Bé, ja ha arribat el solstici d’estiu i ara toca fer ratafia, que n’és el temps. O ratasia, com en diem per aquí, amb essa sonora. L’any passat, a un curs del Tastet d’Oficis de la Fundació Planes Corts va venir el gran Àngel Portet a ensenyar-nos-en (tot i que la transferència eficaç de coneixement, en aquest cas, és impossible, perquè fa la millor ratafia del món, amb el permís dels selvatans). Bé, de fet tothom en teoria ja en sap, perquè a muntanya fer la ratafia és una cosa seriosa i epigenètica: a casa de la padrina de l’Albert, cal Draent de Sisquer, en feien, i ella va passar a les generacions futures (sí, a aquells que pugen com els pins del bosc) la fórmula ancestral, d’eficàcia contrastada i que va escalfar l’esperit d’hereus i pubilles, cabalers, mossos i pastors, i probablement també va lubricar les ganes de maridar-se de l’avi de l’Albert quan va anar, des de la Serra de Fígols, a fer veure que volia comprar un vedell. Amb tota probabilitat, amb el vaset de ratafia van acompanyar la cerimònia d’encetar el fuet del vistaire mentre el jove Josep s’agoitava, des d’una casta distància, la Rosa.
Però ara que ens hem fet grans serem més radicals, i aquest any la farem de kilòmetre zero. Sense ingredients exòtics ni aliens a allò que els metropolitans en diuen ‘el territori’: no hi posarem, doncs, ni anís estrellat, ni nou moscada, ni clau d’olor, ni canyella, ni grans de cafè. La farem només amb els elements botànics (que professional del gintònic que sona, això) que trobarem anant del Portalàs d’Estamariu al pont de l’Hosti, del pont de l’Hosti a camp de l’Espinalt, del camp de l’Espinalt al pont del Molí i del pont del Molí costa amunt fins a tornar al punt de partida, per la Cultia, on farem una petita marrada d’un centenar de metres pel camí de Santa Maria perquè allà hi trobarem alguna espècie que no haurem vist abans. És un recorregut de tres quilòmetres i escaig, que travessen paisatges ben diferents: costes solanes, clapetes de bosc, camins a l’obaga, prats, vorals del riu.
Tothom en teoria ja en sap, perquè a muntanya fer la ratafia és una cosa seriosa i epigenètica
Com que nosaltres no som supersticiosos, no esperarem al matí de Sant Joan, que queda molt bé per romanços i cançons, però que és un matí com qualsevol altre. S’ha d’aprofitar que ha plogut, que l’herbam està esplendorós i et diu tota l’estona «cull-me, cull-me». Com passa en tantes altres coses, els prolegòmens són tan o més excitants que la realització. Els puristes de la ratafia poden deixar de llegir, perquè probablement la tria de plantes que farem sigui heterodoxa o, encara pitjor, herètica, i no voldríem que s’esgarrifessin. Però hi ha és el que hi ha. Intentarem no posar-n’hi cap que sigui tòxica, vigilarem de no collir de les plantes amb què la mare natura intenta exterminar-nos amb la generació d’alcaloides diversos. Per tant, amics, amigues, no patiu: no collirem la temible tora blava, que és la planta més verinosa d’Europa, mortal de necessitat només que la toquis i et posis la mà a la boca —però de fet, aquí, a mitja muntanya no n’hi ha.
Som-hi, doncs. Què hem collit? No per aquest ordre, però hem arreplegat sajolida. Tarongina. Timó. Espígol. Espernallac. Aranyons (que encara són verds, però fa il·lusió de posar-n’hi algun). Camamilla. Berbena. Valeriana. Hipèric. Romaní. Flor d’alzineta i flor de saüc. Flors de malva, també. Menta i sàlvia. Fulles de presseguer (no pregunteu quines propietats tenen, però se n’hi posen). Fonoll. Hauríem collit orenga si hagués florit, però encara no. I, potser, que parem. No falta res? Ah, les nous: l’únic ingredient imprescindible. Per sort, aquesta primavera boja, que sol cremar tots els brots tendríssims dels noguers quan cau alguna traïdora glaçada tardana, aquest any ha respectat els de la Coma. Tenim, doncs, nous verdes, olorosíssimes, carregades d’inositol, derivats flavonoides i vitamina C. Tot ho posarem a macerar en aiguardent rebaixat, amb una mica d’almívar de sucre moreno perquè el producte resultant baixi més bé. El deixarem reposar els quaranta dies preceptius, a sol i serena, a veure quin licor deliciós en surt. Si això no és pura alquímia, que vingui el savi Paracels, el beat Ramon Llull, Sant Tomàs d’Aquino o Isaac Newton, il·lustres alquimistes, i ens diguin que no.