Torà és un petit municipi de poc més de mil habitants de la comarca del Solsonès que limita amb la Segarra i l'Anoia. Els de la meva generació recordem el poble, sobretot, pels saraus que s'hi organitzaven als anys vuitanta quan s'hi programaven concerts de bandes de rock radical basc, que omplien amb veïns de Lleida i dels pobles de la província i que acostumaven a acabar a hòsties —per què no dir-ho— a causa de l'estat etílic dels assistents. Doncs bé, l’altre dia, llegint el nou llibre de l’Albert Molins, Esmorzar de forquilla, de l’editorial Cossetània —que justament van presentar la setmana passada al bar Gelida entre plats de capipota, tripa i truites—, hi vaig veure ressenyat l’hostal Jaumet de Torà i vaig pensar que potser feia massa temps que no el visitava. Però vet aquí que avui, anant cap a la Seu d’Urgell i per remeiar-ho, hi he parat a esmorzar.
Un cop assegut he descartat l’esmorzar de pagès —amb botifarra negra, mongetes seques, cansalada, pa amb tomàquet i allioli— i m'he centrat en els ous ferrats, la tripa de vedella, els peus de porc guisats de l’àvia Ramona i l’ofegat de la Segarra, que és un plat amb orella, morro i peu de porc, i m'he decidit per unes mongetes amb botifarra i mitja perdiu a la vinagreta, que són glorioses.
M'ha saludat el Jaume Marimón, que és la cinquena generació al capdavant del negoci; ara, però, jubilat, tot i que dona un cop de mà a la seva filla, que dirigeix el negoci actualment. Hem comentat que el tema generacional, amb la pandèmia, ha canviat molt: la gent jove vol més temps lliure i és impossible trobar treballadors que s'impliquin. Ara mateix li falta un cuiner i personal de cuina i sala, però no troba gent disposada a treballar. Ambdós hem coincidit que abans era més senzill trobar personal.
El Jaume de l'hostal Jaumet és la cinquena generació al capdavant del negoci i creu que, si no tens vocació, millor dedicar-se a una altra cosa
Pensa que, si els propietaris són a la cuina, no hi ha problema de continuïtat; però, en el seu cas, part del problema és que el negoci, amb els anys, va créixer molt i necessita molt personal per engegar la maquinària. Ara mateix té un menjador i una cuina tancats per a més de tres-centes persones. Segons ell, aquesta manca de personal que comentem és deguda al fet que no s’ha dignificat prou el sector perquè hi ha hagut empresaris bons i dolents, i, arribats a aquest punt, la pandèmia ha propiciat que el personal busqués una millor qualitat de vida i no volgués treballar a la restauració. El Jaumet creu que la seva feina és vocacional: «si no tens vocació, millor dedicar-se a una altra cosa i deixar-ho córrer».
Per a situar-nos, els seus avantpassats donaven menjar als cavalls dels traginers que feien parada a les seves quadres, atès que antigament tenien bous i les quadres eren molt grans; aleshores cobraven per morrió i estaca, que en deien. Curiosament, al seu avi li van tocar cinc unces d’or a la loteria i amb aquests diners va comprar els terrenys de l’actual Cal Jaumet. Amb aquests diners va construir una quadra de cinc-cents metres quadrats i després una altra. Perquè us feu una idea de la grandària: entre totes dues hi cabien més de cent animals. La seva família ha viscut la Guerra, la postguerra, la pandèmia, han tingut incendis, inundacions; però Cal Jaumet sempre ha tirat endavant i aquest fet és el que els dona prou força per continuar lluitant.
D’altra banda, fa dècades la situació de l’hostal era privilegiada i una parada obligatòria. Com hem dit, avui en dia tot això ha canviat perquè el trajecte de Barcelona a Andorra dura tan sols dues hores i els conductors ja no tenen la necessitat de parar a fer el cafè o a dinar.
A conseqüència de la falta de personal i de les noves rutines dels passavolants, en els darrers mesos han debatut llargament pare i filles sobre si llogar l’hostal o no; però, per sort per a nosaltres, de moment han decidit tirar endavant i mantenir la qualitat de sempre a la cuina, però baixant el ritme per la manca de recursos necessaris. Fa al cas recordar els plats que cuinaven les nostres àvies i mares, perquè nosaltres —em comenta el Jaume— sempre hem intentat mantenir les receptes dels nostres avantpassats, però ara dividim l’oferta. Aquí hi entra en joc la seva filla, que va estudiar turisme i ha dividit l’oferta per a clients amb cavalls, amb motos, amb bicicletes i excursionistes en general; tot sota l'empara d’un establiment emblemàtic, amb una cuina tradicional de qualitat que et recordi els avantpassats. Aquesta setmana, per exemple, tindrà una trentena de clients amb els seus cavalls, i la següent seran els motoristes els que s’instal·laran una setmana a l’hostal.
Val a dir que molts dels guisats encara els cuina el Jaume, però fora d’hores. Tot i que està jubilat, diu que l’entreté i l’ajuda a passar el dia.
Recordem rient al Sr. Bofarull, fundador del famós restaurant de Barcelona Los Caracoles, que per esmorzar es col·locava al costat de la porta d'entrada perquè així el veiés tothom que entrava, i feia que els clients en qüestió demanessin el mateix que menjava. Era indubtablement una bona campanya de màrqueting encoberta molt pionera per a la seva època.
Ara que té bastant temps lliure, està reescrivint la història de Cal Jaumet, però entrellaçant-hi les receptes de la casa; és a dir, serà un receptari amb històries.
Com a exemple m’explica que a Andorra hi havia un tal Filipó que transportava fusta amb el camió amunt i avall i que acostumava a parar a l’hostal. Sempre anava molt ben vestit, i sempre deia: «padrina, que tens colomí?». Llavors la padrina em deia: «Jaumet, ves amb el Sr. Felipó al corral, a veure si n’hi ha». L’home m’aguantava com podia mentre buscava colomins als nius del sostre, i els portàvem a la meva àvia, que els cuinava com els àngels. En aquest cas, vincularà el personatge i la seva història amb la recepta del colomí.
Com a anècdota final, després de la Guerra els van posar una multa per servir el vi en porró, perquè les autoritats deien que era un símbol de catalanitat. També els van fer posar un rètol que deia: «el dinar serà cinc cèntims més barat si no beus vi». En aquella època els estraperlistes sovint feien cap a Cal Jaumet i venien amb sacs plens de diners, és a dir, no portaven cartera. Tot i el cansament del viatge, no perdien l’energia per menjar, beure i jugar a cartes. Sempre deien «padrina, porta’ns això o allò altre...». Aquest, però, va demanar el porró i li van explicar el tema de la multa. Ràpidament, va treure un grapat de bitllets del sac i va dir: «Agafa aquests bitllets, però que el porró no falti mai». Cert és que molts anys després el porró no falta mai a Cal Jaumet, en dono fe.