Ara fa uns mesos, el meu company de secció Víctor Antich va escriure sobre la jubilació del mític Juanito Bayén, aleshores propietari del bar Pinotxo de la Boqueria, que "amb el seu adeu se'n va tota una generació i moltes hores de barra, vivències, desitjos i somnis", i que "per sort, el relleu (del bar) queda garantit amb el seu nebot Jordi i família". Tanmateix, la cosa no ha acabat exactament així. Atès que el Juanito, en un gir de guió digne de Joc de trons, va decidir traspassar el negoci sense comunicar-los-hi i consumar així una revenja possiblement gestada a foc lent durant molts anys. En qualsevol cas, deixant de banda aquest polèmic traspàs en boca de tothom, avui voldria referir-me, tot estirant el fil del meu company de secció, al futur de la Boqueria. I, per fer-ho, afegiré que amb la mort del Juanito, i amb el permís dels últims autèntics paradistes com la peixateria de la Cristina i el Pedro o Bolets Petràs, la Boqueria ha mort definitivament. I, de passada, que la comitiva amb el cos del Juanito fins a l'òrbita de la parada 465 ha consumat també l'enterrament del que ha estat el millor mercat de Catalunya, indubtablement.
Aquesta tendència a l'alça, generalment associada a una "estetització" exagerada dels productes alimentaris, ha calat especialment en els mercats tradicionals de la mà de la també anomenada turistització
Per estirar el xiclet de la meva contundent afirmació, permeteu-me ara remuntar-me al dia 5 d'octubre de 1979, moment en què el poeta Joan Brossa arribava a la Boqueria en el marc d'una acció performativa batejada com a Ruta Antiturística. Aleshores, encara alguns anys abans del terratrèmol olímpic, (em diuen que) la ciutat comtal respirava una decadència atractiva, talment com avui ho fan les ciutats italianes de Càller o Gènova. I que, tot i que Mercabarna ja funcionava, a la Boqueria encara s'hi podien comprar animals vius i el mosaic de parades era, més enllà d'una icona modernista, la nau insígnia de l'alimentació barcelonina.
A la llum d'aquell esdeveniment, resulta una ironia el desenllaç de tot plegat: qui li havia de dir al nostre poeta que aquest mercat esdevindrà alguns anys després la punta de llança d'una economia basada en el turisme de masses, i el paradigma d'un fenomen batejat mundialment com a gurmetització, entès com a una elevació de certs productes gastronòmics generalment ordinaris a un nivell prèmium, fins al punt de convertir-los en un objecte de desig quasi inabastable (i d'aquí que s’identifiqui popularment aquests aliments amb la taxonomia o hashtag #foodporn). Aquesta tendència a l'alça, generalment associada a una estetització exagerada dels productes alimentaris, ha calat especialment en els mercats tradicionals de la mà de la també anomenada turistització; altrament coneguda com la conquesta i colonització dels espais d'interès comuns per part dels turistes.
Atrapada entre la Rambla i el barri del Raval; entre la catifa vermella per als turistes que arriben des del Port i les xeringues ensangonades pels narcopisos, la Boqueria es va tornar tan inaccessible per als barcelonins com atractiva per als inversors turístics
Sobre el fenomen de la gurmetització, podeu trobar més informació al respecte al dossier sobre "gentrificació, privilegis i injustícia alimentària" publicat per la fundació Fuhem-ecosocial; on, i no és casualitat, també se cita quelcom que va succeir en l'àmbit de la ciutat just després de l'acció brossiana: "Des dels anys vuitanta, quan ja s'entreveia el declivi de comerç de proximitat i de barri, l'Ajuntament de Barcelona va iniciar un programa de desenvolupament dels mercats que el mateix Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB) després va anomenar el model Barcelona, i que es compon de diversos elements com la reducció del nombre de parades, la instal·lació d'un supermercat dins del mercat, la promoció de restaurants o l'establiment d'un aparcament dins de l'edifici". I actualment, qualsevol que es passegi pel mercat de la Concepció, de Sant Antoni o de Santa Caterina pot assaborir els resultats formals i vivencials d'aquesta transformació, amb més o menys satisfacció.
Això no obstant, la sort de la Boqueria ha esdevingut una altra. Atrapada entre la Rambla i el barri del Raval; entre la catifa estesa per als turistes que arriben des del port i les xeringues ensangonades pels narcopisos; la Boqueria es va tornar tan inaccessible per als barcelonins com atractiva per als inversors turístics. I sense anar més lluny, abans de morir, el Juanito del Pinotxo va traspassar el local a una empresa de nom Restaurante Egipcio SLU. I amb això ho he dit tot. Així doncs, descansa en pau cambrer estimat. I descansa tu també, estimada Boqueria. Allà on sigueu.