Tothom sap que menjar bé i a bon preu a Barcelona és difícil, però fer-ho al carrer Enric Granados és directament un esport de risc. Comencem pel principi, però. El primer que un ha de saber és que es troba en una zona més freqüentada per turistes que per veïns de l'Eixample, motiu pel qual els preus són elevats i els restauradors no tenen cap mena d'escrúpols en vanagloriar-se'n. Què més dona, deuen pensar, si el que importa és tenir clientela nova cada dia, tant si torna com si no torna quinze dies després. Tant si és del Guinardó com si és d'Estocolm, Lió o Viena. El boom del turisme internacional ha fet que, per a un restaurant, sigui més important tenir cent clients nous cada dia que faran cent stories d'Instagram del lloc que no pas un client fidel que tornarà cent vegades allà. Només així s'entén que unes patates braves costin 7€, que et clavin 4'75€ per una copa d'un vi l'ampolla del qual val 7€ al supermercat o que un pastís de formatge digne d'una franquícia de forns valgui tres vegades el que el mateix cheescake costa a la fleca de dues mançanes més amunt.
El que no s'entén, sincerament, és com pot ser que ningú del Teatre Lliure encara no s'hagi adonat que Enric Granados és el carrer perfecte on representar in situ i en directe, com una performance, una adaptació de l'Ulisses de Joyce. Però amb Leopold Bloom vagarejant eternament mentre mira de trobar un risotto de creps amb parmesà que no sembli digne d'un pis d'estudiants. Si Joyce va inspirar-se en l'Odissea d'Homer per plasmar, a Ulisses, el naufragi de l'home modern davant el món, no negaré que un servidor també s'ha sentit inspirat per Homer cada cop que he sortit de casa amb l'objectiu d'acabar assegut davant un plat elaborat, honest, saborós i sense un preu desproporcionat, ja que tractant-se d'Enric Granados, aconseguir-ho és tan complicat com arribar a Ítaca. Quan Homer va escriure l'Odissea, el carrer Enric Granados encara era un solar deshabitat i el mateix Enric Granados no havia ni nascut, òbviament, però els cants de sirena que Ulisses va haver de resistir en la seva llarga travessa fins a tornar a casa són els mateixos que existeixen avui. Això sí, només cal canviar les sirenes per restaurants amb cartes cridaneres i plenes de potes de pop amb parmentier, tatakis de tonyina i amanides de burrata amb tomàquet fresc.
En més de dos mil anys no ha canviat res i cal continuar desconfiant sempre d'aquestes perilloses temptacions. La tònica és sempre la mateixa: enfiles Enric Granados avall, vas mirant porta per porta la carta de cada restaurant i acabes arribant a baix de tot, allà on Diputació mata el carrer gràcies a la Universitat, amb la sensació que es podrien fer trenta capítols de Joc de cartes només a Enric Granados i mai no deixaries de descobrir restaurants indignes a cada un d'ells. Els que no són sorollosos són cars; els que no són cars, tenen mal servei; els que no tenen mal servei, tenen producte de baixa qualitat. I de tant en tant, un dia descobreixes un restaurant correcte, amb bona carta, bona sensibilitat pel producte i uns preus d'allò més ajustats en relació a la qualitat del que s'hi dóna, i surts tan sorprès que fins i tot tems que tot sigui una trampa. Per sort, no ho són, ja que hi ha qui navega durant dècades per arribar a casa i abraçar Penèlope, però també hi ha qui camina durant mitja hora amb la il·lusió d'acabar sopant un bon cap i pota amb una bona copa de vi, i Enric Granados, per sort, té premi pels qui persisteixen i no defalleixen en la travessia. Aquest text, també.
Si un vol fer un bon aperitiu abans de dinar o de sopar, per exemple, la Bodega Picarol a Enric Granados amb València és una opció meravellosa: vins a copes fantàstics, cervesa ben tirada, platets i tapes a preus econòmics i una petita obra mestra com el bikini de galta al merlot. I tot, a un preu digníssim. El mateix passa al restaurant Ponsa, a Enric Granados entre Provença i Rossellò, possiblement l'únic restaurant d'Enric Granados que no sembla d'Enric Granados, amb una estètica casolana i ancestral més pròpia d'un restaurant dels anys seixanta al barri vell de Valls que no pas d'un lloc on dinar al carrer més cool de l'Eixample. A la porta hi ha un rètol amb cada dia de la setmana i el seu plat del dia pertinent: dilluns, cua de bou; dimarts, escudella i carn d'olla; dimecres, calamarsets amb ceba. Pot existir un restaurant que en ple divendres, només de llegir el menú de la setmana següent, et faci venir ganes que arribi ja dilluns? El Ponsa ho aconsegueix, i això, en plena odissea, sempre ajuda.
Al Solo pizza és possible menjar bones pizzes, a l'Enriqueta és possible menjar bona cuina de fusió, al Robata o al Futami és possible menjar bon sushi i al DelaCrem hi fan possiblement els millors gelats de la ciutat. I evidentment el Gresca, malgrat trobar-se tècnicament a un altre carrer i jugar a una altra lliga, sempre està allà. Però si Enric Granados -el senyor, no el carrer- aixequés el cap i em preguntés on ha de sopar, sens dubte li diria que anés a la Moderna Bodega Esplugues, a Enric Granados entre París i Còrsega: tapes casolanes i de qualitat, vins magnífics, preus ajustats, aposta pels menuts, embotits ibèrics, un local preciós i que respira autenticitat pels quatre cantons i, a més, uns callos dels que fan plorar de felicitat. Llàstima que don Enric Granados no els pogués descobrir mai: l'il·lustre compositor lleidatà va morir l'any 1916 mentre tornava de Londres, després d'oferir uns concerts. En plena Gran Guerra, el vaixell amb el qual travessava el canal de la Mànega va ser torpedejat per un submarí alemany, que el va confondre amb un buc de l'armada francesa. Granados, que havia aconseguit pujar a un bot salvavides, va saltar a l'aigua quan va veure la seva dona enmig de la deriva. Desgraciadament, el mar els va engolir. Anys després, per sort, un carrer en el seu honor brilla enmig de Barcelona. Anys després, per desgràcia, sortir-hi a sopar és massa sovint un naufragi.