Fa unes setmanes, van obrir un nou restaurant a prop de casa, a la Vila de Gràcia. Com és obvi, aquest fet no és cap novetat ni al barri ni a la ciutat, el que és nou (o no) és que el local en qüestió està a petar de gent pocs dies després de l'obertura i, fins i tot, s'hi formen llargues cues a l’entrada.
El nou restaurant es troba al llarg de la ruta que acostumo a fer tot passejant el gos cada dia. La ruta és circular i l’he anat afinant amb els anys: comença i acaba a la plaça Joanic, passant pel carrer Tordera, la plaça del Raspall, un punt de trobada de la parròquia gitana gracienca, per la plaça Gato Pérez, a tocar de la casa on va néixer l’Antonio González Batista, més conegut com El Pescaílla, i puja per la plaça de la Vila de Gràcia, la plaça del Sol i va a buscar la plaça de la Revolució, el carrer Verdi, la plaça de la Virreina i torna cap a Joanic, no sense abans passar per la Vermuteria del Tano, al carrer Bruniquer amb Joan Blanques, on acostumo a fer un beure, no sigui dit.
Doncs bé, al llarg d’unes setmanes, he viscut l’evolució de les obres del nou local amb la mateixa fe que ho fan els jubilats durant els meus passejos pel barri, i puc afirmar que van enllestir-les en poques setmanes. Així, van convertir la vella pizzeria coneguda al barri per tenir un cuiner que es feia la manicura a la porta del restaurant amb un ganivet durant el servei, en un local insuls sense cap mena d’atractiu i clonat com tants d’altres que proliferen per cada racó. Ja sabeu: parets blanques, poca llum, mobiliari de fusta clara, barra amb tiradors de cervesa, una decoració industrial, cuiners i personal estrangers i una carta que avorreix un mort on predominen les croquetes, els tatakis, els calamarsets, l’ensaladilla russa, les braves, la burrata i, esclar, l’steak tartar. Ara bé, el millor de tot és que aquest nou restaurant que va obrir portes tot just fa dues setmanes resulta que omple cada dia i es formen llargues cues a la porta, sobretot a l’hora de sopar.
Que s’obrin centenars d’aquest tipus de locals, tots semblants entre ells, a Barcelona és una cosa que no podem evitar i que fa temps que se'ns ha escapat de les mans. Són locals clonats d’estètica, però també d’ambient i amb les cartes igual de clonades, els amos dels quals ningú sap qui són i ningú els coneix, moltes vegades vinculats a un grup que té locals repartits arreu del territori. Per entendre’ns, ja no s’obren bars Pepe, on l’amo apuja la persiana a trenc d’alba, encén la cafetera, passa l’escombra, rep la mercaderia dels proveïdors, pateix pel bon funcionament a la cuina tot tastant cadascuna de les elaboracions i aguanta els parroquians del barri amb les seves dèries tot fent de capellà de capçalera.
I em pregunto: per què hem arribat fins aquí si en principi tots preferim el Bar Pepe a qualsevol altre local per modernet que sigui? Doncs és també ben senzill: Barcelona ja fa anys que està ocupada pels turistes, a qui els agrada justament això, aquesta mena de tuguris sense personalitat pròpia i no els importa si el negoci és regentat o no per gent del país mentre hi trobin la paella o el chuletón.
Però tornant al títol de l’article, com és que un local de les característiques de les que estem parlant, obert fa deu dies, pot omplir el local d’aquesta manera? Doncs bé, aquí és on entra la imaginació. Si imaginem que els deu mil creueristes que entren cada dia a Barcelona, un cop canviats de calçotets i amb la visa a la mà, es deixen aconsellar pel personal de la naviliera en qüestió que els reserva el restaurant abans no baixin del vaixell, si imaginem que a la meitat dels hotels fan exactament el mateix i si imaginem que les agències de viatges també hi foten cullerada, llavors potser comprendríem per què aquest tipus de locals poden omplir a tota hora pocs dies després de començar a funcionar.
Una altra cosa, ja per acabar-ho d’adobar, és que justament aquests locals no acostumen a proveir-se d'aliments i begudes als comerços del barri, per tant, és important identificar-los i valorar curosament abans d’entrar-hi a qui li paguem cinc euros per una canya o vint-i-cinc per un cebiche, perquè potser val la pena continuar buscant el nostre Bar Pepe. No oblideu que qui busca, troba.