Aquest text que ara comences a llegir està acabat de fer, és natural i amb prou feines ha patit cap manipulació prèvia, però a diferència de les ostres, ben segur que no et matarà. Si et dic això és perquè sé un poble lluny de Provença, blanc de pètals de matí, on a l'alba de la naixença tu i jo voldríem morir d'un empatx. El poble no és el que el poeta J.V. Foix tenia al cap quan va escriure aquests versos, però la poesia sempre està al servei de tot, fins i tot d'aquesta humil crònica d'un migdia menjant marisc a un poble lluny de Provença: Leucata, l'últim llogaret d'Occitània si es ve de Provença i el primer que et trobes quan es ve de Catalunya. Un indret curiós i poc massificat, al costat de l'estany de Salses, on s'apleguen una desena d'establiments una mica de nyigui-nyogui en els quals és possible menjar per quatre duros les ostres acabades de collir pels ostreïcultors de la zona, tan de quilòmetre zero que gairebé són de centímetre zero.
El port d'aquest indret pintoresc, anomenat Grau de Leucata, és l'antítesi del luxe que històricament s'ha associat a les ostres: tavernes de mariners amb plats de cartó, barraques amb cadires de plàstic que semblen la terrasa d'un apartament d'adolescents en un viatge de final de curs a Plata d'Aro i un fotimer de gent endrapant amb el fervor de qui fa dies que no menja tota classe d'ostres, cloïsses, musclos, gambes, caragols de mar i eriçons. És com una mena de Time Out Market del marisc, diguéssim, però sense periodistes i influencers catalans fent el mec a canvi d'una croqueta congelada i amb pescadors servint la seva collita en fresc. Més que restaurants, els locals són més aviat com si en una peixateria de barri hi posessin dues taules i quatre cadires per picar alguna cosa, potser per això al port de Leucata es respira aquella autenticitat que entra pel nas. Estèticament, podríem dir que tot està a mig camí entre un poble costaner del tercer món després d'una epidèmia i un polígon industrial ple de naus mig destarotades en algun d'aquells pobles que van petar-ho amb la bombolla del 2008 i on ara, en canvi, no hi volen caure morts ni els gats que busquen ombra al juliol.
Precisament el mes en el qual ens trobem va ser, inicialment, el meu gran temor en arribar a Leucata. Els estiuejants parisencs de vacances al sud de França sempre m'han conduït a l'horror, però la meva gran por era el binomi d'ostres i juliol, ja que per a un servidor, més que un producte gastronòmic, les ostres són un gènere poètic. El principal culpable d'això és Gabriel Ferrater, que de ben jovenet em va deixar clar al poema El mutilat que, quan arriben els mesos sense erra, queden lluny "les taules de marbre/ on servien les ostres i el vi blanc". En un mes sense erra com el juliol, en efecte, les taules de marbre no hi eren, perquè a Leucata tots els restaurants les tenen de fusta o de plàstic, però en canvi sí que hi eren el vi blanc i les ostres, que com diu el poema és millor menjar-les de setembre a abril. Això també ho deia la meva àvia, que l'únic cop a la vida que va anar a urgències va ser per una intoxicació d'ostres, per això quan vaig asseure'm a la taula del restaurant el meu pànic a morir era tan gran que, quan van servir-me les ostres i el cambrer em va preguntar si volia vi, en comptes d'una copa de garnatxa blanca vaig estar a punt de demanar-li un bolígraf per signar el testament.
Les taules del tuguri eren blaves, els tovallons eren blaus i les parets també eren blaves, només decorades amb fotografies de mariners que feien cara de tenir una pota de fusta i una mena de pòster infogràfic on s'explicava que a Leucata, a diferència de la Bretanya, la criança d'ostres es fa de manera vertical. De dalt a baix, com la lectura dels poemes. Com que a la llacuna de Salses no hi ha marees, el sistema d'immersió és permanent. A diferència de l'atracament permanent de marisc que s'estava fotent un matrimoni francès amb les galtes tan vermelles com les gambes que xuclaven feroçment, la meva immersió en l'atreviment de menjar ostres va ser més aviat fugaç, ja que en vaig tastar tot just una. Més que menjar-les, des de sempre m'ha agradat més llegir les ostres, per això me'n vaig endur una a la boca pel sol fet que per primer cop volia entendre del cert el vers del meu amic Pere Rovira en aquell poema magnífic, el primer del seu llibre Distàncies, en el qual imagina el retrobament amb una ex després d'anys sense veure's i, qui sap si per celebrar-ho, decideixen sopar ostres com qui menja perles. La diferència amb el poema, és clar, és que aquella ostra amb gust de mar que m'havia cruspit jo costava menys d'un euro, ja que a tots els establiments del port els preus són els mateixos i tots són increïblement econòmics: mitja dotzena d'ostres petites val 5€ i sis ostres grosses, en canvi, 8€.
Durant una hora magnífica, doncs, resulta que aquesta mena de Tagliatella del marisc, paradigma de la democratització absoluta de les luxoses ostres, va permetre'm cruspir musclos, cloïsses i eriçons de mar sense pensar en la cartera, amb vistes al mar i, sobretot, amb la certesa que l'única ostra que vaig gosar menjar no se m'havia endut a l'altre barri. Com que Gabriel Ferrater, J.V. Foix o la meva àvia ja no poden llegir-me, però, he decidit explicar-t'ho a tu per tal que ara tu també, quan vulguis i a qui vulguis, li puguis dir que saps d'un poble lluny de Provença que contradiu no un sol poema, no, sinó dos, ja que durant els mesos sense erra és possible arribar-s'hi, blanc de pètals de matí, i allà, amb ostres o sense, t'asseguro que a l'alba de la naixença tu i qui vulguis podríeu viure, que no pas morir, de plaer.