Una de les primeres grans decepcions de la meva vida es remunta a finals del segle XX, que és una manera més literària i pomposa de dir l'any 1999. Era un dia de tardor, se celebraven eleccions a la Generalitat i vaig acompanyar per primer cop els meus pares a votar. Des de feia dies, sentia a la televisió que els catalans estaven cridats a les urnes per participar de la "festa de la democràcia", però quan vaig entrar al lloc de votació no hi havia serpentines ni pinyates. La decepció més gran, sens dubte, va ser observar que tampoc hi havia entrepans de pa de motlle amb Nutella partits per la meitat. Com gosaven anomenar "festa" a un acte sense trianglets amb crema de cacau?
Si mai escric una autobiografia a la manera umbraliana, n'estic segur que assenyalaré aquell dia com el germen del meu recel cap a la política, ja que l'endemà, quan al cole ens van manar fer una redacció sobre els comicis, vaig escriure un text titulant "He anat a la festa de la democràcia i ara vull ser anarquista". La meva professora, amb els ulls com a taronges, va preguntar-me si a casa teníem llibres de Bakunin o si els meus pares m'havien parlat de Durruti. "Durruti? T'estimo!", li vaig respondre, "però vull ser anarquista perquè a la festa de la democràcia no hi ha Nutella", vaig dir-li. El que no sabia jo aleshores és que, en efecte, la relació entre la Nutella i la política era molt més profunda del que aleshores imaginava.
L'origen de la Nutella i Napoleó
La meva gran decepció amb la festa de la democràcia va produir-se l'any en què Pasqual Maragall va superar en vots Convergència i Unió, però no els suficients per impedir que Jordi Pujol fos president quatre anys més. Un altre home petit i valent, en aquest cas Napoleó Bonaparte, és en realitat l'autèntic culpable que ara fa dos segles uns pastissers torinesos s'inventessin una cosa que algun dia, molts més anys després, acabaria convertint-se en la Nutella. Comencem pel principi, doncs. Som al Piemont l'any 1806 i el bloqueig comercial imposat per Napoleó al Regne de Sardenya-Piemont impedeix l'arribada de productes britànics, entre ells el cacau. Els pastissers i xocolaters de la zona, desesperats, troben una solució: la crema d'avellana i sucre. Decideixen substituir el cacau amb pasta d'avellana provinent de Langhe, més econòmica i eficient. Amb el pas dels anys van perfeccionant aquell invent, torrant i molent les avellanes, fins que a mitjans de segle el xocolater Michele Prochet elabora el gianduiotto: el primer bombó farcit de crema de gianduia.
Molts anys després d'això, concretament l'any 1949, un pastisser d'Alba anomenat Pietro Ferrero decideix comercialitzar la seva pròpia crema di gianduja, que al principi l'anomena Supercrema di gianduja Ferrero. Malgrat la popularitat que immediatament causa aquella crema de cacau i avellana entre la gent, el seu fill, Michele Ferrero, s'adona que cal canviar-li el nom. D'una banda, perquè "Supercrema de gianduja Ferrero" era un naming massa llarg, i de l'altra, perquè el terme gianduia feia referència a un personatge de la Commedia dell'arte que representava el piemontès arquetípic. Es a dir, com si aquí ens haguéssim inventat un producte que es digués "Crema de caganer", per entendre'ns. Va ser així, l'any 1964, quan el fill de don Pietro va patentar el nou nom d'aquella deliciosa crema: Nutella, contracció del terme 'nut' -que vol dir avellana en anglès- i del sufix llatí '-ĕlla'. Malgrat que el cos em demani fer una tesi doctoral filològica sobre la crema de cacau i avellana com si Francesc de Borja Moll s'hagués apoderat de mi, l'estómac em demana deixar-nos d'hòsties i passar al següent punt de l'article: la discussió entre Nutella o Nocilla.
Nutella vs. Nocilla: la guerra eterna
La Nocilla és una còpia de la Nutella? Evidentment que sí, partint ja de la base que etimològicament el nom també neix de la paraula nou ('nuez' en castellà) i del mateix sufix llatí que sempre aporta un sentit afectiu, per això en castellà un pajarillo cau més simpàtic que un pájaro. El que dèiem, la Nocilla va néixer tres anys més tard que la Nutella a Montmeló, quan Montmeló encara no era un poble associat a un circuit d'automobilisme sinó una localitat del cinturó de Barcelona amb unes quantes indústries. Una d'elles, anomenada Starlux i dedicada a fabricar caldos, va decidir plagiar la famosa Nutella, però canviant-ne lleugerament la fórmula: una mica menys d'avellana i, per tant, una mica més de cacau. A part de la llet, el sucre i l'oli de palma, evidentment. Pel sol fet de ser un producte nacional, ràpidament la Nocilla va calar fort en aquella Espanya del tardofranquisme que ja havia superat les penúries de la postguerra, per això els germans petits dels que havien hagut de créixer menjant pa negre per berenar veien com ara, de cop i volta, la canalla creixia berenant entrepans de Nocilla, un aliment que, a més, s'associava a l'esport, a la nutrició sana i a la diversió gràcies al màrqueting publicitari.
