Travessant les Garrigues deixo enrere Vinaixa, les Borges Blanques i Juneda sense treure’m del cap la desafortunada presència de Salvador Illa en una fira de Sabadell per promocionar l’oli de Jaén, d'altra banda, competència directa dels nostres olis, la cultura dels quals és ben present a la nostra gastronomia.
M’adono que m’estic acostant a Lleida quan, per més que miro, no veig res. M’ha caigut la boira a sobre sense adonar-me'n. Als lleidatans els agrada la boira, igual que als empordanesos la tramuntana; a altres, però, els treu de polleguera. Quan per fi desapareix la maleïda boira, albiro la ciutat a la llunyania, presidida per la Seu Vella.
Avui m’esperen al restaurant Sisè, inaugurat ara fa un any i situat al barri de Cap-Pont, al marge esquerre del riu Segre. Cansat de conduir, tinc la sort que just al davant veig un descampat, a tocar de la Facultat de Ciències de l’Educació, on puc aparcar el cotxe a escassos metres.
L’Àngel Esteve va obrir el restaurant Sisè fa un any i escaig. Aquest jove xef nascut a Lleida, tot i tenir només 27 anys, ha passat per cuines tan prestigioses com les del Celler de Can Roca, el Mugaritz, el Coure o el Gresca. El local, amb parets blanques i sostre negre, amb taules de fusta amb les seves estovalles de roba, podria semblar una antiga nau industrial, al fons de la qual trobem una barra majestuosa, folrada de rajoles quadrades de color taronja, que recorda la cuina a la vista del restaurant Compartir Barcelona. Des de la barra, el comensal pot observar durant l’àpat —des d’un còmode tamboret— com el xef, juntament amb el cap de cuina, Marc Chic, domen les brases amb una precisió extrema, mentre cuinen al foc, sense parar de remenar cassoles i paelles, per acabar muntant els plats davant teu. Ajudats sempre pel Roman a la cuina, i la Mia, que controla la sala.
La carta del restaurant Sisè, que renoven setmanalment, la conformen únicament sis primers plats i sis segons, però Déu meu senyor quines dotze plates.
Des de la barra, el comensal pot observar durant l’àpat com el xef, juntament amb el cap de cuina Marc Chic, domen les brases amb una precisió extrema mentre cuinen al foc sense parar de remenar cassoles i paelles
Amb la croqueta d’ibèrics i el bunyol de Tou dels Til·lers, truita de riu i miso, m’omplen la copa de Lagravera, un vi natural DO Costers del Segre, elaborat al 100% amb garnatxa blanca. El bunyol és d’una finesa majúscula pel que fa a l’aroma, el sabor i la textura, però la croqueta no es queda enrere.
M’arriben els musclos en escabetx de brases i pastanaga. L’Àngel em comenta que fan servir llenya d’ametller i d’alzina, que aporten un gust més suau per treballar peixos i mariscs. Deixo el plat ben net, sucant el pa que porten d’un dels millors forns artesans de la ciutat, el PaPanBread.
Canviem a un altre vi ecològic, també elaborat amb garnatxa, el Garxana S, que forma part de l’oferta dels Vinyataires Lliures. Apareixen els ceps, que seran, possiblement, els darrers de la temporada. Els cuinen directament al foc, amb parmesà i una reducció de carn i crema de llet. El xef juga amb els productes del Pirineu aragonès i català. Ja que estan a mig camí, diu, se n’aprofiten.
El bacallà a la brasa, celeri i bleda, cuinat amb una precisió mil·limètrica, potencia el gust del bacallà, però també el de la humil bleda. Som davant d'un plat que, per si sol, val una visita al restaurant Sisè. Altres restaurants on preparen el bacallà com ningú són Ca l'Amador, de Josa, o Cal Travé, de Solivella.
Tanco l’àpat amb una guatlla a la brasa, portada directament de França —comentem que les d'aquí no tenen la mateixa qualitat—, amb un escabetx de rovellons i una emulsió d’oli d’oliva que trobo deliciosa i m’ajuda a buidar la copa de vi.
Per postres, prenc un xuixo de crema, abans d'acomiadar-me de tot l’equip i agafar el cotxe de tornada cap a Barcelona. Així, entre nosaltres, penso que el viatge ha valgut molt la pena.