La visita al mercat de Santa Llúcia és obligada, cada any tafanejaré o a renovar la figureta del pessebre que surt decapitada de la capsa de sabates on ha dormitat durant tot l’any. Els darrers anys, però, a Santa Llúcia s’hi va a comprar el hit caganer de l’any i el tió disfressat amb la barretina i amb cara de gos apallissat. Parlar de cagar en una pàgina de gastronomia i alimentació es pot interpretar com una ofensa innecessària i de mal gust. Però la natura va d’això: els residus dels éssers vius són l’adob que fa esclatar la vida. Formem part d’una cadena tròfica, ens mengem uns als altres per tal que el món segueixi el seu curs i el funcionament sigui circular: res no és arbitrari, tot té un sentit i nosaltres només som una baula d’aquesta maquinària perfecta. Els nostres excrements són aliment en un equilibri magistral.
Culturalment, ai las, s’ha consensuat que l'evacuació sòlida és un tema tabú. L’home es distingeix dels animals perquè està per sobre de les necessitats bàsiques, dominant-les o sublimant-les. I si cap d’aquestes alternatives no és possible, amagant-les. La reproducció i l’alimentació (imprescindibles per la perpetuació de l’espècie) s’han “culturalitzat”, la primera, amb l’eròtica i, la segona, amb l’art culinari i la gastronomia. La defecació, però, és la vergonya de l’espècie.
Així doncs, com deia, un dels objectius de la cultura, entesa com a sublimació humana, és subjugar la natura. Com més civilitzats, com més sofisticats, més allunyats dels animals, de la natura, dels seus cicles, dels seus impulsos i de la seva brutalitat. No ens ha anat pas malament, atesa la supremacia de l’espècie, tot i que és evident que ens hem passat, hem anat massa lluny. Segons les alertes llançades per la COP 29, de tant subjugar la natura, l’estem aniquilant. Estem en un context d’emergència climàtica que poc podrem revertir, però sí que podríem alentir.
Una de les principals causes del canvi climàtic és el complex sistema alimentari que els humans hem organitzat al llarg dels segles, amb el noble anhel de tenir aliments tot l’any i per a tothom. Espàrrecs del Perú, xai de Nova Zelanda, nous de Califòrnia, taronges de Sud-àfrica, avellanes de Turquia, tomàquets d’Holanda… Cada dia s’importen tones d’aliments (amb la consegüent motxilla d’emissions de gasos contaminants) de productes que també es conreen a les nostres hortes i es produeixen a les muntanyes dels nostres contorns. La sobreimportació del que ve de lluny, paradoxalment, és més barat que el producte local. El producte forà és el que majoritàriament cau al cistell del consumidor, dificultant la venda de l’autòcton amb el consegüent empobriment, la desmotivació del sector primari i alts índexs de malbaratament alimentari. Es llença un de cada tres aliments produïts que traduït a números significa 35 kg per català i any. Cada quilo malbaratat el paguem dues vegades: quan l’adquirim i quan el llencem perquè la gestió dels residus té un cost elevat. Però no només és un cost econòmic, sinó que té un cost mediambiental que no ens podem permetre i que ens hauria de fer més vergonya que els pets, les llufes i els cagallons.
Espàrrecs del Perú, xai de Nova Zelanda, nous de Califòrnia, taronges de Sud-àfrica, avellanes de Turquia, tomàquets d’Holanda… Cada dia s’importen tones d’aliments de productes que també es conreen a les nostres hortes i es produeixen a les muntanyes dels nostres contorns
Durant segles, els humans l’hem cagat infinitat de vegades, estem de merda fins al coll i sembla que no n’aprenem. Els residus que generen els animals creen vida, adoben i fan florir. És el moment de vetllar que els residus que generem els humans no eliminin la vida, capgirant la direcció dels cops. Si no canviem els nostres hàbits, omplint el cistell de productes de proximitat, eliminant els envasos sobrers i reduint el que llencem, acabarem més plens de merda que els caganers de moda i rebent més que els tions de Santa Llúcia.