A la presentació d'El que hem menjat, Josep Pla afirma que ell "no ha estat mai ni un gormand ni un gurmet" per dues senzilles raons: no és de menjar massa i no té interès per la gastronomia moderna, exòtica i refinada. La cuina que agradava a Pla, que com tots sabem era conservador de mena, era la cuina tradicional i familiar. La de tota la vida, vaja, la del paladar de la infància i la que no juga a la lliga de les grans novetats. Han passat més de cinquanta anys des que l'escriptor empordanès va escriure els paràgrafs que omplen el seu cèlebre llibre de cuina, i més per sort que per desgràcia, el món de la gastronomia ha canviat molt. Tant, de fet, que la globalització ha provocat una cosa que Pla no hauria cregut: al segle XXI, els productes gastronòmics de tota la vida, de proximitat i fets amb la cura d'un artesà són els anomenats gurmet, a la vegada que la cuina tradicional i familiar, la dels restaurants casolans que sovintejava l'autor d'El que hem menjat, és la cuina contundent que fa les delícies dels 'gourmands', un terme que segons la primera accepció del diccionari Larousse significa "originalment, persona que menja i beu en excés". Segons la segona accepció, "persona amb gran interès per consumir bon menjar i bon beure".
Crònica d'una vetllada a la Nit del Gourmet Català
Vaig recordar la frase de Pla i la dicotomia entre els termes gormand i gurmet -que segons el DIEC s'escriu així en català- quan vaig arribar dimecres passat al Museu Marítim de Barcelona i a l'entrada em van preguntar qui era. "Ah, vens de 'La Gourmeteria' d'ElNacional.cat, segur que ets un bon gurmet!" em va dir l'amable noia de recepció mentre jo li preguntava on podia guardar-me el casc de la moto i li confessava que, més que un bon gurmet, sóc un gran gormand en el sentit original del terme. Ella va riure per quedar bé, suposo que desitjant que aquell tio deixés de fotre-li la xapa, i un servidor va entrar cap dintre la fastuosa sala gòtica de les antigues Drassanes Reials amb l'excitació pròpia que sempre em provoquen els edificis militars de la gloriosa Corona d'Aragó. Ho confesso, només hi ha una cosa que m'agradi més que trepitjar un lloc on es construïen els vaixells de l'armada del rei Pere el Gran que va conquerir Sicília, però, i és un lloc ple de bon menjar i bon beure amb barra lliure. És la pega de tot bon gormand: tenir a l'abast productes de qualitat fets amb tot l'amor del món i haver de fer front al golafrisme típic de qui voldria tastar-los tots fins a caure rendit.
Si l'almirall Roger de Llúria resava sempre un parenostre en veu alta abans de cada batalla naval, en el meu cas vaig confiar la meva sort a un Omeprazol i vaig aventurar-me a descobrir la vintena de productes artesanals de les diferents marques catalanes del Clúster Catalonia Gourmet, una mena de confraria de petits elaboradors del nostre país creada l'any 2010 amb l'objectiu de promoure i contribuir a la competitivitat del sector de l’alimentació gurmet d’alta gamma mitjançant l’impuls a la internacionalització i la innovació dels seus associats i la millora de les condicions de l’entorn del sector. Amb cada elaborador a la seva taula lluint el seu roll-up i mostrant el seu producte, un estol de cerveses, mels, formatges, brous, patés, olis, embotits, patates de xurreria, vins, galetes, licors o caramels van rebre'm amb els braços oberts durant la gairebé hora i mitja que vaig passejar-me amunt i avall en aquell circuit tancat que feia esses. Si a l'IKEA i el Tigër el circuit està fet així per mirar de fer-nos caure en la trampa de comprar coses que no necessitem pel sol fet de trobar-nos-les als morros, a la Nit del Gourmet Català era al revés: per a un gormand com jo, el que hauria desitjat era trobar una escapatòria i escapar-me d'aquell plaent laberint on a cada taula m'era impossible no només tastar tots els productes, sinó passar-me deu minuts parlant amb l'elaborador i tenir ganes de comprar-li tot el gènero, fer-li un reportatge, gravar-li un documental i fins i tot fer les maletes, preparar una mudança i deixar-ho tot per començar una nova vida com a elaborador artesanal de productes gastronòmics prèmium al Ripollès, la Terra Alta, el Pla d'Urgell o el Maresme.
