Seré sincer i aniré directe al gra: jo també I have a dream. Que demanar un cafè a qualsevol municipi de Catalunya no sigui un esport de risc. Que beure un espresso depèn d'on no sigui sinònim de tenir mal de panxa vint minuts més tard. Que el concepte aguachirri, en definitiva, s'esborri de la nostra memòria i no sigui mai més pronunciat per boca nostra després d'un glop de tallat en algun restaurant on el tiquet val cinquanta euros però el cafè, en canvi, no hauria de valdre ni cinc cèntims. Jo tinc aquest somni, cafeters del món. Amics meus, conciutadans meus, germans meus que patiu, com jo, el calvari del desencís permanent quan a cada bar, a cada taverna i a cada cafeteria de la ciutat beveu cafè sense sentir el plaer que ens inflama l'ànima quan el bevem a Florència, a Lisboa o a Tànger.
Jo tinc aquest somni, ja que el meu somni és el vostre i tots volem que el lloc on vivim esdevingui una ciutat com aquestes que he esmentat, perquè una ciutat on es beu bon cafè és, en definitiva, una ciutat on val la pena viure. Per això som aquí avui, perquè una bona colla de sibarites hem decidit crear el C.A.F.E i presentar-nos a les eleccions municipals amb l'objectiu que ens uneix: si guanyem, la Confederació Amical dels Flipats de l'Espresso prometem col·lectivitzar totes les màquines de cafè exprés de la ciutat, comprar el millor cafè en gra fet a Catalunya i assolir, així, un grau més elevat de benestar. Fes-nos confiança, parlem el mateix idioma que tu perquè tenim el mateix paladar. Volem, en definitiva, una ciutat en la qual no calgui caminar set carrers per beure un bon cafè curt, sinó una ciutat on a cada cantonada hi hagi el mateix bon cafè que al bar de la cantonada següent.
Per aconseguir-ho, però, hem d'estar units. Cal tombar la tirania del cafè dolent, aigualit i torrefacte que des de fa dècades s'ha imposat a gairebé el 99% de les cafeteries de casa nostra, convertint així la nostra existència en un suplici ple de plany i dolor. Algunes nits, ho sabem bé, ens llevem excitats i nostàlgics després d'haver somiat aquell últim ristretto al Gran Caffè Gambrinus de Nàpols, però després sortim al carrer, ens aturem al primer bar per treure'ns el mono i la vida ens desperta de cop amb un cop de puny a la cara quan demanem un cafè, especifiquem 'sol', afegim de manera vehement l'adjectiu 'curt' i fins i tot ens esforcem a acompanyar-ho tot gestualment amb dos dits quasi units, però el resultat sempre és el mateix: el cambrer de torn acaba servint-nos una tassa plena a vessar, més bullenta que el Vesubi en erupció i en la qual el cafè, més que cafè, sembla un brou de caldo fosc amb un retrogust tan desagradable com mastegar cartó humit.
Diem no al mal cafè perquè volem dir sí al plaer, sí a la felicitat. Sí la vida, en definitiva. Contra aquells que ens acusen de radicals, nosaltres tenim una resposta: som radicals, ja que no hi ha res més radical que estimar profundament una cosa tan senzilla, tan ínfima i tan petita com un cafè. Som radicals, ja que assegurem tolerància zero contra els bars que no netegen bé la cafetera, les cafeteries amb màquines que no tenen 9 bars de pressió o els restaurants que semblen tenir sensibilitat per tot excepte pel cafè, al que tracten amb el mateix menyspreu que nosaltres mostrem per la gent que beu te i no es diu Víctor Antich. Som radicals en la forma i en el fons. D'extrema esquerra en algunes coses, com per exemple municipalitzar la maquinària i el producte per tal que els establiments de restauració tinguin bon cafè, però també d'extrema dreta, ja que no farem la vista grossa amb ningú que no tracti el cafè com el que és: poesia líquida, densa i breu, com un bon vers.
Alguns ens diran totalitaris, alguns ens diran inflexibles i alguns ens diran repressors, però deixeu-me dir-vos que tenen raó: amics, si sóc elegit alcalde, no em tremolarà la mà. Sabeu aquells cambrers que quan demanes un cafè curt, en comptes de fer-te'l amb delicadesa, es dediquen a prémer el botó de la màquina, anar a rentar uns gots, servir un quinto a qui tens al costat a la barra, recollir el cafè i llençar la meitat de la tassa -que no era la d'un cafè curt- per tal de fer-te creure que allò és un ristretto? No hi haurà impunitat contra aquesta gent, ja que són ells, també, els terroristes que fan d'aquesta ciutat un indret perillós i fosc. O pitjor: un indret amb tan mal cafè que sembla França. Crearem una unitat policial especial, la policia cafetera, que s'assegurarà d'una sola cosa: que a tots els locals de la ciutat es pugui demanar un espresso sense témer acabar a Urgències per culpa d'una gastroenteritis. Dels cambrers que serveixen un cafè amb llet quan demanes cafè amb gel tampoc no ens n'oblidem, però això us ho explicarà millor el meu company Jofre Llombart, número 2 de la llista i futur regidor de Cultura, Llengua i Hedonisme.
No em vull allargar més, companys. Aquesta ciutat necessita un canvi i aquest canvi fa olor de cafè. Aquesta ciutat necessita recuperar les tertúlies, les cites presencials en temps de converses per Whatsapp i les barres de bar plenes de gent a peu dret fent una petita pausa enmig del brogit del món gràcies a 15 ml dins una tassa. Això volem i això farem, per això us he dit que tinc un somni: fer d'aquesta ciutat un paradís cafeter on els cafès costaran 1€, on amb un cafè sempre et serveixin un gotet d'aigua i on tothom, fins i tot els italians que viuen amb nosaltres, sàpiguen que a la ciutat del cafè es parla català. Això volem i això farem, ja que volem fer saber a tothom que en un racó de món dins aquest racó de planeta anomenat Catalunya, hi ha un lloc on la gent és més guapa perquè beu més bon cafè, on la gent somriu més perquè beu més bon cafè i on la gent és més passional perquè beu més bon cafè.
Un lloc, en definitiva, ple de somiadors com jo i com tu, ja que el millor de beure cafè és això: que un cop t'hi acostumes, et trastoca tant el son que en comptes de somiar de nit, acabes vivint somiant tot el dia. Per això, quan el somni acaba i t'adones que no és real, que aquest míting polític no existeix i que demà als col·legis electorals no hi haurà cap papereta amb el C.A.F.E., vas a l'únic bar de confiança on saps que fan bons ristretto, te'n demanes un i la vida, ni que sigui durant dos minuts, torna a valdre tant la pena com el somni d'un món on el bon cafè és universal.