Començaré per confessar un crim d’infància: Parvulari de l’escola. L’endemà del Dilluns de Pasqua, a primera hora. La professora reprèn les classes després de les vacances improvisant una malsana competició entre l’alumnat, consistent a demostrar «la mona de qui ha portat més plometes». De sobte, i per desconcert d’aquest articulista en fase edípica, tots els nens i nenes de la classe comencen a treure de llurs motxilles grans quantitats d’ignotes plomes d’oca tenyides de colors ben vius. Val a dir que a les mones que els padrins li havien regalat al nen que avui els hi escriu, en els pocs anys de vida que comptava, no recordava cap ornament consistent en plomes ni pollets de feltre ni cap frivolitat ornamental: eren pastissos amb pa de pessic coronats amb ous o conills de xocolata, i punt; de manera que l’exclouen del concurs. En Mariano, curt de gambals, però força amic d’ell, n’ha portat una animalada, un plomís multicolor anxovat en una llauna-guardiola de Caixa Penedès. En Mariano guanya, és el gran campió i està molt content, la classe dels Set Nans aplaudeix i coreja el seu nom a l’uníson (menys jo), la professora l’abraça i les plometes del Mariano s’exposen a un prestatge. A l’hora del pati, aquest gelós projecte d’articulista entra a l’aula d’amagatotis i s’apropia del botí plumífer. Després, se’n torna a jugar i se n’oblida de l’assumpte. De nou a classe, en Marianet plora desconsoladament en braços de la professora, i aquesta amenaça de regirar totes les motxilles de la classe fins que surtin les plomes vilment furtades. El mini-articulista, llavors, perfecciona el crim tot obrint la motxilla del nen assegut al pupitre del davant, Sergio Ramírez, el bully de la classe, i amaga allà l’incriminatori pot de plometes. En Sergio és el seu millor enemic, el seu Moriarty, el seu Joker: un petit brètol malvat. Final feliç: l’assetjador escolar fou severament castigat, el ploramiques d’en Mariano va recuperar el seu colorit trofeu i jo vaig escapolir-me caient de potes com els gats. Encara els hi diré més: aquell dia vaig marxar a dinar a casa amb la convicció d’haver fet justícia poètica. I ho mantinc.
A més de la confiança en la prescripció del delicte, els hi he fet còmplices de l’onerosa anècdota per dues raons: primerament, introduir les passions (altes i baixes) que desperten els elements, ritus i costums associats a la mona als territoris de parla catalana; i, en segon lloc, recalcar el protagonisme que té la infància en la celebració de la Pasqua. Després de la mort de Crist, ve la resurrecció. Després de l’espiritualitat de la Quaresma, arriba l’amor i la sensualitat. Segons la tradició cristiana, Déu torna a la vida i, no pas per casualitat, ho fa en el moment de la resurrecció de la terra, la primavera, el retorn a la joia de viure. L’esperit de renovació fa que siguin els nens l’encarnació d’aquests dies: per a ells és el present de la mona. Ben al contrari d’altres tradicions ultramuntanes, carpetovetòniques i que fan feredat de veure com, a la Setmana Santa de Málaga, el desembarco de La Legión y el traslado del Cristo de la Buena Muerte, la mona representa la bona vida i l’exaltació dels sentits: la vista, l’olor, les textures, el gust, l’oïda (quan els fillols canten cançons) i el més important de tots: el de l’humor.
La tradició de rebre el regal de la mona (més o menys espatarrant i ornamentada, en funció de la generositat o la butxaca dels padrins («Pasqua és avui, la mona jo vull, doneu-me la mà, que us la vull besar!», resa la cançó infantil tradicional d’aquestes dates) és ben diferent de la proactivitat germànica, on la canalla ha de buscar els ous que els hi ha amagat la màgica Llebre de Pasqua al jardí, i dóna la mida del servilisme meritocràtic i burgeset dels catalans.
