Passejar per la Vila de Gràcia sempre és un plaer si fuges dels carrers i les places massificats. Aquest dijous hem sortit a sopar i el barri fa goig, els carrers i les places estan plens de jovent, sense abarrotar-les. Així dona gust. Passem per davant de l’Heliogàbal, on veiem una cua que fa por. Preguntem qui toca, i ens responen que Paco Moreno; no ens estanya gens la cua. Travessem la plaça del Sol, que també bull amb les terrasses plenes i la gent a qualsevol racó petant la xerrada i fent botellot.
En aquest entorn bucòlic, val a dir que resulta difícil trobar un local a la Vila on la teca sigui bona i no t’atraquin a la sortida, i per això avui us recomano el Baby Jalabi, un petit local ubicat al carrer Martínez de la Rosa, a tocar de la plaça de la Vila, on t’ofereixen cuina pakistanesa i, segons veus autoritzades, el millor curri de la ciutat.
Al Baby Jalabi no cal patir escollint el menjar, perquè la carta és molt curta i tot és boníssim. És un lloc sense aglomeracions, amb un ambient fabulós i una clientela del país —amb alguna cara coneguda, fins i tot— on endraparàs de valent i pagaràs quatre duros. I tot i que de moment no ho sàpigues, és un local al qual tornaràs, sense cap mena de dubte.
Els germans Mani i Majid van arribar a Barcelona fa vint-i-vuit anys, em comenta el Mani en un català perfecte. Llavors, ell estudiava a l’Escola Massana i ajudava als migdies el seu tiet, que llavors regentava el restaurant Flor de Lluna, al carrer Doctor Dou. Curiosament, llavors jo freqüentava el local per gaudir del menú del migdia. Posteriorment, i després de viatjar per Austràlia i els Estats Units, els germans obren el primer Fish & Chips de Barcelona i, vist l’èxit, repeteixen la fórmula obrint els últims anys un total de cinc locals a Barcelona i un a Madrid.
Però és ara fa dos anys quan decideixen obrir el Baby Jalebi, un local on poder oferir les receptes de cuina pakistanesa de la seva mare, al barri de Sant Antoni; i enguany han obert un altre local, a la Vila de Gràcia.
Així doncs, arribem al restaurant on tenim taula reservada per sopar. El local és ple. Demanem unes cerveses mentre triem el menjar. Demanem de tot, ja que venim força afamats. Ens pregunten quin nivell de picant volem: suau, normal o molt picant. Ens animem i demanem el picant normal.
Comencem amb unes samoses amb dues salses. Van apareixent plats sense parar, que el cambrer va col·locant com pot per tota la taula: el palak paneer, que són uns espinacs amb formatge, el chicken tikka masala, el chicken curry i el lamb madrasi, tots tres estan per sucar-hi pa, i així ho fem amb un parell de tipus diferents, el naan i el cheese naan; també un parell de bols d’arròs basmati per acompanyar. Sort en tenim, ja que el picant normal fa que traguem fum per les orelles.
Tips com lladres, tanquem l’àpat amb les postres: un jalebi, uns gelats i gulab jamum.
Ens acomiadem i tornem tot passejant cap a casa, comprovant altre cop que el barri és ple de vida i alegria, i fem unes ballarugues a ritme de bolero al mig del carrer mentre escoltem de fons Paco Moreno, just al davant de l’Heliogàbal.