La Shirin és una dona baixeta i riallera, d'ulls vius, sempre abillada amb robes boniques de coloraines. Coneix a tothom del barri: els de la formatgeria, els del restaurant de la cantonada, els de la botiga italiana del costat... L'any que ve, Akram, la seva fruiteria i verduleria de la plaça Llibertat de Gràcia, farà deu anys.
Quan la Shirin arriba de Bangladesh a Barcelona té dotze anys. El seu pare feia deu anys que era a Barcelona i tenia un locutori a Santa Coloma. La Shirin va a escola i aprèn català i castellà —que se sumen a l'anglès, l'hindú i el bengalí que ja parlava— i a les tardes ajuda a son pare al negoci familiar. El 2005 neix el seu germà petit, l'Akram —d'aquí el nom del local— i quan el seu pare obre un altre locutori el 2006, la Shirin, encara adolescent, però ja molt espavilada, se n'encarrega.
El 2008 viatja a Bangladesh on la família li presenta un futur pretendent, en Zahir. El 2010, amb la crisi, tanquen tots dos locals. La Shirin es posa a treballar en una botiga de fruites i verdures d'uns cosins seus a Fabra i Puig. En Zahir, que era a Anglaterra estudiant, s'instal·la a Barcelona, comencen a festejar i no triguen a casar-se. El 2015 la Shirin s'assabenta que els cosins tenen un altre local a Gràcia i se'l volen traspassar. Se'l queda, obre Akram i s'instal·len al barri.
Cada matí ben d'hora, en Zahir va a Mercabarna amb la furgoneta a buscar la fruita i la verdura de temporada pels dos locals —amb els anys, la Shirin també s'ha quedat el de Fabra i Puig. Té tres treballadors a cada local i ella s'encarrega de les gestions: n'és la mestressa. El 2018 va tenir el primer fill, que els va costar molt i ara va al Patronat Domènec, i el 2021 va arribar la bessonada inesperada que els fa anar de corcoll.
Xerro amb la Shirin a la rebotiga. M'explica que duu vel perquè li agrada, que ni el seu marit ni el seu pare no hi tenen res a dir, que és cosa seva, que de més jove no en duia. Li pregunto si fóssim a Bangladesh si jo li podria fer aquesta entrevista ella i jo sols. Em respon que no i que una de les raons per les quals no tornaria a Bangladesh és que allà una dona no pot treballar de cara al públic, que tothom la repudiaria. Entra el Zahir amb el nen, ens saluden, simpàtics, i continuem xerrant. La Shirin em diu que el negoci no va tan bé com abans, que després de la pandèmia hi ha menys gent del barri, que hi ha més turistes i que la gent no va tant al mercat ni a la plaça. Acabem parlant del menjar de Bangladesh, que m'explica que és menys especiat que l'hindú o el pakistanès i que mengen molt més peix. Li pregunto pel seu germà, el que dona nom al local i em diu que és a la universitat estudiant enginyeria. La Shirin és xerraire i alegre, vital. Quan ja estem enllestint em diu que ella treballa i ha treballat molt i que té ganes de poder retirar-se i viure una mica la vida, viatjar, veure món, descansar de tant de tragí. Li brillen els ulls.