L'Andrea no havia nascut l'última vegada que el Nàpols va ser campió d'Itàlia, però m'ho explica sense que l'hi hagi preguntat. Jo senzillament volia saber si allò que menjàvem era caciocavallo o bé provola, ja que sempre confonc aquests dos formatges de pasta filada que visualment són idèntics, però quan em detalla que la clau de l'un i de l'altre rau en el temps de maduració, inevitablement acabem parlant de futbol. "In catalano diciamo che la paciència és la mare de la ciència", li dic, per això riu mentre queixala unes olives nocellara grosses com una pilota de golf i em comenta que de paciència, desgraciadament, n'hi sobra: des de diumenge que espera, pacientment, el moment de celebrar el primer scudetto de la seva vida.
Diu que era a l'estadi Diedo Armando Maradona diumenge passat, quan el Nàpols tenia el campionat al sac si guanyava contra la Salernitana. De forma inesperada, però, el partit va acabar amb empat i la ciutat va quedar congelada en el temps, si més no fins l'arribada de la següent jornada de lliga. "El desig de deliri es va posar en repòs, com la febre del Vesuvi", li dic en italià que transcric en català, ja que no sóc Eduard Márquez, Guillem Sala o Andrea Genovart. Tot estava preparat, els focs artificials ja estaven a punt i els balcons plens de banderes ja feia dies que tenyien els carrers del centre de Nàpols de color blau, però caldria esperar uns dies més. Concretament fins al passat dijous 4 de maig, és a dir, l'endemà d'aquesta conversa amb un dels pizzers de 50 Kalò, la pizzeria napolitana de Ciro Salvo ubicada a Londres i que acaba de consagrar-se com la tercera millor pizzeria d'Europa.
"A diferència dels romans, nosaltres fem la pizza a més de 400º i la tenim escassos dos minuts al forn", afegeix el Pasquale, cuiner de la pizzeria Pizzalulu de Fürth (Alemanya), que ha quedat en cinquena posició al rànquing. "Pensa que estem acostumats a gaudir ràpidament de les coses bones, esperar fins demà per ser campions està sent una tortura!", em comenta amb aquella ironia desesperada de qui fa més de tres dècades que somia amb un moment concret i per a qui ara, tot d'una, quatre dies li semblen una eternitat. Els he conegut a la festa del 50 Top Pizza Europa 2023, que se celebra al Green Spot de la Diagonal després que prèviament haguem assistit a l'entrega de premis a l'auditori MGS. Que el certamen de pizza més important d'Europa es faci a Barcelona és sempre gratificant, però que a més una pizzeria barcelonina com Sartoria Panatieri hagi quedat en primera posició encara ho és més.
Com que xerro italià, em topo amb gent a la festa que em pregunta de quina pizzeria sóc, però em limito a dir que no sóc pas pizzaiolo, sinó senzillament un amant incondicional de la pizza que després de moltíssimes cappricciosa i moltíssimes quattro formaggi a l'esquena, avui ha tingut l'honor d'assistir com a cronista de premsa a aquesta petita bacanal italiana. Tothom fa cara de resar-li a San Gennaro, realment, per bé que casualment els guanyadors de la nit no vénen de Nàpols: Rafa Panatieri té arrels familiars a Calàbria i la Toscana, però es va criar a Brasil, mentre que Jorge Sastre és madrileny. La seva pizzeria a Provença amb Bruc ha convertit l'Eixample Dreta en el racó d'Europa on es poden menjar, fora d'Itàlia, les millors pizzes del continent.
El certamen exclou les pizzeries ubicades a territori italià, ja que 50 Top Pizza celebra un concurs específic per decidir la millor pizzeria d'Itàlia, però lògicament el 99% dels assistents són italians, i la majoria d'ells napolitans, pugliesos o calabresos, ja que la pizza ha esdevingut des de fa dècades l'element sobre el qual gira la diàspora del mezzogiorno italià: darrere cada pizzeria que obre a alguna banda del món hi ha, sovint, les mans i l'esforç d'algú que va fer les maletes per marxar de casa a la recerca d'un futur millor. "Jo no sóc de Nàpols, sóc de Reggio Calàbria, però vull que el Nàpols guanyi la lliga perquè no és només una victòria esportiva, sinó també política", em diu el Raffaelle, pizzaiolo de la pizzeria finlandesa 450º. Immediatament em ve al cap aquella pancarta al camp del Verona, el dia del debut de Maradona a la Serie A, on es rebia els jugadors del Nàpols dient-los "Benvenuti in Italia".