La portada, molt mona, del llibre Mona a Barcelona. Foto: MACBA
La mona tradicional és la de brioix, de forma arrodonida i coronada amb tants ous durs com anys tingui el destinatari, i es menjava acompanyada de llonganissa, liquidant així l’abstinència quaresmal. Anteriors al cristianisme i assumits després per la religió, els ous són l’element cabdal de la Pasqua a molts indrets d’Europa perquè formen part d’una simbologia relacionada amb l’arribada de la primavera i amb rituals de fertilitat. Els pastissers anomenen aquesta massa «cristina» o «de rotlle». Segons explica Joan Amades al Costumari català, la recepta, coneguda des del segle XV, no portava xocolata. Inopinadament, mentre al País Valencià i Múrcia les mones mantenen la seva austera forma i recepta original, al Principat, les mones han adoptat la grandiloqüència fallera del sud, amb tota mena d’estructures de xocolata que reprodueixen casetes, pilotes de futbol i les cares dels personatges de dibuixos animats més populars. Tot això va arribar amb la incorporació de la xocolata, segles més tard, per obra i gràcia dels pastissers de Barcelona. Al número 14 del carrer de Ferran, artèria de la Ciutat Vella, encara es conserven els rètols amb lletres daurades de Casa Massana, la confiteria amb la què el pastisser Agustí Massana Riera (1825-1897) va aconseguir fer-se ric. A Massana se li atribueix l’encertada idea de substituir els substantius ous durs per les seves rèpliques de xocolata. A més, va començar a rematar les seves mones amb una figura caricaturesca, no poques vegades inspirada en algun polític de l'època, que movia afirmativament el cap. Aquestes figures van popularitzar-se ràpidament sota l’apel·latiu de pastissos «Sí, senyor». Els fans de P. G. Wodehouse, com servidor, probablement hauran associat de seguida aquesta frase amb l’acostumada falca d’en Jeeves, el flegmàtic i maniqueu majordom creat per aquest escriptor anglès de novel·les divertidíssimes. Jeeves representa la imatge ideal del que ha de ser el criat d'un cavaller, sempre impecablement vestit, lliscant-se silenciosament dins i fora de les habitacions i parlant només quan se li sol·licita per a respondre, en la majoria de les ocasions, amb un escarit «Si, senyor» o «No, senyor», aconseguint un gran efecte còmic. Segons el seu senyor, Bertie Woster, la proverbial capacitat pensant d’en Jeeves prové de menjar molt de peix (ingredient consubstancial de la Quaresma), aliment que Bertie li ofereix en nombroses ocasions quan desitja fer funcionar la substància grisa del seu majordom. Aquest personatge fictici ha tingut tanta transcendència a la cultura anglesa que en el seu idioma el mot «Jeeves» ha esdevingut sinònim de «criat». La tradició de rebre el regal de la mona (més o menys espatarrant i ornamentada, en funció de la generositat o la butxaca dels padrins («Pasqua és avui, la mona jo vull, doneu-me la mà, que us la vull besar!», resa la cançó infantil tradicional d’aquestes dates) és ben diferent de la proactivitat germànica, on la canalla ha de buscar els ous que els hi ha amagat la màgica Llebre de Pasqua al jardí, i dóna la mida del servilisme meritocràtic i burgeset dels catalans. Sí, senyor. Agustí Massana Riera, per cert, fou el pare d’Agustí Massana i Pujol (1855-1921), a qui li llegà la gran fortuna que havia fet amb els seus pastissos i figures de xocolata amb la qual aquest contribuí a la fundació de l'Escola Massana en 1929 amb la finalitat de formar als fills d’obrers en les arts aplicades i contrarestar la influència de l’Escola de la Llotja, aleshores considerada pels noucentistes una institució classista i caduca.
Les plometes d’en Mariano donaven la benvinguda a la instal·lació d’Antoni Miralda a la galeria Joan Prats. Foto: Mona a Barcelona.
L’art de la mona - la mona d’art
L'origen de la paraula «mona» es discuteix entre el monus romà (regal en forma d'ou cuit amb pasta de pa) i el munna morisc (ofrena que els musulmans feien als seus amos i senyors), entre altres etimologies més o menys rocambolesques. Al polièdric creador Antoni Miralda (Terrassa, 1942), en canvi, el nom i la grandiloqüència del tradicional pastís de Pasqua li remet a un terme fonèticament proper: Monument. Antoni Miralda és el meu artista predilecte de tots els temps perquè els seus treballs aglutinen tots els ingredients que més m’agraden: l’objecte pop, el cerimonial a la societat de consum, l’etnologia gonza, l’humor, el joc, els colors llampants, els projectes d’escala colossal, el kitsch, les desfilades a Texas amb majorettes vestides de cow-girls i l’omnipresent menjar com a font d’inspiració de les seves intervencions artístiques. I a més a més, tinc la sort de conèixer-lo i d’haver col·laborat amb ell en algun projecte. Aquesta santa setmana em vaig plantar al seu estudi (la seu de la fundació FoodCultura, un laboratori que pretén catalogar la memòria gàstrica i culinària del planeta des d'una perspectiva cultural) perquè em parlés del seu projecte Mona a Barcelona, una gran instal·lació (i conjunt de performances) que tingué lloc dins i fora de la galeria Joan Prats durant els mesos d’abril i maig del 1980, i de la qual un FORMIDABLE (així, en majúscules) llibre en dóna testimoni.
La flor i nata de la pastisseria catalana que va fer possible el projecte.
Cada artesà va triar un dels monuments proposats per Miralda, com les «bolas de Porcioles», els desapareguts dipòsits de gas que hi havia a l’entrada de la ciutat, coneguts així popularment en referència a l’arbitrarietat testicular de l’alcalde franquista vers la transformació del paisatge urbà de la ciutat.
