On hi havia L’Aram, el restaurant comandat per l’Álex Montiel, ara hi ha una hamburgueseria amb cervesa d’importació i televisors collats a la paret amb partits de la selecció holandesa. Els Astrud, a Acordarnos, li cantaven a l’enuig de veure com tancaven el teu bar preferit per fotre-hi, a canvi, un Starbucks. Fa tanta ràbia, deien, que gairebé sembla nostàlgia. Gairebé. No soc un dels vostres (Ara Llibres), on el periodista Marc Casanovas reivindica la figura de Montiel, està escrit precisament amb aquella fúria no-melancòlica. Tensa l’arc cap enrere, però la fletxa només pot apuntar cap al futur.
L’Aram, en dansa des del 1986 fins al 1993, era un d’aquells negocis familiars sobrevinguts, on la manca d’experiència dels seus responsables generava esvorancs que només podien pavimentar-se amb talent arrauxat. A cada buit de poder, una anarquia i, amb sort, un punk per gestionar el millor possible tot aquell caos. L’Álex Montiel, el fill dels propietaris de L'Aram, n’era un. El noi, que rascava la guitarra al grup hardcore Harina de Huesos Humanos i que va ser expulsat de l’escola de cuina per una flatulència sonora emesa en un moment inoportú, es va veure de cop i volta, i amb només 18 anys, agafant les regnes de la cuina del restaurant familiar.
Ser punk no és portar cresta: és avançar segant arran i resignificar les nocions de bellesa
Montiel, ens adverteix el llibre de Casanovas, detestava que la premsa gastronòmica s’agafés a la seva militància subcultural, a la cosa punk, per fer-ne titulars cridaners. Aquesta peça, així, neix morta. Tanmateix, l’analogia entre disciplines és ben útil per fer entendre com d’important va ser L’Aram per a la nova cuina del tombant del segle XX. El restaurant del carrer Aragó va ser per a la cuina de trampantull i plat quadrat allò que The Stooges van ser per als Sex Pistols o els The Clash: anticipació, fonaments, obertura de marcs de llibertat a cops de destral.
Ser punk no és portar cresta: és avançar segant arran i resignificar les nocions de bellesa. “Per què els lletjos no poden optar al capdamunt del pòdium?”, es pregunta Montiel al llibre de Marc Casanovas. Les preguntes retòriques només es poden respondre bregant, i l’Álex va bregar-hi agafant els productes més humils, fins i tot aquells que els altres cuiners titllaven de sobrers, per fer-ne meravelles. El mar i muntanya de trompetes de la mort farcides de cabra de mar. La tatin de carxofa. El gall de Sant Pere amb estofat de caragols i lletons de xai. Déu meu: les crestes de gall farcides de pernil de Jabugo i dàtils.
No soc un dels vostres transita la Barcelona pre i post-Olimpíades, posant-hi el fre de mà a principis del segle XXI, quan Ferran Adrià va ocupar la portada del The New York Times sota el titular bomba Com España va esdevenir la nova França i tot va començar a anar pel pedregar. Xefs estrelles de rock, avantguarda autàrquica, mediatització dels fogons; tot allò que omple de sentit el títol del llibre. La història de Montiel, passada pel sedàs de Casanovas, podria haver pecat d’oda a la renúncia. No ho és pas. Tensa cap enrere, apunta endavant. La destral amb què Montiel va obrir marcs de llibertat només s’ha estat esmolant en la fosca.