La primera vegada que vaig desitjar tenir una aixeta a casa d'on ragés escudella i carn d'olla en qualsevol moment del dia devia tenir sis o set anys. La culpa de tot plegat era de la meva àvia Enriqueta, suposo. Cada any, mentre el dia de Nadal em preguntava si volia més pilota al plat, m'explicava que el seu oncle havia tingut un mestre a l'escola del Vendrell que somiava un món democràtic on un sistema de canonades distribuiria escudella a totes les cases, com un mannà terrenal. Explicat així, aleshores, em semblava una cosa senzillíssima de fer, igual que els dispensadors de suc de taronja al bufet lliure dels hotels o les màquines de refresc als cinemes, però amb caldo de gallina, col, vedella, botifarra, xai, etc. Fer-se gran, tanmateix, és adonar-se progressivament que les coses que somiàvem de petits mai no tindran cabuda al món adult, és a dir, el món real, potser per això ens passem la vida enyorant la felicitat de quan no teníem consciència de la frustració amagada rere el concepte 'realitat'.
Siguem sincers. Arriba un dia, passats els vuit o nou anys, on t'adones involuntàriament que la ficció és l'únic amagatall on fer bategar com si fos real el que el món real no permet mai que bategui, per això aquella fantasia d'escudella a totes hores només l'havia fet possible una persona: Santiago Rusiñol. Un dia, sent ja universitari i quan ja feia un parell d'anys que la meva àvia havia mort, estudiant per un examen sobre Modernisme vaig topar-me, de sobte, amb un monòleg satíric anomenat L'escudellòmetro i protagonitzat per un bon home que s'inventa la solució per lluitar contra les desigualtats socials i assolir una renda bàsica gastronòmica: una màquina que bull escudella i carn d'olla sense parar, vint-i-quatre hores al dia i cada dia de l'any, fins a irrigar totes les cases del país, tant les dels rics com les dels pobres. Aquella història em resultava familiar, però resulta que Rusiñol l'havia estrenat al Romea l'any 1905, per això immediatament vaig córrer a la llibreria Milà per comprar-ne un exemplar, ja que en aquells temps no existien revistes digitals magnífiques com Stroligut que ara ens permeten llegir-lo amb un sol clic.
Vaig llegir L'escudellòmetro en uns temps en què a l'Autònoma podies beure mitjanes de San Miguel per 1€ al bar, podies fumar substàncies prohibides a la Sala d'Estudi de la Facultat de Lletres i fins i tot hi ha gent que afirma haver fet l'amor en alguna aula 501 durant les ocupacions de la facultat contra el Pla Bolonya, però desgraciadament aquella mena d'anarquia hedonista d'extrema esquerra mai va ser completa, ja que encara no brollava escudella de les fonts. Descobrir aleshores el text de Rusiñol va ser enlluernador, no només perquè tots amb vint anys hem desitjat un món millor i més just, sinó perquè va permetre'm investigar qui era l'autèntic ideòleg de l'escudella universal, estirar el fil i acabar descobrint el nom del famós mestre d'escola del qual em parlava la meva àvia: en efecte, es deia Rufino Carpena i era real. Tot encaixava, ja que aquest visionari nascut a Iecla (Múrcia) havia treballat a l'escola elemental del Vendrell a finals del segle XIX i era el que se'n diu un utopista, que en bona part és un adjectiu que també serveix per definir-me a mi en aquells temps.
