Diu la llegenda que una vegada, fa un parell d'anys, un dels homes més rics del món va trucar a un dels millors restaurants del planeta i va demanar tancar-lo un dia només per a ell. El personatge en qüestió es deia Bill Gates, i el local era el barceloní ÀbAc, amb tres estrelles Michelin. El seu xef, Jordi Cruz, va assentir a la petició del filantrop i va tancar el restaurant per a ell, però quan el fundador de Microsoft hi va arribar acompanyat de gent del seu equip, sorprenentment es va negar a menjar res i només va demanar una cosa: una Coca-Cola Light. Quan vaig llegir la història a la premsa, vaig sentir tanta repulsió cap a l'acte de Gates que, per una vegada a la vida, vaig empatitzar amb Jordi Cruz i el seu enuig. El que no esperava, sens dubte, és que dos anys més tard un servidor acabés fent alguna cosa encara més preocupant que sentir simpatia pel xef més televisiu d'Espanya: imitar a Gates i ser jo, un dia, l'home que anés a un restaurant d'estrella Michelin per dedicar-se a beure 'cubates'. Per fortuna, però, crec que ho puc argumentar.
Un maridatge de brandi i alta cuina
La meva història, que no és cap llegenda, va començar fa uns quants dies, just després de rebre un correu electrònic de Família Torres informant-me que durant el mes de juliol Torres Brandy i la xef Martina Puigvert Puigdevall es donarien la mà en l'experiència Torres 20 The Art of Pairing. La primera temptació va ser, educadament, respondre el correu i avisar als amics de Torres que jo no em dedico a escriure sobre restaurants, per això mai a la vida he pogut posar els peus a un dues estrelles Michelin, però a la vegada el contingut de la invitació era increïblement suggeridor: un àpat al restaurant Les Cols, de la xef Fina Puigdevall, amb un menú degustació de dotze plats i un maridatge exclusivament basat en el Torres 20, que és un d'aquells brandis que tothom al nostre país hauria de tenir a casa. A diferència de la llanterna per si marxa la llum o de l'ampolla d'aigua oxigenada a la farmaciola per si mai algú pren mal, tenir un Torres 20 a l'armariet del menjador no és un salvavides de res, sinó la seva antítesi: és un elixir que, més que salvar d'alguna cosa, serveix per elevar la mateixa existència a un grau més alt de plaer. Qualsevol sobretaula amb brandi, per exemple, és senzillament una sobretaula millor, més memorable.
Vaig respondre el correu dient que sí, vaig cancel·lar la meva agenda de feina pel dia concret i va ser així com, dimecres passat, vaig retornar puntualment al món dels dinars de premsa gastronòmics. El que no esperava és que aquell fos un dinar que no oblidaria mai, crec, ja que un pot haver-se passat una pila d'anys sentint el nom de Les Cols i imaginant-se com deu ser menjar plats d'alta cuina d'ultra quilòmetre zero o quina ha de ser l'experiència de degustar un menú basat a cuinar el paisatge, però quan un dia et trobes allà i proves un brou volcànic, entre la terra i l'aigua, entens moltes coses. Per exemple, que les ortigues que de petit et feien pànic, aquí, resulta que són un aperitiu del qual te n'atiparies sense cap altra por que omplir-te massa abans d'arrencar amb els primers. Més o menys això és el que va passar-me, ho confesso, mentre bevíem un 'Torres 20 Smash' de benvinguda al jardí de la masia del segle XV on s'ubica el restaurant: brandi, suc de llimona, xarop de sucre i una fulla de menta. Tan senzill i tan bo com descobrir que a Les Cols, miraculosament, una fulla de llorer es pot convertir en una xip cruixent més addictiva que unes crispetes al cinema.
El Penedès i la Garrotxa fan bona parella
La taula metàl·lica de la sala principal de Les Cols és llarga com un dia sense pa, tot i que més valdria dir com un dia sense vi. L'absència de copes de vi en un àpat de dues estrelles Michelin és inesperada i estranya, si més no per a algú com jo, però la fusió d'una royale de ceba amb tortell d'Olot, engrunes de pa i regalèssia amb una copa de 'Torres 20 Aperitif' és sorprenentment agradable. Un còctel de glop curt a base de brandi, vermut, bitter i mel en copa Pompadour, que per culpa precisament del vermut ja no recordo si va ser el segon o el tercer plat del festí. La memòria em porta flaixos d'uns fesols de Santa Pau que van semblar-me el caviar de la Garrotxa o d'un salpicó de cranc de riu amb anques de granota, un d'aquells plats que tant pot semblar la dieta d'un explorador perdut a la selva o el dinar d'un marquès amb servei i carruatge. L'últim entrant va ser un magnífic ou fresc amb moixernons cuits que, segons van dir-nos, era amb ous acabats de pondre al galliner que pot veure's darrere els vidres del restaurant, a tocar de les taules, ja que més que un restaurant, Les Cols i la seva cuina són més aviat un exercici de mimesi amb l'entorn.
Més enllà del mam o la teca, el millor moment d'un gran àpat, per a mi, és quan es perd la noció del temps. Quan t'oblides del rellotge i de sobte, quan el tornes a mirar, resulta que han passat dues hores i encara et queden plats i postres. Més o menys això va passar-me després de l'espatlla i lletada de xai amb farigola, el llom, brandada i tripa de bacallà amb espinacs i, a la fi, l'ànec amb peres maridat amb 'Torres 20 Ginger Beer', una cervesa sense ser cervesa i amb un particular toc de llimona. Tercer còctel de la jornada, però com que m'havia deixat les claus del cotxe a casa i no havia de patir pels Mossos al túnel de Bracons, vaig entomar el 'Torres 20 Old Fashioned' que va acompanyar les postres amb l'alegria de qui es deixa seduir per una flor de mel i mató sense por a res, ni tan sols sabent que conté també ratafia.
L'Old Fashioned normalment és conegut com un còctel amb whisky, però si fins i tot les cireres amb saüc eren dels arbres fruites que Fina Puigdevall té a l'hort de Les Cols, lògicament aquest últim combinat havia de ser amb brandi d'aquí, perquè al Penedès no tenim cirerers, però sí uns raïms de parellada magnífics que permeten elaborar brandis que lliguen amb tot. En una copeta, begut tot sol, però també, com em va demostrar Martina Puigvert Puigdevall, en forma de 'cubata' d'autor i ballant de bracet amb una sèrie de plats que són com arrencar un pedaç de la Garrotxa, interpretar-ne el sentit i transformar-ho en gastronomia. Per això reconec que no tinc el gust de saber com deu ser dinar a Les Cols bevent vi, però sé que menjar-hi bevent còctels sense mirar el rellotge durant quatre hores és alguna cosa més que maridar la cuina de la Jove Xef 2024 per la guia Michelin amb Torres 20. És maridar de manera artística tècnica i envelliment. Coneixement i creativitat. En definitiva, elevar allò que ens envolta a la categoria de joia igual com el brandi, o com el bon menjar, eleven de manera intangible la vida a una experiència feliç que no es pot valorar amb estrelles.