El Raffaelle parla amb un dels seus companys i em sembla sentir que li diu no sé què que va passar 'avandìri'. Li pregunto si allò és calabrès, em diu que sí, li explico que en català diem abans-d'ahir per referir-nos a ieri l'altro i somriu. "Al final tots tenim un passat comú!", em diu. Tan comú, en efecte, que segons diuen els historiadors, la pizza va inventar-se al s.XV en un petit obrador de la Rua Catalana de Nàpols, justament el carrer de la ciutat en el qual hi havia els tallers dels artesans catalans. Més enllà d'això, la primera vegada que vaig adonar-me que els antics ciutadans del Regne de Nàpols eren cosins germans nostres va ser fa uns deu anys, quan un bon amic va convidar-me a veure un Nàpols-Juventus a la taverna Blau Cucine e Caffe, just davant del Mercat de Santa Caterina. Vaig sopar una margherita deliciosa que encara avui és la meva preferida del bar, el Nàpols va empatar amb un gol de Hamsik i jo vaig conèixer un fotimer de barcelonins partenopeus que no només havien après el català, sinó que fins i tot em semblava que tenien la mateixa ironia, el mateix humor i la mateixa visió del món que tenim els catalans.
"Jo vaig arribar a Barcelona l'any 88, un any després del primer scudetto del Diego", recordo que va dir-me un napolità de seixanta llargs aquell vespre, "i l'única diferència entre Barcelona i Nàpols és que Barcelona va fer uns Jocs Olímpics que van catapultar-la al món globalitzat". Pocs dies després d'aquella conversa, un Afers exteriors amb el Miquel Calçada a Nàpols va acabar-me de cridar la curiositat per una terra que abans de la unificació italiana era la més avançada de la península Itàlica, però que després ha quedat ancorada al menyspreu, la mala fama i la mitologia urbana dels baixos fons. Una ciutat que abans de 1861 va tenir la primera instal·lació de llum elèctrica, el primer tren, el primer diari econòmic, el primer telègraf, el primer observatori astronòmic, la primera escola per a cecs, el primer vaixell de vapor, el primer sistema sanitari públic o la primera institució de subsidi d'atur per a invàlids d'Itàlia, per exemple.
Una ciutat, però, que va veure com el nou Regne d'Itàlia sufragava els costos del Risorgimento amb l'espoli financer del Banc de Nàpols i el Banc de Palerm, impedint així la revolució industrial que ja havia començat al nord, on finalment la mà d'obra que va dur-la a terme van ser precisament els mal anomenats terroni del sud que van emigrar Regne de les Dues Sicílies amunt. A part, és clar, d'una unificació cultural i lingüística que ha fomentat una diglòssia extrema, impedint l'ús públic de les llengües del sud, aquelles que la Constitució Italiana denomina amb menyspreu dialetti i que, per sort, encara mantenen milions de parlants, malgrat que no n'existeixin mitjans de comunicació. Sent català a Espanya, es fa difícil no sentir amor pels napolitans i la seva història, és evident, per això jo no ho sé si la Barcelona d'abans de 1992 s'assemblava o no a la Nàpols que he conegut, però sé que quan vaig a Nàpols o quan parlo amb un napolità, sempre sento aquella genuïnitat natural que tant em costa percebre avui a Barcelona i que només trobo als arxius de TV3 quan veig una entrevista a qui sé jo, Ramon Maria Calderé, o bé un reportatge sobre l'última lleteria de Gràcia, amb una vaca pasturant per Torrent d'en Vidalet.
Dijous passat, l'endemà de la festa del Top 50 Pizza, vaig buscar aquell home de deu anys enrere al carrer Freixures, davant del Blau, on centenars de persones van celebrar per fi el tercer títol de lliga de la història del Nàpols. No el vaig veure, però. També vaig pensar en l'Andrea, el nano que havia conegut el dia abans mentre menjàvem unes pizzes collonudes i que mai no havia sabut encara què volia dir guanyar un scudetto. Vaig sentir napolitans cantant 'O surdato 'nnamurato a Arc de Triomf, convertit per una nit en la Piazza del Plebiscito, i vaig pensar que l'himne espontani del Nàpols em recordava a aquella frase de Vázquez Montalbán, ja que segurament l'exèrcit desarmat de la gran ciutat del sud d'Itàlia també sigui un equip de futbol que vesteix de blau cel. Un equip tan especial i una ciutat tan màgica que tenen el poder, fins i tot, de segrestar el que havia de ser una crònica gastronòmica sobre la festa de la millor pizza d'Europa per convertir-la en una altra cosa. Potser, ben mirat, perquè la pizza és també senzillesa, imperfecció, alegria, carrer, creativitat, color, lligam amb la terra, festa, caliu, sentiment, humilitat i seducció. És a dir, una metonímia de Nàpols.