La millor manera d’acabar l’any a Barcelona: 'pescaíto frito', cervesa i xerinola

La millor manera d’acabar el 2023 és visitar aquests dies aquells cellers i bars que ens han fet feliços, sigui per la seva teca, per l’ambient que s'hi respira o simplement per la simpatia del personal. Així doncs, i fidel a aquests principis, aquests dies he visitat La Cova Fumada, on sempre que hi vaig demano la bomba, el pop i mitja torrada amb allioli; La Vermuteria del Tano, on m’agrada demanar els seitons i el calamar; Can Vilaró, amb els seus cervellets arrebossats; el Bar Pinotxo, amb els seus cigrons amb botifarra negra i els calamarsons amb mongetes; la Bodega Gol i la seva tripa de corder, i avui és el torn del bar La Plata, al carrer de la Mercè, on penso atipar-me de pescaíto frito.

Freqüento La Plata des del segle passat, i no soc Nefertiti. Vaig començar a trepitjar-lo amb els amics als anys vuitanta, quan els carrers tocant a l’oficina principal de Correus de Ciutat Vella eren la zona amb més bars per metre quadrat de Barcelona, sempre a petar de jovent en estat etílic (o no) a qualsevol hora del dia.
La Plata va ser fundada l'any 1945 per Josep Marjanet i Quimeta Planas, però curiosament és el seu cambrer, Pepe Gómez, el que ha tallat i talla el bacallà des de fa més de cinquanta anys. La mà dreta i el bon saber fer del Pepe caldria estudiar-lo a les universitats, i potser tots seríem més feliços.

Entrar al bar La Plata, com a tants d’altres locals, és un viatge en el temps. Aquest celler, que aviat farà cent anys, té un dels millors cambrers de Barcelona, el Pepe. Ell solet és capaç d’alegrar-te el dia sense despentinar-se, sempre amb el seu bon rotllo i la seva bonhomia. Em comenta: "De vegades, em pregunto si existeix alguna persona a tot el país que treballi al mateix bar des de fa cinquanta anys, i crec que en sé la resposta".
El Pepe està content que els amos del local sempre li hagin fet costat, i ell, amb els anys, ha defensat el local com si fos seu. "El bon tracte que dispenso de tota la vida fa pensar als clients que jo soc l’amo; no el treballador". Va treballar per al fundador, ara fa trenta anys, i ara per a la filla, l’Anna Marjanet, i el seu net Roger Pascual, i ja en fa vint-i-cinc, i ben content.

Ens diu: "Ahir en parlava amb un amic: quina pena de barri. Quan jo començo, l’any 72, hi havia Correus, l’estació de França, la Cambra de Comerç, l’oficina d’Hisenda, els militars, Duanes, potser hi havia 300.000 persones treballant a Ciutat Vella, i totes les botigues i comerços treballaven com a bojos. Fins que van arribar els Jocs Olímpics i tot se'n va anar a la merda, i apareixen els grans inversors que ho compren tot i deixen el barri sense veïns i sense comerços. Sort en tenen ara dels clients de tota la vida i del turisme, però, és clar, no és el mateix.

A les seves exclusives set taules, La plata t’ofereix les mateixes tapes des que van obrir: el peixet fregit, que porten directament de la llotja de Barcelona; l’amanida de tomàquet, ceba i olives (els tomàquets són d’un senyor que té una propietat al Prat); les anxoves de Santoña; el pintxo de botifarra, que els hi fa expressament un carnisser de Palautordera i, per descomptat, el pa del Forn Vilamala. Per remullar-ho sempre tenen el deliciós vermut Montana Perucchi o el porronet de vi.
La llista de guardons que ha rebut la bodega els darrers anys és llarga. Perquè ens en fem una idea, The Guardian els va escollir Millor bar d’Europa. Doncs això, mirem d’acabar l’any de la millor manera possible i ser feliços.