Compartir menjar té una cosa atàvica i ritual que fa que les persones s’apropin. Ens connectem per les paraules a través del diàleg a taula, però, també ho fem a cada mos, sigui que mengem el mateix o un plat diferent. Fer una cosa a l’uníson, en aquest cas, menjar acompassadament, ens posa en una sintonia similar (si no hi ha res discordant que ho espatlli). Passen grans coses al voltant d’una taula, des d’acords de negoci fins a celebracions memorables. Això és la convivialitat: el plaer de menjar acompanyat.
Ara bé, menjar sol també és un plaer. Però sé, pel que he esbrinat en d’altres persones, que és un gust adquirit: no tothom se sent còmode entrant sol a un bar o a un restaurant per menjar o beure allò que li ve de gust. Per feina i perquè vull jo ho faig sovint, i m’encanta, tot i que recordo el primer cop que jo mateixa vaig aventurar-me.
Tenia 16 anys i feia uns pocs anys que m’agradava la gastronomia. Llegia sovint el blog de l’Ibán Yarza on parlava de menges del Pakistan i d’altres comunitats migrants de Barcelona. Descrivia amb tanta falera el rasmalai o el haleem que amb una mica de diners a la butxaca, de les classes d’anglès que havia començat a donar a unes companyes, un dia vaig decidir-me a arribar-me fins al lloc que recomanava, Zeeshan Kebabish, al carrer del Marquès de Barberà, al Raval.
El desig de tastar totes aquelles coses de les que havia llegit tant, em van portar fins allà i va valer la pena
Amb els temps, aquell carrer que comença dient-se Unió a l’alçada del Liceu i que adquireix títol nobiliari més endavant, fins que mor al final de la Rambla del Raval, s’ha anat omplint d’altres restaurants i bars: allà hi tenim el Cañete, abans hi havia el Frankie Gallo Cha Cha Cha dels germans Colombo, fa poc hi ha obert el bar de vins Manifest. Setze anys enrere, només hi havia la Troika, una botiga de productes russos que ja ha tancat, i prostitució en alguna cantonada.
L’estigma que sempre ha pesat sobre el barri em va fer arribar tensa al restaurant, que emanava una olor agradable i intoxicant, a espècies i a pa, amb un punt dolç. Un cop davant, recordo que vaig pensar en girar cua: hauria estat una bona idea anar a menjar sola per primer cop i a més, endinsar-me en una cuina desconeguda? Vaig esperar al petit rebedor, davant d’una vitrina plena de dolços que havia anat estudiant des de casa, i van asseure’m a una taula de la sala que compartia amb homes pakistanesos, tots mirant cap al partit de cricket que jugava la seva selecció. Jo estava impacient i neguitosa, però el desig de tastar totes aquelles coses de les que havia llegit tant, em van portar fins allà i va valer la pena.
L’abstracció i la reflexió després d’un dinar, motivada en part per allò que es menja i també per la pròpia vida, solen ser fructuoses
Se’m va desbloquejar alguna cosa a dins que em va fer sentir més lliure, i d’aleshores ençà he perseguit els plats que volia menjar arreu: a un forn jueu del Tenderloin de San Francisco, a un restaurant creuant el Bòsfor, a Egina, l’illa grega dels festucs, al turó d’Errenteria per saber què hi fan a Mugaritz o buscant els millors rissois de Lisboa i l’esmorzar més gustós de Sofia.
Kant diu a Antropologia en un sentit pragmàtic (1798) que menjar sol no era sa “per un erudit que filosofa; el menjar no restaura si no esgota (sobretot si és un banquet solitari): es converteix en una tasca fatigosa en lloc d’un joc estimulant dels pensaments”. Explica que l’humà que saboreja es debilita a sí mateix pensant durant els àpats solitaris i gradualment perd la seva vivacitat. I de vegades és cert que un acaba un dinar sol una mica entotsolat. Però que no vivim en els temps de l’entotsolament, de la meditació i tal i qual? L’abstracció i la reflexió després d’un dinar, motivada en part per allò que es menja i també per la pròpia vida, solen ser fructuoses, com si a l’omplir l’estòmac buit hi anéssin creixent idees. Això sí: cal estar disposat a escoltar-se. Se’m fa estrany, però, que Kant pensés això i encara m’és més difícil de creure que sortís content de menjar sol els naps de Teltow, el bacallà i les botifarres de Gotinga que li agradaven tant.