Al calendari dels pagesos hi ha una secció que és de consulta obligada: aquella amb la relació dels mercats setmanals de Catalunya. Ben cert que és una informació que també la pots trobar a l’internet, però vista en pantalla no fa tanta gràcia. Però és un gran consol saber que, com l’esquirol que travessava la península saltant d’arbre en arbre, pots passar tota la setmana viatjant de mercat en mercat, amb la convicció que cadascun d’ells tindrà particularitats locals, una personalitat pròpia i la possibilitat de penetrar en la idiosincràsia del lloc —un coneixement que també es troba, per cert, en la pau dels cementiris.
Però un mercat és exactament l’oposat a una necròpoli, perquè allà la vida hi bull. Dilluns, a Blanes; dimarts, a Falset; dimecres, a Pobla; dijous, a Granollers; divendres, a la Bisbal, dissabte, a la Seu, diumenge, a Puigcerdà. Els itineraris que es poden dibuixar a partir d’aquesta premissa són múltiples i tots atractius: Tortosa, Vic, Banyoles, Sitges, Tona, Balaguer, Santa Margarida i els Monjos...
Pots passar tota la setmana viatjant de mercat en mercat, amb la convicció que cadascun d’ells tindrà particularitats locals, una personalitat pròpia i la possibilitat de penetrar en la idiosincràsia del lloc
Com un joc de l’oca, hi ha una xarxa invisible que connecta tot el país —allò que alguns finolis en diuen ‘el territori’. Els paradistes arriben de matinada, munten el tinglado amb quatre barres, miren el temps que fa —però ara ja no plou mai— descarreguen amb diligència les caixes, despleguen el gènere i, durant unes hores, es produeix el miracle, fins que arriba l’hora trista de plegar i llavors tot és tràfec de camionetes, soroll de ferralla i aquell aire trist de la festa que s’ha acabat.
Aquest caràcter efímer i periòdic, al mateix temps, dona als mercats de carrer i plaça un aire de celebració, d’una excepcionalitat de poca volada, però que reconforta, ben diferent dels mercats coberts, amb parades aconseguides amb concessions i poca mobilitat interna. Abans, eren els senyors feudals els qui concedien els privilegis de fer un mercat —que generalment ja se celebrava des de temps immemorials sense necessitat de permisos, però que els permetia de cobrar taxes.
Ara ho fan els ajuntaments, però les ordenances no han acabat de liquidar aquell aire d’una certa improvisació, d’una anarquia amable. La gent troba taronges i carxofes vingudes directament d’Alcanar, una selecció d’olives que mareja, formatges de procedències diverses, coques de recapte, cireres no argentines, bolets quan n’és temporada (i algunes murgues que venen de sotamà a clients de confiança). Hom pot comprar un manat de carrotes acabades de collir, d’un taronja més que holandès, i en acabat passar per les parades de roba, on hi ha des de camises de llenyataire canadenc a un assortiment de calcetes de tots els colors de la paleta, desplegades en uns cèrcols que llueixen com gallardets de guerra.
Tothom es posa a la boca la necessitat d’eliminar intermediaris, d’escurçar el camí, de vegades insostenible i sempre tortuós, que hi ha entre el pagès i el consumidor final, on el gran benefici se’l queden magnats de la indústria i corporacions sense ànima. Avui, anar a mercat és la manera més plausible que tenim per simular, ni que sigui per uns breus instants, que hem tornat a l’Antic Règim i que tot és molt més senzill del que realment és. Hi ha encara un altre avantatge, que és psicològic i, per tant, més difícil d’avaluar, però no pas per això menys necessari. El contacte entre productors de la terra i els ciutadans es produeix en un ambient de festeig que és difícil de trobar enlloc més.
Tothom viu entotsolat, dins de la seva bombolla, al seu aire. Anar al mercat ens obliga a treure’ns la cuirassa, a ser més atents i vulnerables, a demostrar que som animals socials, encara que moltes vegades volem fer veure que no. Saludem els coneguts. Xerrem una estona a peu dret amb els qui fa més temps que no veiem o amb els qui ens fan especial il·lusió. Als qui no ens fa tanta gràcia de trobar, amb un cop de cap o un "adeu" ja n’hi ha prou. S’improvisen cafès, alguns dinars. Casoris, potser no gaires, perquè aquest paper el tenien les fires, que eren les qui feien de Tinder de la ruralitat.
Un mercat és camp obert. És terra, és hort, és país
En qualsevol cas, els mercats són un patrimoni que no s’ha de deixar perdre de cap de les maneres. I no es perdran mentre encara quedi una espurna d’il·lusió en el contacte entre congèneres. Tot va en contra, certament. El món deriva cap a una antipatia universal, on tothom busca la comoditat del niu i en fa trinxera. Un mercat és camp obert. És terra, és hort, és país.