El gran error de no deixar entrar els nens a la cuina

Afortunadament, Catalunya ha arribat finalment a la conclusió que, si no cuinem, les conseqüències seran catastròfiques, tot gràcies al missatge clar, alt, i amenaçador de na Maria Nicolau. Feia falta que algú posés seny a tot plegat, i endrecés les conseqüències de la no-cuina, mentre anem tots, a pas ferm, cap a la barbàrie.  

Dit això, s’obren una pila d’interrogants: per què no cuinem més a casa? Per què no ens flueix naturalment la idea de fer fideus a la cassola aprofitant els sucs del rostit? Per què llencem a la brossa els tronxos de la coliflor o les fulles verdes de les cebes tendres? Per què no tenim el rebost i el congelador a vesar de sofregit casolà, brous i d’altres bases, per tenir enllestit un àpat  en un quart d’hora els dies de cada dia? Molt senzill: perquè no sabem per on començar, i invertim el nostre temps a aprendre d’altres coses… Prioritats.  

Vivint als EUA m’he adonat que Catalunya podria driblar la barbàrie sense despentinar-se si tots ho volguéssim; juguem culturalment amb molt avantatge i som gastronòmicament privilegiats. Poc o molt, tots hem tingut una mare o una àvia que ha cuinat a casa; la nostra cultura i tradicions comencen a la cuina, cosa que els americans no poden dir. En general, al nou continent es delega molt més el fet de cuinar a casa, sobretot a restaurants i al take out. A Catalunya, quan ens ha empaitat la gana i n’hem volgut aprendre, gairebé com qui no vol la cosa, n’hem après a casa al costat de la mare, pare o àvies que, sense ni plantejar-se una altra opció, han fet el dinar i sopar cada dia. Els que no n’han volgut aprendre, o hi han crescut d’esquena, han desaprofitat la millor escola: la cuina de casa.  

A Catalunya juguem culturalment amb molt avantatge i som gastronòmicament privilegiats

El govern d’en Biden, que s’ha adonat que a Amèrica del Nord també van de cap a la barbàrie, ha posat fil a l’agulla, i l’estratègia és bona. El propòsit és que els nens siguin l’eina de futur per esquivar la barbàrie predita per Maria Nicolau. Ensenyem-los a cuinar des de les escoles, a consumir producte de proximitat, i sobretot a no malbaratar-lo. Conscienciem-los que sense cuina no hi ha futur possible, i que decidir el què mengem té conseqüències macroeconòmiques, mediambientals i de salut. A veure si encara ens hi haurem d’emmirallar, nosaltres els mediterranis, que ens vantem de conèixer el fet culinari. 

Els demòcrates decideixen començar per les escoles anomenades STEAM: centres educatius (alguns encara pilot) que inclouen l’art com via d’aprenentatge en totes les matèries. N'hi han abocat recursos econòmics a cabassos (incloent-hi la participació econòmica d’espònsors del món de l’alimentació que en volen ser còmplices) i, de passada, lluitaran contra el monstre de l’obesitat infantil, que fins ara semblava impossible de desafiar. 

En els programes educatius, s’inclourà l’assignatura de cuina, fixant els objectius en l’assoliment de conceptes bàsics: recepta, tècniques (temperatures, reaccions químiques, proporcions), ingredients de temporada, clima i paisatge gastronòmic. Partint de la teoria que el nen s’engresca en una matèria si el deixem ser creatiu, es dona llibertat a l’infant per crear un àpat a través d’una cistella plena d’ingredients de temporada, aprenent així a manipular-los i no malbaratar-ne cap part. Però l’estratègia va més enllà. Inclou els pares fent-los partícips de les activitats gastronòmiques; per exemple en l’elaboració conjunta de menús setmanals, i de prendre consciència que la cuina és un espai d’aprenentatge, esbarjo i de diàleg. 

Cal prendre consciència que la cuina és un espai d’aprenentatge, esbarjo i diàleg

Pensem-hi. El primer i gran topall que allunya els nens de l’acte de cuinar és que sovint fem fora de la cuina els que ens volen ajudar. Perquè no es cremin, perquè potinegen les masses, perquè anem més de pressa a fer el dinar si ells no volten com borinots a la vora dels fogons; diguem-ne que més aviat ens fan nosa. Per natura, hi ha nens que mengen i nens que els hi costa. Els que han heretat el gen de la gana sovint volen ficar el nas a l’olla, volen escurar el cassó de la beixamel o llepar l’allioli que ha sobrat al morter, i volen aprendre a fer-ho de forma natural. Els que no l’han heretat, i troben fils a les mongetes tendres, i pells gruixudes als cigrons, cuinar normalment no els interessa, ja que d’entrada no els genera cap mena de plaer; amb alguna excepció, és clar. I així de tranquils ens quedem, penjant l’etiqueta a a les criatures: o és de vida o no és de vida, i els deixem en mans de la voràgine. Ja n’aprendran de cuinar, si volen!

El programa escolar americà dona cobertura a la teoria que hem de deixar entrar els nens a la cuina, i fa èmfasi en el fet que els nens que tasten, són nens que mengen. Que els nens que els deixem ser partícips de la cuina, sovint tenen més autoestima. Que voltar per la cuina és crear un espai de conversa on es pot parlar d’opcions d’aliments saludables, que els nens que cuinen en família aprenen a treballar en equip i que la cuina és un espai terapèutic. Què fem?!

En fi. Potser un dia, ens n'adonarem, que les eines de vida com cuinar són tan importants com saber sumar i restar, i que la cuina comença amb la vida, des de petits… Tenim molta feina.