Ras i curt: la ressaca fa estiu. O encara diria més: la caparra fa istiu. Demonitzada, desplaçada i relacionada amb bevedors de segona categoria, el cert és que llevar-se estroncallats, secs i amb el cap donant tombs pot esdevenir una experiència extraordinària repleta de plaers i emocions. Això sí, cal una actitud crítica, capaç de resignificar la ressaca i apropar-la, entre altres estratègies, a la cultura de la ressaca d'aquelles societats denominades per la psicologia com seques.
Cal abraçar la caparra com un sotrac emocional més enllà d'un daltabaix físic associat a una deshidratació severa
A diferència de les societats líquides com la nostra, on el consum d'alcohol és constant i en petites quantitats, en les societats seques l'alcohol es consumeix ocasionalment, potser només els caps de setmana, però en grans quantitats. Aquest és el cas de les societats anglosaxones, per exemple, o de la majoria de societats llatinoamericanes. El fet és que, quan la ressaca és la norma general, aquesta no es percep com un desequilibri a mig camí entre l'alcoholisme i la immaduresa, sinó com una ressonància de l'alegria i el gaudi de la nit anterior. I aquest és el primer pas per gaudir d'una bona ressaca: més enllà d'una penitència, una humiliació col·lectiva o el càstig per haver begut en excés, cal percebre la ressaca com una recompensa per haver viscut intensament. O és que les nits esbojarrades de l'estiu no són la prova irrefutable que encara som vius?
Si de ressaca obres el mòbil i llegeixes que et calen aliments molt concrets com ara plàtans o ous, tu ni cas
La cultura de la ressaca
En la mesura que gairebé totes les societats consumeixen alcohol, encara que sigui en petites dosis a l'abric de la llar (o us penseu que els centenars de milers d'ampolles de whisky que surten cada any cap als països musulmans se les beu només la població estrangera?), es podria dir que la ressaca és un fenomen global. Tanmateix, la cultura de la ressaca, que descriuré com el complex entramat de pràctiques i coneixements, valors i creences sobre on, com, quan, amb qui i per què s'experimenta una ressaca en una determinada societat, varia substancialment de país a país i en cada context històric. En el si de la susdita cultura líquida catalana, per exemple, és curiós observar com la cultura de la ressaca (o de la caparra, com diríem en català correcte), pràcticament no existeix; o si ho fa, utilitza rutes subtils com les encriptades al nostre refranyer ("qui sopa de vi esmorza aigua" o "qui dissabte balla diumenge dorm"). En canvi, i ara parlo per experiència pròpia, no hi ha un país llatinoamericà que no tingui un ritual preparatiu, un compendi de receptes o fins i tot una llista de bromes i acudits sobre la ressaca. A Bolívia, per exemple, on la ressaca es diu chaki, abans de beure alcohol s'engoleix una cullerada d'oli —també la gent gran—; quan s’està de ressaca es pren caldo de cardán (és a dir, sopa de penis de toro); i fins i tot a la televisió s'hi publiciten tota mena de medicaments com còctels d'ibuprofèn amb bicarbonat i vitamines o pegats revitalitzants per tal de contrarestar els seus efectes.
Un sotrac emocional
Per gaudir d'una bona ressaca cal, en primer lloc, un canvi de mentalitat al respecte: talment com si es tractés de qualsevol malaltia o la mateixa covid, cal abraçar la caparra com un sotrac emocional més enllà d'un daltabaix físic associat a una deshidratació severa. Per aquest motiu, si de ressaca obres el mòbil i llegeixes que et calen aliments molt concrets com ara plàtans o ous, tu ni cas. En canvi, si t'emociona la pizza, els tacos o fins i tot un cebiche, l'àcid del qual diuen que irrita la mucosa intestinal, aboca-t'hi amb fervor. A mi, per exemple, quan estic de ressaca (i quan no ho estic també, encara que no em produeix el mateix plaer), el peix fregit amb un rajolí de llimona m'embriaga. I el mateix sento amb qualsevol guisat o plat picant, encara que ni els fregits, ni el greix, ni el picant estan justament indicats per sufocar-la. Però si hi ha quelcom que has de considerar quan estiguis en aquest estat, és rodejar-te dels teus éssers estimats en lloc d'entaforar el cap com si fossis un estruç. O qui millor que ells per recobrar-te del terrabastall emocional que implica passar del cel a l'infern, de l'alcohol a l'acetaldehid (sí, el compost tòxic i cancerigen que es genera dins teu a conseqüència de l'oxidació de l’alcohol ingerit)? Així doncs, ara que per fi han arribat les vacances i que les probabilitats d'una ressaca han augmentat considerablement, després de torturar-te, maleir-te i prometre't que no mai més tornaràs a beure, aquest cop, senzillament, considera gaudir d'aquest moment.