Si ens mengem la ‘d’ de la paraula ‘tradició’, el resultat és ‘traïció’. Sí, amics, no seguir la tradició és una traïció flagrant. He escrit aquesta afirmació tan contundent no perquè així sigui, sinó perquè si no comences fort, perds l’interès del lector. Però tot i que no és pas cert que no seguir la tradició és una traïció a la cultura, sí que crec que és de desagraïts, de persones que no valoren el llegat que ens han deixat els nostres avantpassats perquè les tradicions són com establir una comunicació, com despenjar el telèfon, que et connectarà amb els que ens han deixat.
És difícil que el primer mos de coca de Sant Joan no et transporti a aquell moment de la infantesa, de la joventut o a aquella revetlla en què tot va canviar. Potser ho he escrit un miler de vegades, però, de fet, la repetició és la base de la tradició, per tant, si avui dedico l’article a lloar allò que ens vincula, que ens fa sentir que formem part d’un lloc i d’un grup, que ens recorda moments especials de la nostra vida i que tant ens genera una nostàlgia infinita com una eufòria desbordant, tinc llicència per repetir-me: el poder evocador de la cuina és de l’estil de les bombolles fetes amb xiclet Bazuca.
Avui és un dels dies màgics del calendari. Ja fa mig any que vam menjar els torrons i el raïm de la sort i avui tenim enyor de petards, coets lluminosos, cava a dojo i petons furtius. Toca celebrar que som a les portes d’un estiu que sempre imaginem èpic i etern, atesa la quantitat d’activitats que ens programem per passar aquells minsos quinze dies de vacances. Però el més important és que la tradició de celebrar el solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any i, per tant, de la màxima explosió de la natura, es fa des de la prehistòria a gairebé tot el món, cada cultura a la seva manera. Per tant, per moltes modernitats que tinguem, no serem nosaltres qui ho deixarem de celebrar.
De fet, hauria de ser un imperatiu: s'ha de celebrar. Expliquen els antropòlegs que les festes són necessàries perquè ajuden a ordenar el calendari. Sense festes, embogiríem. Viuríem en un dia de la marmota continu, que se’ns faria insuportable. És com si llegíssim aquest article sense espais, sense punts ni comes: ens ofegaríem. Doncs les festes són els punts i les comes de la gramàtica social. I el menjar és important perquè ajuda a estructurar les festes. El menjar és com el paper o el llapis, que ajuden a plasmar les idees i les perpetuen. La festa de Sant Joan s’estructura al voltant de la coca. Decidir si la faràs o a on la compraràs forma part de la litúrgia festiva, però que no n’hi hagi o no se’n mengi, genera desassossec, sensació d’abandó, soledat, deixadesa o baixa autoestima. Exagero? Potser sí. Però costa tan poc complir amb aquesta tradició que només per fer-me feliç, ja paga la pena.
Les festes són necessàries perquè ajuden a ordenar el calendari; són els punts i les comes de la gramàtica social
Com la majoria dels dolços tradicionals, l’elaboració és senzilla. I malgrat que cal traça, paciència i temps, els ingredients no són cars (tret dels pinyons!) ni difícils de trobar. Les tècniques no són complexes i la maquinària és poca o nul·la. A banda que aprendre l’elaboració del brioix és molt rendible, és un repòquer: és el mateix brioix del tortell de reis i de la mona de Pasqua. Un '3 en 1' que et lubricarà (atents amb la metàfora maldestre!) totes les festes familiars. Es tracta, doncs, d’un brioix clàssic coronat amb crema pastissera, pinyons i fruita confitada.
Ai, ara sí que hem tocat un tema delicat: la fruita confitada. Mai no falta i gairebé ningú la menja! Tot i l’arenga del principi, potser sí que és el moment de plantejar-nos una lleugera desviació de la tradició i acceptar que ha arribat el dia d’enterrar-la en els confins de la memòria. M’expliquen els pastissers que si no en posen, els clients els la reclamen, malgrat que després l’arraconin, perquè la coca de Sant Joan no ho és si no porta fruita confitada. També m’expliquen que no en troben de bona i si n’aconsegueixen de passable -però el meló no té el color verd radioactiu- els clients la rebutgen.
Cada vegada que veig la fruita confitada arraconada a les vores dels plats de coca em ve a la memòria aquell gest tan característic de la meva mare, arreplegant-la tota i guardant-la en una caixa per anar-la menjant durant tot l’estiu. Com ens en rèiem els germans! "Mare! Què fas? Acapares per si esclata una altra Guerra Civil?". A la mare li agradava molt, la fruita confitada i, ara, a mi, també. Tant que ens en rèiem i avui ja tinc preparat la carmanyola on, aquesta nit a la revetlla que he organitzat amb els amics, guardaré tota la fruita confitada que deixaran arraconada als plats. Enyoro la mare.