Des que tinc ús de raó, la literatura m'ha servit sempre per imaginar el món tal com hagués pogut ser. La Història, en canvi, per reafirmar-me el món tal com desgraciadament és. Per això tinc trenta-quatre anys i encara no raja escudella de l'aixeta de casa meva, ja que L'escudellòmetro s'emmarca en el terreny de la sàtira de ciència-ficció i la història que m'explicava la meva àvia, en canvi, en el del realisme utòpic, que és un oxímoron tan fi com "dinar de Nadal lleugeret". Mai no m'ha importat saber si va ser Carpena qui va donar la idea de L'escudellòmetre a Rusiñol o si va ser Rusiñol qui la va inventar perquè després el mestre bufanúvols del meu oncle l'anés intentant posar en pràctica; només sé que el primer se la prenia seriosament i el segon, en canvi, no. Per exemple, a part d'escriure assaigs pedagògics o centenars d'articles, Rufino Carpena va escriure Vida Hermosa en Poblados Modernos on mostrava els passos a seguir per construir una societat igualitària, responsable, lliure i alimentada gratuïtament, basada en el cooperativisme, i que va anomenar La Pobladora Mundial. Spoiler: la idea no va triomfar.
Desgraciadament, l'evidència que de les aixetes de totes les llars no en raja escudella i carn d'olla també és una derrota, com ho és haver perdut el costum de menjar-ne gairebé diàriament, tal com demostren les escudelles que figuren a les pintures murals de la Pia Almoina de Lleida, del segle XIV. Ens agradi o no, la classe treballadora del país hem passat en cent anys de menjar escudella cada dia a dinar amb carmanyoles que reescalfem al microones mentre esperem que arribi dissabte per tal que ens atraquin amb l'steak tartar o la pota de pop amb parmentier de torn en un restaurantet 'de moda'. Per sort, convindrem que dinar escudella i carn d'olla, malgrat que no tingui tan èxit a Instagram, continua sent la cosa més plaent que pot fer-se en aquest racó de món anomenat Catalunya, malgrat que ho fem esporàdicament. Tanmateix, però, també pot ser la més dolorosa, ja que sovint a cada mossegada es fa difícil no recordar als que ja no hi són a taula. En el meu cas, menjar-ne és la meva humil forma de pregar als morts, de connectar espiritualment amb els meus avis i amb el meu pare, potser perquè ja no sóc aquell nen de set anys, però l'olor del caldo, el gust de la pilota, la col mig desfeta dins el plat, la carn tova de gallina o la botifarra negra tenyint-ho tot tenen encara per a mi alguna cosa màgica i metafòrica, gairebé simbòlica. Espiritual, fins i tot. L'escudella i carn d'olla no és un plat: és una evocació.
Pensaràs que exagero, però per a mi és un plat cerebral perquè el duc a dins, a la memòria, gravat com el tacte d'un petó de bona nit al front o l'olor de l'after-shave del meu avi que mai no m'he atrevit a llençar perquè encara em fa plorar cada cop que l'oloro. Com que l'entenc com un acte gairebé eucarístic, cada any em reprimeixo tota la tardor les ganes de menjar-ne fins que no arriba el dia Nadal, moment d'encetar litúrgicament la temporada escudellaire. De l'endemà de Sant Esteve i fins al dia de Sant Jordi, això sí, no perdo l'oportunitat de demanar escudella i carn d'olla sempre que puc. Al Fermí Puig del carrer Balmes, a Cal Pau Xich de Guardiola de Font-Rubí, al Gòtic de Torà o a La Parada de La Panadella en un dinar, mai millor dit, de parada i fonda. Des de fa un temps, però, he descobert un lloc magnífic on cuinen una escudella i carn d'olla que enamoraria Santiago Rusiñol i sobretot a Rufino Carpena, i no només perquè estigui celestialment bona, sinó perquè la fan a un restaurant del barri de Sants que també lluita per construir un món millor: el Terra d'Escudella, una cooperativa de treball compromesa i que treballa activament per un model sostenible i responsable de turisme i hostaleria. L'ofereixen al menú i a la carta cada divendres, i a més te la porten a casa de la mà de Mensakas, una cooperativa de repartidors a domicili. D'acord, no és ben bé com obrir una aixeta i omplir-se'n un plat, però en certa forma és la manera més aproximada de fer possible l'escudellòmetre: apropar a tothom l'escudella i carn d'olla, un plat tan rememoratiu, màgic i sentimental que sembla de ciència-ficció, però que per sort és real.