Les modes arriben i se’n van, els clàssics afortunats es queden i se salven de les “bosses per donar”. N’hi ha que es miren les modes de lluny i d’altres que amb desfici esperen posar-se el que se suposa que toca per contradictori que sembli deixar l’armari atapeït de roba que “ja no es porta”. Ja se sap, les tendències són tendències i per molt que la indústria de la moda continuï sent la més contaminant del món, no sembla que hi hagi fre per a molts a l’hora de comprar-ne més. El món de la moda no té, però, l’exclusiva de canonitzar tendències. A la cuina també n’arriben de noves, generalment per mitjà de les xarxes socials i revistes del sector. Tendències empoderades, la majoria són poc sostenibles i no tenen en compte el producte local ni el paisatge. És més, són prou influents per arraconar tradicions que han perdurat tota la vida.
El bé i el mal, el ying i el yang de les xarxes socials és una realitat. Molt sovint el planeta no hi surt guanyant, però sí que hi ha certes tendències que ens fan la vida més fàcil, ens eduquen, ens informen, i d’altres fan renéixer velles glòries, que prou falta que fa. Com ha afirmat en diferents ocasions Ferran Adrià: “La xarxa social més gran del món no és Facebook, és la gastronomia”.
Recordeu la història de la torrada d’alvocat amb salmó, la cèlebre avocado toast nascuda cent per cent a Austràlia? És una història que s’apropa als caçadors de tendències, a les dèries globals, per acabar sent odiada públicament, però que al final resulta que tothom en continua menjant, i el pitjor de tot, pagant-ne preus estratosfèrics. Als restaurants hi aterrava com a cashmaker, a les xarxes socials com un dels hashtags més populars i als EUA com una obsessió. Actualment, ja és impossible una traçabilitat per trobar-ne l’origen, ja que ha esdevingut tot un fenomen mundial associat a la vida saludable dels gurus dels #lifestyle Californians i els brunchs post classe de ioga de les famoses americanes.
El plat és una prova més de com Instagram utilitza algunes receptes com a termòmetre d’estatus social, tot i que per la simplicitat dels seus ingredients no hauria d’haver sigut símbol de pertinència a les classes benestants, però l’australiana ho va aconseguir i de quina manera. La cara fosca de l’avocado toast és la contribució al consum desmesurat de salmó, un precipici que ens evoca a l’extinció dels salmons salvatges, incita a la cria massiva i poc ètica del reclamat peix blau, i per adobar-ho, la famosa torrada entre molts altres plats del moviment #avocado, amb 13 milions de publicacions a Instagram, han dut al món al cultiu deslocalitzat d’alvocats.
Originàriament, la fruita prové de les zones humides subtropicals i tropicals del nord de Centre i de l'Amèrica del Sud, on normalment les pluges són abundants. Si portem el cultiu a Califòrnia o a les zones Mediterrànies amb climes més secs, tenim un problema. El cultiu de l’alvocat fa fressa, depèn del sòl, els terres més sorrosos necessiten més aigua perquè en retenen menys, la mida de l’arbre, i d’altres factors que determinen la quantitat d’aigua, però segons la California Avocado Comission fan falta aproximadament 1270 mil·lilitres d’aigua de pluja cada any a la superfície per tenir èxit en el creixement saludable dels arbres. A Catalunya l’any passat van caure només 372,8 ml d’aigua, segons el Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics de la Generalitat de Catalunya. L’estrès hídric és una realitat, cap novetat, per tant, deixem créixer els alvocats on toca.
La cara fosca de l’avocado toast és la contribució al consum desmesurat de salmó, un precipici que ens evoca a l’extinció dels salmons salvatges, incita a la cria massiva i poc ètica del reclamat peix blau
Avui, als EUA, passem per la moda del cru de hamachi, un plat d’origen japonès amb peix de cua groga. On ens portarà? Està per veure, però ja la CNN i Unicef han fet crits a un consum més responsable que el del salmó, que, com dèiem, està causant estralls sense marxa enrere. No només arriben de modes de producte, també n’arriben de servei. Si l’estesa de plats petits per compartir han definit com a mínim els darrers deu anys, avui, l'última tendència del món de la restauració als EUA són les plàteres grans per compartir. És un fet tant normalitzat, que demanar un plat per un de sol ja se’ns fa estrany, ja no és cool.
És el torn del ben conegut family style, un estil que simplifica molt la feina a la cuina i que ja s’ha guanyat la popularitat a les xarxes. Taules llargues i la renaixença de les grans plàteres conviden a la socialització, al diàleg, a la germanor, al “passa’m el plat” i al repetit “en vols?”, plaers del paladar compartits que fomenten el sentit de comunitat. Sembla que la societat de la e-socialització, el món de l’individualisme i de la pressa, reclama nous espais i vies de comunicació. El sharing style ens trasllada a les taules llargues, a casa, a la família, a la conversa, al déjà-vu de la sobretaula. Tot allò que els catalans sabíem fer tan bé: tornar als orígens.
La nova tendència és un format perfecte per difondre als aparadors socials. Plàteres grans que fan de la taula un cabàs blanc que s’omple de colors, sempre immortalitzada des d’un angle zenital, que permet captar totes les delícies a compartir també a Instagram. Per si ens quedéssim curts en beneficis, la nova forma de servei fomenta l’àpat conscient, un altre crit d’auxili de la societat en contra de les presses, del fet d'empassar i no assaborir cada mos, del menjar davant d’una pantalla tot sol i acabar l’àpat sense consciència del que hem menjat. No hi ha res més frustrant que cuinar per a algú que empassa sense consciència: recordem que cuinar és un acte d’amor i generositat cap als altres, no una màquina d’omplir estómacs afamats.
Bistros, restaurants ètnics... Els establiments americans en general ofereixen aquesta possibilitat a través d’una nova terminologia que ja fa història: el family style, el communal dinning o els shareable dishes. El reclam és el fet d'anar a crear experiències úniques en un ambient informal. Llegim-ho dues vegades. No és el que hem fet sempre els catalans, seure a taula i compartir? La tendència ho peta ara a l’altra banda de l'oceà.
Us deixo amb un cas amb el qual segurament reflexionareu. L’any 2021, la famosa moda de la pasta amb formatge feta i tomàquets al forn es va fer viral a TikTok. Va ser la bloguer finesa Jenni Häyrinen qui la va popularitzar amb el nom uunifetapasta, ('uuni' per referir-se al 'forn', en finès). El fenomen #pastaalforn a Finlàndia, que ja feia dos anys que circulava continuadament va suposar la fi de les existències del formatge grec, exposava la mateixa autora de la recepta del #uunifetapasta. Un cop traduïda a l’anglès, la recepta travessava fronteres i arribava als EUA de la mà de McKenzie Smith (@grilledcheesesocial). Segons la revista Vogue, les vendes de formatge feta es van disparar un 200%, així com les dels tomàquets cherry i l’alfàbrega. La cadena de supermercats Whole Foods declarava als mitjans que van exhaurir el formatge feta durant mesos.
Aferrem-nos a allò que sabem fer tan bé, afortunats nosaltres que ho hem heretat dels nostres ancestres, que ens ve de fàbrica i no ho hem d’aprendre d’enlloc. Siguem curiosos amb les novetats que volten pel món, oi tant, però a les cuines de casa, fem allò que hem fet sempre, compartim els àpats amb la gent que estimem, mengem del nostre rebost, tinguem cura del planeta i dels nostres pagesos i d’allò que ens ofereixen. No perdem la nostra identitat a taula que l’únic que ens porta aquesta són beneficis.