hitler pel seu crucial suport durant la Guerra Civil, com a lloc d’abastiment de matèries primeres com el suro o el tungstè, així com de proporcionar aliments als submarins alemanys amarats a Cadis: cítrics, oli, hortalisses i cereals, els ingredients essencials del gaspatxo. Si durant la guerra els nazis anaven diàriament de tapeo i copes de Tío Pepe a l’emblemàtic Bar Avelino de Sevilla, un cop acabada la contesa europea la protecció de les autoritats franquistes, el clima i la gastronomia andalusa van fer de la Costa del Sol un indret immillorable per refugiar els esbirros de Hitler. Alguns dels oriünds veïns més veterans encara recorden haver compartit taula (i gaspatxos, cal suposar) amb «Don Gustavo» o «Juanito», com els coneixien, sota afectuosos noms castellanitzats, als pitjors carnissers de Mauthausen-Gusen, alts càrrecs de les SS o ideòlegs del nazisme austríac.  [Per a més informació, els hi recomano les lectures de Nazis en la Costa del Sol (José Manuel Portero, Editorial Almuzara, 2021) i Nazis en Sevilla (José Manuel García Bautista, Editorial Absalon, 2012)].

Paul McCartney li explica a Lisa Simpson que si es reprodueix a l'inrevés la cançó «Maybe I'm Amazed» es revela «una recepta per a una excel·lent sopa de llenties»

Lisa Simpson amb la parella vegetariana Paul i Linda McCartney. Foto: Els Simpson.

El gaspatxo de la Familia Manson

El Doctor Thebussem, encara que el nom ens pugui confondre, no va ser un d’aquests sòsies de Josef Mengele que gaudiren d’una plàcida jubilació de sol i platja al litoral ibèric, sinó el primer gran escriptor gastronòmic de la literatura andalusa, al segle XIX. Don Mariano Pardo de Figueroa va inventar-se aquest pseudònim a partir de l’anagrama de la paraula «embustes», germanitzat amb l’addició de la lletra «h». Al contrari que Marjorie Taylor Greene, però, aquest erudit gadità no acostumava a escampar falsedats, sinó que es lamentava que la recepta del gaspatxo andalús pràcticament no aparegui als llibres clàssics de la cuina ibèrica, així que va mirar de posar-hi remei: «Piqui’s sal amb un gra d'all, pebrot verd i tomàquet, tot cru: afegir-hi una gran molla remullada i oli. Travi's tot molt bé al morter; posi-se-li vinagre i un litre d'aigua fresca; coli's per un passador clar; tirin-se les molles, i al cap de cinc minuts es pot servir. Aquest és el gaspatxo, clàssic i legítim, que serveix d'aliment a gairebé tots els pagesos de l’Andalusia baixa, gràcies al fet que els seus llegums, menys esponjosos que als països on l'aigua contribueix més que el sol al seu desenvolupament, contenen abundant substància nutritiva.» (El Gazpacho, 1897) L’obra del germanòfil Doctor Thebussem estaria avui pràcticament oblidada si no fos per Néstor Luján i Joan Perucho, que tant van reivindicar-lo.

La projecció internacional del gaspatxo va donar-se dècades després de la publicació de la recepta de Thebussem, gràcies a la popularització del vegetarianisme i el veganisme entre els hippies als anys seixanta. També, gràcies a vegetòfagues il·lustres com Mia Farrow, protagonista de la pel·lícula maleïda i satànica La llavor del diable (Roman Polanski, 1968). Una de les poques referències al plat andalús que, fins al recent lapsus de la Marjorie Taylor, ens han arribat de la televisió nord-americana, va tenir lloc al capítol «Lisa, la vegetariana» d’Els Simpson. En aquest episodi, al qual la parella Paul i Linda McCartney fan un cameo, la Lisa Simpson, la pubilla de la cèlebre família groga, prepara un gaspatxo per mirar d’evitar —infructuosament, perquè tothom se’n riurà— que els convidats a la barbacoa del seu pare mengin porc rostit. Al capítol apareixen nombroses referències a la carrera de Paul McCartney, l’estrella convidada. Per exemple,​ el músic li explica a Lisa que si es reprodueix a l'inrevés la cançó «Maybe I'm Amazed» es revela «una recepta per a una excel·lent sopa de llenties».​ Una paròdia del backmasking, la tècnica de gravació consistent a revelar missatges satànics als discos de vinil si aquests es reprodueixen a l’inrevés. Aquells que veuen (i escolten) conspiracions per tot arreu, han atribuït des de sempre el culte a Satanàs a les cançons dels Beatles. També, en un dels fragments invertits que sonen al final del capítol, s’escolta: «Oh, i per cert, estic viu», una referència a la gran conspiració de la música: la bola que afirma que McCartney va morir en un accident l’any 1966, i fou substituït per un doble. D’altra banda, un dels personatges més entranyables de la sèrie animada és en Milhouse, l’amic d’en Bart enamorat de la Lisa Simson, de nom complet «Milhouse Mussolini Van Houten». Els creadors van batejar-lo d’aquesta manera en honor d’una combinació de noms de les persones més malvades de la història: Milhouse és el segon del president republicà Richard Nixon, el primer cognom, pel dictador italià que va inventar el feixisme, i el segon ve de la Leslie Van Houten, una de les membres del clan de Charles Manson (la personificació del mal als EUA, que porta tatuada una esvàstica nazi al front i segueix una dieta vegana), que va perpetrar els assassinats de Tate-LaBianca, a la casa que llogaven Roman Polanski i la seva dona, deixant una macabra signatura, escrita amb la sang de les víctimes, al frigorífic: «Helter Skelter», el títol de la cançó més sorollosa dels Beatles. A Espanya, per cert, el nom de la cançó va traduir-se inopinada i gastronòmicament com «Ni crudo ni cocido», com si fos una refutació de les tesis de Claude Lévi-Strauss. Charles Manson, obsessionat amb aquesta cançó, estava convençut que la lletra profetitzava la imminent guerra racial entre blancs i negres. Just el que semblen promoure els supremacistes blancs com Marjorie Taylor Greene i els búfals que van assaltar el Capitoli. Esperem que la Policia del Gaspatxo, l'única que ens agrada, actuï ràpidament i tanqui a tots els racistes conspiranoics al gulash.

Fe d’errates: Disculpin, he confós gulag amb gulash, la tradicional sopa hongaresa. 

Gulash soviètic. Foto: Wikipedia.