Les festes són sempre benvingudes; així i tot, no tinc gens clar que les festes de Gràcia progressin adequadament, expressió, per cert, que utilitzen els mestres de primària per evitar explicar als pares que el nen no arribarà a ser un premi Nobel, però que va fent. Com deia, amb més de dos-cents anys d’història a l'esquena, potser ha arribat el moment de revisar el model d’aquesta mena de saraus per evitar que l’onada de gent que envaeix el barri durant les celebracions dels mateixos expulsi, any rere any, els veïns exasperats, obligant-los a fugir, n'hi ha per a això i per a molt més, com si es tractés d’un gran desastre natural degudament anunciat.
Així, entre carrers engalanats, passejants guaitant-los, papereres plenes de llaunes de cervesa i cantonades antihigièniques, creuem la preciosa Vila de Gràcia, de la plaça Joànic a la plaça de la Vila, des d’on surt l’estret carrer Mozart, per cert, guanyador enguany del concurs de carrers guarnits de Gràcia, on trobem el restaurant Diània, fundat ara fa uns anys pels germans bessons Roger i Jordi, naturals del País Valencià, concretament de la comarca de La Safor.
Arribem puntuals i entrem al local a l’hora acordada, després d’una ullada obligada al carrer Mozart, enguany guarnit amb una proposta que ofereix un viatge al Japó. Recolzats a la barra i com qui no vol la cosa, ens ventilem unes canyes per fer passar el “caloret” mentre esperem per entaular-nos. Avui ens toca taula al final del menjador, al racó de la finestra que comunica el menjador amb la barra i a tocar de la cuina, que no és a vista.
Mentre ens cruspim l’amanida de temporada amb tomàquet, ceba i olives, i la russa especial de la casa, que està boníssima, tot guaitant el bon ambient del local i el ritme incessant del personal de sala, brindem per l’estiu i per les festes amb un Albariño fet a Requena, el Pago de Tharsys Vendimia Nocturna.
Gaudim també d’unes tellerines grosses i sense sorra, saltades amb una mica d’all i julivert, que no podem parar de menjar.
A la carta del Diània escombren cap a casa, amb propostes tan temptadores com l’humus de garrofó, l’espencat amb capella o la sípia amb picadeta. Però el que és realment espectacular són els arrossos, entre els quals destaca, com és obvi, la paella valenciana amb pollastre, conill, bajoca i garrofó, però també l’arròs a banda, negre o del senyoret.
A taula compartim una paella valenciana i un arròs del senyoret fet amb sofregit de ceba, sípia, gamba i fumet, que trobem impecables, els germans tenen la mà trencada amb això dels arrossos. Em comenten que els fan a la manera de sempre, recuperant sabors de la seva infantesa.
El Jordi m’explica que van obrir ara fa sis anys, justament per les festes. Ells, però, ja vivien a Gràcia, per aquest motiu van decidir obrir la taverna al barri. El seu germà Roger és cuiner de professió i ell s’autodefineix autodidacta. Entre tots dos es complementen a la perfecció, potser gràcies als anys que han treballat plegats en diferents restaurants abans no els sortís l’oportunitat d’agafar el local del carrer Mozart. Al principi, pensaven fer alguna paella, però no tenien ni idea que gràcies a l’èxit de les seves paelles, omplirien el local cada dia. Estan molt contents, em confessa.
Acabem amb unes trufes de xocolata que elaboren ells mateixos i ens acomiadem del Jordi, no sense explicar-nos abans que Diània és un conjunt de comarques del País Valencià i que la seva àvia era nascuda al barri del Poble Sec, per això sempre té sentit tornar als orígens i no oblidar el passat.