Tots els gelats són gairebé sempre un amor a primera vista, per aquest motiu el seu únic problema és que la infidelitat a un gust concret és una trampa en la qual és massa fàcil caure. Sempre he pensat, de fet, que si existís un Tinder de les postres fredes més famoses del món, el 'corte' de tres gustos tindria una descripció en la qual diria que té la forma d'una totxana per aixecar parets, l'aparença cromàtica de la bandera tricolor d'algun remot país africà i la vulgaritat d'una peça de carn a les mans de qualsevol carnisser, segurament per això és l'únic gelat del món que no associem amb un cullerot gelater. Els 'cortes', més aviat, es tallen amb el ganivet del pa i la intencionalitat d'un fuster serrant una porta, però val a dir que malgrat tota aquesta aparent tosquedat, a l'hora de la veritat són com un bon petó amb llengua: no hi ha mossegada, només el morreig capaç d'evocar mil records a la boca.
Siguin amb galeta, amb cucurutxo o en terrina, els gelats desperten el papalloneig d'un amor d'estiu als vint anys: quan arriba la calor, tothom té ganes de retrobar els plaers elèctrics que van acabar-se el setembre passat, però també de descobrir noves experiències i uns llavis diferents. La vitrina d'una gelateria és un homenatge a la fascinació, però també al dubte. Hi ha curiositat per descobrir, però també temor per equivocar-se, més o menys el mateix que passa en qualsevol aplicació de cites plena de noms, rostres i descripcions que donen informació de tot, excepte del regust que aquell desig ens deixarà als llavis. I sobretot, a l'ànima, ja que per més que no tinguin la fama dels brandis vells, els bons formatges o els macarrons de la iaia, hi ha gelats tan deliciosos que saben inflamar-nos el cor.
Tot això vaig aprendre-ho aviat farà una dècada a Mannà Gelats, la gelateria del barri Gòtic de Barcelona en la qual vaig treballar durant un any amb la carrera de Filologia Catalana recentment acabada. En comptes de fer un postgrau sobre literatura comparada i acabar fent algun doctorat per estudiar l'obra de J.V. Foix, vaig fer un màster en cremes, sorbets i gustos que anaven de la banana split a la vainilla clàssica passant pel lemon pie, les tres xocolates o el maracujà, que diuen que és afrodisíac. Quan veia una parella de turistes indecisos davant els divuit gustos de la vitrina, de fet, sempre feia servir els meus coneixements filològics per encolomar-los aquesta fruita tropical i els deia que el maracujà "is a passion fruit, the poet Ovidius would choose this ice cream for a sonnet from Ars amatoria". Contents, sovint em feien cas i els veia marxar camí cap a l'hotel on, suposo, s'acabarien abraonant al fornici.
A part de cucurutxos i terrines, a la gelateria, que té obrador propi i personalment és la meva preferida de la ciutat, també es poden comprar safates hermètiques de 500 g o un quilo de gelat. En aquest cas els compradors no eren en la meva època turistes, sinó el 2% dels clients amb qui podia parlar la meva llengua durant una jornada de vuit hores. El bon catalanet a l'estiu canvia el tortell dels diumenges pel gelat, per això em va cridar l'atenció descobrir que les comandes de quilo sempre eren amb la fusió de vainilla, xocolata i nata: els tres gustos del gelat de barra de tota la vida, vaja. Una senyora que parlava castellà amb accent americà, però, un dia em va demanar mig quilo de vainilla, xocolata i maduixa, dient-me neapolitan ice cream. Era com un 'corte', però diferent. Encuriosit, vaig mirar al Carlos, el propietari del negoci, i em va explicar que als Estats Units el gelat de tres gustos es diu 'gelat napolità', però que curiosament la recepta no es va inventar a Itàlia, sinó que és una creació d'un cuiner francès de la casa reial prussiana, Louis Ferdinand Jungius, que va dedicar-li el gelat al noble Fürst Puckler. Per això el 'corte', a Alemanya, es diu Fürst-Pückler-Eis.
Fa gairebé dos segles, doncs, que un francès va crear un gelat per acontentar un senyor de Saxònia sense imaginar-se que aquella creació, tan de classe alta, esdevindria anys més tard un gelat adorat per les classes populars de mig món i anomenat de mil maneres diferents que res tenen a veure amb Prússia ni França. A casa nostra n'hem dit sempre 'corte', 'gelat de barra' o inclús 'mantecado', mentre que a Espanya en alguns llocs es diu chambi perquè algun dia, suposo, algú de Badajoz o Terol que no havia estudiat el First Certificate va associar-lo a un sandvitx, però no ho va saber dir bé. Sigui com sigui, el gelat de tres gustos mai no és l'escollit per la canalla que vol Calippos, Twisters o Dràcules, com tampoc no ho és pels adults que ens sentim còmodes en la seguretat d'un Almendrado, el classicisme d'un Crocanti o la fiabilitat d'un sorbet de llimona "que va bé per fer baixar el dinar".
Però malgrat la competència ferotge, sempre hi ha un dia en què el gelat de 'corte' torna a aparèixer a taula. Algú el talla falcant la incisió amb una galeta i després, agafant-lo amb una mà i llepant-lo suaument, l'anem girant sobre el seu eix igual com gira una nòria i anem evocant, a la boca, el gust de la infantesa. De les coses senzilles. Dels sabors memorables. D'un amor més maternal que sensual, el de les abraçades de l'àvia i les migdiades d'estiu menjant les postres tot mirant el Tour al sofà, per alguna cosa el gelat de 'corte' no és mai l'amor a primera vista de ningú, però a la vegada és retrobar-se amb l'amor més profund que tenim tots: l'enyor pels que ja no hi són i van ensenyar-nos el significat del verb estimar.