En Miralda m’ofereix un caramel de canyella i, juntament amb la Julia, una col·laboradora italiana, ens asseiem tots tres a la seva Infinity Table (una rèplica de la peça presentada al Food Pavilion de l’Expo Hannover 2000, que consistia en una taula de 51 m de llarg, amb la forma del símbol de l’infinit, on s’exposaven més de 1.600 objectes relacionats amb els aliments i la gastronomia) per fullejar aquest llibre tan mono. «Coincideix que jo estic instal·lat als Estats Units, ja he sortit de París, i vinc aquí espontàniament, però els contactes ja els havia fet abans amb Edicions Polígrafa. Els seus llibres eren una joia, tenien molt a veure amb costumaris, amb rituals, amb recollir, amb l’arxiu... Aleshores jo els hi vaig dir, com és que amb tots els llibres que teniu per aquí no hi ha cap sobre la mona? Clar, no se’ls hi havia acudit. I al cap d’uns quants anys això va ser possible quan ens vam posar d’acord amb la galeria Joan Prats, quan ja no era la casa de barrets. Perquè la barreteria del Joan Prats, íntim amic de Miró [també va ser amic de Max Ernst, Paul Klee, Joan Brossa i Josep Vicenç Foix, el poeta pastisser], era una botiga preciosa al carrer de Ferran [molt propera a la Casa Massana]. I aleshores el Joan de Muga [fundador, juntament amb el seu pare, de la galeria Joan Prats, l’any 1976, i cap d’Ediciones Polígrafa] va estar-hi d’acord i vam fer aquesta instal·lació avant la lettre. Perquè crec jo que devia ser la primera instal·lació d’aquesta ciutat, i va deixar de vendre els seus calders i mirós durant dos mesos, en els quals no veníem res, i per primera vegada una galeria es transformà completament. Vam transformar-la en una mona monumental. Una mona feta de monuments de Barcelona.»
L’Antoni Escribà pintant les parets de la galeria amb esprai de xocolata. Foto: Mona a Barcelona.
El colossal projecte consistí a formar un equip de 24 pastissers, la flor i nata de la pastisseria catalana, entre els quals destacà, per la seva implicació en el projecte, l’Antoni Escribà. Cada artesà va triar un dels monuments proposats per Miralda, com les «bolas de Porcioles» (els desapareguts dipòsits de gas que hi havia a l’entrada de la ciutat, coneguts així popularment en referència a l’arbitrarietat testicular de l’alcalde franquista vers la transformació del paisatge urbà de la ciutat), el tramvia, les Tres Xemeneies, el Cinc d’Oros, Colom, el Palau Nacional de Montjuic o el Floquet de Neu, l’estrella del zoo en aquells temps. L’entrada de la galeria va transformar-se en una mona, les parets es van pintar totes de xocolata, es van instal·lar palmons beneïts com si fossin plomes, «perquè les mones populars sempre han de portar plometes», diu en Miralda, i finalment s’exposava, al final de la sala, una gran maqueta amb els elements més significatius de la ciutat esculpits amb xocolata. Cap galeria de la ciutat ha tornat a rebre un públic tan massiu, divers i transgeneracional. «El Copito ens el van robar... A la galeria no parava d’entrar gent: l’avi, l’àvia, el nen, la nena, tots allà, i algú va pispar-lo i vam haver de fer-ne un altre.». La instal·lació, multisensorial en tots els aspectes, va completar-se amb un collage sonor de cançons sobre Barcelona que l’artista havia recopilat arreu del món: «Barcelona» de Xavier Cugat, «Barcelona Cha Cha Cha» d’Standley Lauden, «Les fleurs c’est de l’amour» de Tino Rossi, «Barcelona mambo» de Mariano Barreto, etc., que van sonar en bucle durant els dos mesos. «Els vigilants de la galeria van acabar amb taps a les orelles», diu l’artista. Després, Miralda va aliar-se amb un altre personatge de talla monumental, Jaume Sisa, per reinterpretar aquestes cançons i plasmar-les en un vinil, una més de les moltes extensions d’aquest inabastable projecte mono-gràfic (disculpin l’acudit). Les Cromo-mones de Porcioles són una sèrie de collages fets amb alguns dels materials reciclats de la instal·lació, barrejats amb xocolata i rematats amb una plometa marianesca, que el Miralda m’ensenya per acabar. Aquestes obres, pràcticament inèdites, es podran veure a l’exposició col·lectiva, en memòria del Joan de Muga, que la galeria Joan Prats prepara per al Barcelona Gallery Weekend, del 15 al 18 de setembre. Fa anys que pentino canes i el meu tiet Joan no em regala la mona (tot i que encara em deixa anar algun bitllet de 20 €, que la meva condició de precari articulista no em permet rebutjar), però, abans de marxar de FoodCultura, en Miralda, gran padrí de cerimònies, me’n regala una de deliciosa, molt millor que la del Mariano, el company de parvulets víctima dels meus furts: «Té, aquest exemplar de Mona a Barcelona és per tu. Vaig voler que la caixa que l’embolica fes olor de xocolata, però van dir-me que això ja era massa.» Sí, senyor.
Escutdella: un plat tradicional cuinat pel Miralda a partir de la col·lecció d’escuts de Barcelona d’en Sisa.