Potser és per culpa del meu pare, que sempre m'explicava que de nen només bevia Cacaolat per Festa Major del Vendrell, però des de ben petit sempre vaig aprendre a valorar els entrepans de Nocilla o Nutella com si fossin un autèntic tresor culinari. Al pati de l'escola, per exemple, quan una pilota, una relliscada o un xoc fortuït entre xavals jugant al pilla-pilla li fotia enlaire l'esmorzar a algun pobre desgraciat, jo era l'únic nano que deixava el partit de futbol per consolar-lo, ja que mentre ell planyia l'entrepà de Nocilla destrossat, obert per la meitat i esmicolat damunt el sorral, jo hi veia un tresor caigut i escapçat, com aquelles estàtues amb el cap tallat al Museu del Vaticà. Després d'una pilotada a les parts nobles, possiblement quedar-se sense Nutella per esmorzar era la cosa més dolorosa que podia existir al món, ja que la Nutella i la Nocilla són com les drogues de disseny però aplicades al món dels infants: una dosi petita sempre anima qualsevol cotarro, però una dosi de grans quantitats et pot enviar a Urgències del Clínic. De fet, la casa Ferrero va adonar-se d'això ja fa temps, per aquest motiu va inventar-se Nutella B-Ready, una mena de galeta farcida de Nutella i llavors de blat que, segons diu l'etiqueta, és ideal per "arrencar el dia amb energia". És a dir, el mateix que deia Lou Reed quan confessava que quan s'aixecava del llit, cada matí, el primer que feia no era anar a fer un riuet, sinó esnifar una ratlla de farlopa.
L'elixir de l'eterna joventut
Per sort, mai no he patit síndrome d'abstinència de cap mena de droga, legal o il·legal, però tots aquells que en algun moment hem anat de colònies amb el cau sabem què significa trobar a faltar la Nutella o la Nocilla d'una manera gairebé inhumana. En el meu cas, aquest lleu trauma infantil m'ha deixat de seqüela una indecorosa mania que posa molt nerviosa la meva parella: quan anem a un hotel i hi ha envasos petits de Nutella, n'agafo tres o quatre i me'ls poso a la butxaca d'amagat, com qui roba secretament alguna cosa de gran valor. És la conseqüència d'haver-me passat la infantesa enyorant la Nutella a desenes de cases de colònies catalanes que, sense previ avís, aplicaven una teràpia de shock duríssima per la generació tardopujolista de la qual formo part: acostumats als entrepans de Nutella embolcallats en paper de plata per berenar o a les festes d'aniversari amb safates plenes de trianglets de pa de motlle amb Nocilla, de sobte ens trobàvem en una masia enmig del Lluçanès on per berenar ens donaven una llesca de pa amb codony, una llesca de pa amb un formatget o, en el millor dels casos, una llesca de pa amb una pastilla de xocolata.
Per sort, de la necessitat en neixen les grans idees, i va ser en una d'aquelles colònies de L'estiu és teu on cada dia, a l'hora d'esmorzar, convertíem el menjador de la casa en un petit laboratori de Breaking Bad: hi creàvem la nostra Nutella. Em consta que la fórmula màgica és ancestral i es transmet de generació en generació, per tant no em fa res explicar-la: una mica de cacau en pols, sigui ColaCao o Nesquik, un rajolinet d'oli d'oliva i a remenar fortament. Ha estat així, amb aquesta matussera recepta de dubtós origen però de meravellós resultat, com milers de nens hem aconseguit menjar Nutella quan no teníem Nutella. Després, quan ens fem grans, aprenem que hi ha altres marques de crema de cacau i avellanes al món i que fins i tot al nostre país en tenim una com La Trencadora, a l'Alt Camp, que fa una "Nutella catalana" potser més bona que l'original. També aprenem, és clar, que berenar Nutella cada dia ja no és massa sa per al nostre cos, però a la vegada recordem que si cal comprar una vaixella de gots per la cuina, hi ha l'opció d'anar a l'IKEA o hi ha la possibilitat d'anar al supermercat, comprar sis pots de Nocilla i tenir, pel mateix preu, crema de cacau i avellanes per dos mesos i sis gots per a tota la vida.
En definitiva, aquells nens no oblidem que ja no tenim vuit anys, principalment perquè a les festes ara hi ha més droga blanca en pols que droga fosca en forma de Nutella i perquè, depèn com, davant una creperia on fan creps de Nutella, el primer que cal pensar és en si portes les pastilles contra la lactosa a sobre. No oblidem res d'això, ja que madurar és acceptar que la vida no és cada dia una festa. Jo vaig començar-ho a saber aquell dia, a finals del segle XX, quan la gent va votar el president de la Generalitat sense un entrepà de Nocilla a les mans, però per sort, sense que ningú ho sàpiga i gairebé com un secret, de tant en tant obro un d'aquells envasos d'hotel que pispo amb l'elegància d'un lladre de guant blanc, unto la crema damunt dues llesques de pa torrat i un diumenge al matí, just abans de penjar el tuit anunciant que he escrit un article com aquest, em preparo un entrepà de Nutella per esmorzar, en llepo amb fruïció el ganivet, m'assec al sofà, em converteixo en un nen de trenta-quatre anys i m'oblido, per uns instants, que fer-se gran és aprendre a gestionar les decepcions que ens depara la vida.