De petit, vaig creure durant molt de temps que per ser escriptor calia dinar sol als restaurants. El culpable era Melvin Udall, el protagonista de Millor, impossible (James L. Brooks, 1998) interpretat per Jack Nicholson. El problema, és clar, és que durant anys també vaig pensar que tothom que escrivia llibres era com aquell novel·lista mig calb, mig grassonet i queixós tan desagradable: un home misògin, masclista i homòfob que és incapaç de fregir-se ni un ou ferrat. Qui sap si per culpa d'aquesta idea em vaig passar la infantesa volent ser futbolista, bomber o pilot d'avions, ja que amb deu anys aquell film em va fer entendre no només que ser escriptor era ser un fill de puta, sinó que tots els homes que menjaven sols als bars eren uns malparits.
Per sort, amb quinze o setze anys vaig tornar a veure la pel·li i em vaig adonar d'un detall: Melvin Udall cada dia baixa a dinar al restaurant de sota casa seva, tracta malament a tothom i dina amb ell mateix, d'acord, però de mica en mica comença a conèixer Carol Connelly, una nova cambrera que és soltera i mare d'un fill malalt. La pel·li diu que un dia l'escriptor s'ha de fer càrrec d'un gosset i que el contacte diari amb l'animal, en comptes d'animalitzar-lo, l'humanitza, però allò que li canvia el caràcter no és el gos, sinó la companyia de la cambrera. Per això l'escena més memorable del film és quan en el primer sopar junts, en companyia, ell li confessa que ella és el seu principal motiu per ser millor persona. L'escriptor deixa de ser un gos i esdevé persona, però sobretot deixa de ser un mamífer que s'alimenta sol per passar a ser un ésser humà que menja amb algú altre.
Des d'aleshores m'he passat ben bé vint anys sabent que dinar sol no vol dir ser un fill de puta, per sort, però també creient que és impossible fotre's un festí epifànic sense companyia. Qui m'ha fet canviar d'idea és Albert Molins (Barcelona, 1969), periodista, autor de Comer sin pedir permiso (Rosamerón, 2024), un llibre on s'explica que menjar sense companyia no hauria de ser sempre sinònim d'alimentar-se. També s'hi explica que entenem el menjar com un acte social des del moment en què naixem i ens alimentem, per naturalesa, en companyia i gràcies a la nostra mare. Després, de nens, entenem els codis que regeixen per exemple en una taula -qui seu a cada lloc, en quin ordre se serveix als comensals, etc.- i ens habituem a dinar acompanyats a l'escola o de colònies. No és fins més endavant, ja de grans, quan tot canvia i afrontem un àpat sols. De cop, ja no ens fixem igual en què mengem, com ho mengem o per què ho mengem, fins al punt que la major part de les vegades ens dediquem només a devorar el plat, l'entrepà o el tupper reescalfat mentre fem scroll amb el mòbil o mirem la tele, "com un acte autòmat o una ingesta inconscient, que és el pitjor que pot ser qualsevol acte relacionat amb el menjar".
Malgrat això, els únics mamífers de la capa terrestre que mengen som els humans, ja que la resta d'animals senzillament s'alimenten. Menjar és alguna cosa més que alimentar-se, igual que Comer sin pedir permiso és alguna cosa més que un simple llibre gastronòmic, ja que per sobre de tot és una enciclopèdia plena d'erudició i un manifest a favor de menjar sense complexos, sol o acompanyat, en un moment de la història en què les prohibicions, els tabús i les exigències fan que demanar-se un entrecot de vedella et faci sentir culpable de contribuir al canvi climàtic. En un món ple de restriccions veganes, morals i religioses, reivindicar al segle XXI menjar sense culpa de res i de manera plenament hedonista és tan contestatari i inusual que converteix la cuina, tot d'una, en l'últim acte polític i revolucionari que encara tenim a l'abast. No és casualitat, és clar, que al llibre Las palabras andantes, l'escriptor Eduardo Galeano va escriure que "La iglesia dice: el cuerpo és la culpa; la ciencia dice: el cuerpo es una máquina; la publicidad dice: el cuerpo és un negocio; el cuerpo dice: yo soy la fiesta".
A diferència de Melvin Udall, que necessitava un gosset per deixar de ser un animal, a nosaltres només ens cal llegir Comer sin pedir permiso per descobrir que la gastronomia ens humanitza, ja que lliga amb la vida, la mort, el sexe, els rituals, les celebracions i, en definitiva, tot de components que van molt més enllà de la simple necessitat fisiològica d'alimentar-se. Un plat pot treure't la gana i nodrir-te, però no pot canviar-te la vida, ni impedir que siguis un imbècil. Qui sí que pot fer-ho, en canvi, és el xef que l'ha cuinat, el pagès que ha collit la matèria o la cambrera que et serveix, com a Millor, impossible, ja que qui canvia el nostre món són les persones. Albert Molins ho aconsegueix a través de dues-centes cinquanta pàgines més antropològiques que culinàries. Més de cervell que d'estómac. Més de plats per compartir que plat individual, per això quan afirma que "vull pensar que escriure sobre el món de la gastronomia és, igual que menjar, una manera de compartir-la amb els altres", en realitat no està escrivint una simple frase. S'està asseient a taula, metafòricament, amb lectors com nosaltres. I sense demanar-nos permís, faltaria més, ja que un servidor, sí, estava molt equivocat de petit: un escriptor, sobretot si és gastronòmic, mai no dina sol.