Montalbán: la marisqueria del Poble-sec per a totes les butxaques que està en el seu millor moment

Una de les bodegues més conegudes de Barcelona i que tots coneixeu és el Quimet & Quimet del Poble-sec. Fa molts anys que la vaig trepitjar per primera vegada; llavors, la bodega la portaven els pares i els fills solament hi eren el cap de setmana. Recordo que feien una mena d’empanades petites triangulars que els hi deien bicicletes i que eren delicioses. Ara i des de fa molts anys, però, el local el porten els fills, i han passat de les bicicletes i les anxoves a veritables obres d’art que t’ofereixen per una pasta. El local, per això, no ha perdut l'encant i es manté com una de les bodegues més antigues de la ciutat. 

Doncs bé, al Poble-sec i molt a prop del Quimet, però apartat del circuit del carrer Blai tot i que és al costat, just al carrer Margarit, trobem una marisqueria amb quasi 25 anys d’història, el Restaurant Montalbán o Casa José. És un local modest amb capacitat per a una vintena de comensals, a tot estirar, on t’ofereixen un dels mariscos més frescs de Barcelona, però també unes calderetes i uns arrossos caldosos per llepar-se'n els dits. El José, nascut a Barcelona, va treballar per l’antic propietari del Restaurant Montalbán fa més de vint anys i quan el senyor es va jubilar, va decidir junt amb la seva dona Pepi, nascuda a Sevilla, agafar el negoci i mantenir el que oferia l’antic propietari, però afinant el tema a la seva manera.

Arribo al local del Poble-sec i aparco la moto justament al davant. El lloc és minúscul, penjada a la paret tenen la pissarra on hi ha la carta. Per encàrrec et poden cuinar una bullabessa, un arròs caldós, una caldereta de llagosta o un suquet. Els plats del dia són els cargols de punxes, les escopinyes, les navalles, les cloïsses, el pop, el calamar, gambes i escamarlans i també pernil de Jabugo o formatge curat. La Pepi m’obre un vi blanc, un Martín Códax, i em serveix una copa amb els calamars a l’andalusa, que trobo molt bons.

L’ambient és de traca i mocador, tot i que cadascú té la seva taula, semblem una gran família per la proximitat de les taules i tenint en compte les dimensions del local. De fet, comento com està la teca amb la parella que tinc al costat, que són de Vilassar de Mar. Darrere la barra s'hi veu el José, molt alerta, amb olles amunt i avall i pinces en mà amb la planxa plena de peix i marisc, i al davant, encara més atenta, la Pepi donant sortida als plats cuinats, no sigui que es refredin.

Encara que no hi tingui res a veure, dissabte passat vaig ser a l’Auditori de Barcelona delectant-me amb la "Quarta simfonia" de Beethoven interpretada per l’OBC i dirigida per la jove directora Marta Gardolińska, que, per cert, em va encantar. De la "Quarta simfonia" es diu que conté un moviment lent d'indescriptible profunditat; ara mateix, la frase m’encaixa a la perfecció amb la descripció de Casa José.

La Pepi està amoïnada, em comenta que a Galícia no para de ploure i no poden pescar els percebes i, esclar, fa dies que no en tenen i li sap greu. Jo continuo amb els seitons fregits, que són una delícia. M’omple un altre cop la copa d’albarinyo, no sigui dit. Acabo amb unes gambes que em cuina el José davant meu a la sal, estan magnífiques.

Per postres, la Pepi em porta una larpeira, una mena de pa de pessic amb crema, i m’acomiado de la jove parella fins a la propera visita per tastar l’arròs caldós. Ja en tinc ganes.