Apologia del gurmetisme
Més d'un amb els que vaig parlar havia tingut la valentia de fer el que jo, de moment, no faria. Arribar a una empresa petita que fa olis, espetecs o magdalenes i fer-la créixer, aportar-li innovació, internacionalitzar-la i de sobte, un dia, trobar-se que als restaurants de Hong-Kong o a les millors botigues de Londres hi ha gent enamorada d'allò que una humil família de pagesos del Segrià, Osona o el Penedès porta fent des de fa mig segle. Segurament aquesta fusió entre allò tradicional i allò modern és la tònica constant de la majoria d'aquestes marques que potser no trobem a tots els supermercats perquè són productes de gamma alta, però que tenen més relació amb el món d'abans i les places de mercat de tota la vida que no pas les botigues gurmet elegants, sofisticades i on sempre sona jazz al fil musical. En uns temps en què la majoria de nosaltres omplim el rebost amb productes de marca blanca o de multinacionals, conèixer i descobrir empreses que es dediquen a fer aquells mateixos productes però de forma curosa i artesanal permet entendre moltes coses: que mai una cosa feta a mà podrà ser tan econòmica com la que ha fet una màquina, és clar, però també que si un pretén alimentar-se amb productes de qualitat que atresoren autenticitat i vetllen per la sostenibilitat, mai cap exèrcit de robots podrà produir les olives, els vins escumosos o els ous de gallina que elabora un pagès reconvertit en petit empresari aquí, al costat de casa.
Aquests petits empresaris -alguns agricultors, d'altres ramaders i d'altres simplement artesans-, van ser precisament els protagonistes de la part més important de la nit: la dels premis. Per fi, després d'una hora i mitja, tenia una bona excusa per deixar d'endrapar com un golafre i estar una estona quiet, això sí, amb una copa del Leopardi de Llopart a una mà i una altra del Vinya Gigi de Jean Leon a l'altra. Pecats de gormand, suposo. Amb Helena Garcia Melero portant la batuta, el Clúster Catalonia Gourmet va entregar els guardons dels seus particulars Jocs Florals gastronòmics. Aquí les categories no eren Englantina d'or, Flor natural i Viola d'Argent, sinó uns altres. En primer lloc, el Premi al Creixement Empresarial en Innovació, que se'l va endur Torrons i Mel Alemany; després, el Premi a lniciativa Sostenible en l'àmbit formatiu, que va ser pel CETT; també el Premi Sostenible a l'àmbit empresarial, atorgat a Mallart Artesans/Fundació Mas Albornà; per acabar, el Premi en Creixement Empresarial en Internacionalització, que va recaure en Anela Fruits. En el seu discurs guanyador, Esteve Bosch, Director d'exportació d'Anela Fruits, va dir una frase que va captivar-me més que la safata de croquetes que els cambrers ja començaven a fer córrer per allà: “Portem 50 anys collint pomes i peres a la província de Girona. Som de pagès i aquest el premi a tota una vida".
Mentre esperava que arribés el moment del càtering per sopar perquè l'olor del rissotto de ceps acabant de fer xup-xup ja m'estava començant a despistar, el premi gros va arribar: el Premi Gourmet Català de l'Any, que va recaure de forma compartida en Quim Marquès i Christian Escribà per les iniciatives solidàries Tapas por la paz i Monas por la paz, consistents a oferir als comensals o clients l'opció d'afegir 1€ per recaptar fons per l'ONG World Central Kitchen, impulsada pel xef José Andrés. El cuiner d'El Suquet de l'Almirall i el mediàtic pastisser, tots dos nous mestres en gai saber, van apel·lar els valors solidaris de la cuina abans que Teresa Jordà tanqués l'acte amb un discurs oficial sincer, autèntic i gens impostat. Mentre jo no parava de prendre notes però ja tenia clissada la ginebra Nut empordanesa que mitja hora després em saciaria la set i m'arrodoniria la nit amb un gintonic, la consellera va dir que "ser més feliços, moltes vegades, s’aconsegueix amb el paladar" i que "la majoria de grans coses, tant aquí Catalunya com al món, passen en una taula". Vaig haver d'aplaudir amb les orelles perquè tenia les mans ocupades amb la llibreta, el bolígraf i uns bunyols de bacallà magnífics. Sens dubte, aquelles paraules van ser la millor manera de sintetitzar la nit, ja que desconec si la senyora Jordà és una gormanda i només sé que oficialment és una Honorable Senyora, però sens dubte amb aquelles paraules, malgrat que Josep Pla avui no ho entengués, va demostrar ser una gurmet de categoria. Com un servidor. Com tu.