Sempre és bo recórrer als clàssics, i després de gairebé quinze anys sense visitar-lo, em planto al restaurant Taktika Berri, al carrer València amb Muntaner, un dels primers restaurants bascs a casa nostra amb barra de pintxos.
Corria l’any 1995 quan el Julián Fernández i la Carmen Erdocia van obrir les portes del Taktika Berri. Ella i el seu marit Julián, que malauradament va morir ara fa un parell d’anys de manera sobtada, arriben a Barcelona sense haver treballat mai en la restauració ni tenir-hi cap vincle. Únicament que a la Carmen li agradava —i li agrada— molt cuinar, segons m’explica.
La Carmen és un cul inquiet i, com no pot ser d’una altra manera, encara controla fins a l’últim detall, tant dins com fora de la cuina. Ara, però, també són al capdavant del restaurant els seus fills, Maria i Iker, que porten la sala com ningú.
Originàriament, el Taktika Berri era el típic local per prendre copes i veure el futbol, d’aquí el nom original, que era Táctica. Els tres socis originaris van oferir el local a la Carmen i al Julián durant sis mesos de prova, argumentant com de bé que cuinava la Carmen, segur que triomfaven. En paral·lel, un amic els va comentar aleshores que si obrien un local de pintxos, era aposta guanyadora. I així va ser. Passats aquests sis mesos, no els van deixar marxar, perquè el local funcionava a tota màquina i la clientela l'omplia cada dia. Recorda que, als inicis, en Leopoldo Pomés va començar a portar-li clients importants, el boca a boca i la bona cuina van fer la resta.
El local, amb capacitat per a cent persones, va ser dels primers restaurants amb barra de pintxos de Barcelona, juntament amb La Cerveseria Catalana i l’Irati, el primer local del Grup Sagardi, amb els propietaris del qual manté una molt bona amistat, sobretot amb l’Iñaki. Fixa't que jugava a mus amb el seu marit Julián i el seu fill Iker.
Estem bocabadats, ja que de la cuina no paren de sortir-ne ininterrompudament safates plenes de pintxos que, tan bon punt arriben a la barra, desapareixen a una velocitat increïble. Val a dir que molts dels clients són turistes, però molts altres són clients d'aquí i del País Basc, que gaudeixen visitant aquesta casa de menjars en majúscules.
Ens deixen la carta, soc un enamorat de les cartes curtes. Continuen mantenint la majoria de les receptes originals que els van fer famosos fa trenta anys, tot i que darrerament han incorporat a la carta els bescolls de lluç i altres plats que canvien amb la temporada.
Ens omplen les copes d’un txacolí dels cellers Txomin Etxaniz ben fresquet. Comencem amb un plat de pochas ple a besar, la Carmen les porta directament de Navarra i tot just ara comença la temporada. Porten ceba, porro, pastanaga, pebrot verd i tomàquet, són mantega pura. Molts dels productes que fan servir a la cuina, com és el cas de les pochas o els bolets, els porten directament del País Basc; d'altres, i per motius logístics, els compren a casa nostra.
Continuem amb unes anxoves a l’allet i una truita de bacallà que et cauen les llàgrimes, la Maria em comenta que sa mare és molt pesada buscant la perfecció en cada truita, i dono fe que se'n surt. Preparen la recepta tradicional, amb ceba, porro, pebrot verd, el bacallà esqueixat i l’ou.
Continuem amb el tronc de lluç, que és una de les especialitats de la casa, regat amb una deliciosa salsa donostiarra per sobre, feta amb vinagre, oli, all i bitxo. Tanquem amb un milfulls de crema i un pastís de formatge.
Al Taktika Berri fan aquella cuina de tota la vida que tant ens agrada i que actualment és tan difícil de trobar. Són extremadament primmirats amb la selecció del producte, amb les elaboracions i amb el tracte familiar que et dispensen, i així s’entén que molts dels clients que els visiten siguin fidels al llarg dels anys. A fe de Déu que no trigaré tant de temps a tornar-los a visitar.
M’acomiado de la Maria i la Carmen, que ja va tard per anar a buscar uns escamarlans que li calen per elaborar una amanida que li va copiar a l’Hilario Arbelaitz del desaparegut Zuberoa, feta amb diferents capes de mongeta verda i escamarlans, i coronada amb un tall de foie.
Sortint m’acosto a fer un cafetó al mercat de Sant Antoni. El Jordi Asín del bar Pinotxo em recorda que el 24 d’octubre farà un any que van obrir la nova barra, i em confessa que estan molt contents de com ha anat. Coincideixo a la barra amb el Francesc Beltri, xef del restaurant Slow&Low, juntament amb el Nicolás de la Vega, que m’informa que divendres que ve obren a escassos metres de l’S&L —al carrer Sepúlveda— el bar Canyí, amb la idea d’oferir plats de pura tradició, com el fricandó, el capipota, una bona escudella a l’hivern, postres artesans fets per ells mateixos i una bona carta de vi a copes, tot a preus populars, orientat en principi a la gent d’aquí, i trobo que és molt bona notícia per a un barri que està a punt de perdre la seva identitat, si no l’ha perduda ja. Hauré de fer-hi cap.