Els sumeris, els inques, els maies, els ibers, els celtes i totes les sàvies i desenvolupades antigues civilitzacions empraven les llegendes per comprendre l’enigma de la natura i transmetre de manera entenedora a la seva comunitat els valors socials i el marc legal construïts a partir del que s’anaven trobant cada dia. Embolcallades de bellesa i misteri, il·lustraven, educaven, advertien dels perills i amenaçaven de l’esdevenidor si no se seguien els preceptes establerts. Les llegendes i els mites eren com una mena de núvol que tant et protegia de la intensitat del sol com t’enviava un devessall de trons, llamps i tempestes si havies ofès als déus locals comportant-te com un desagraït i pobre mortal.
Cada territori és hereu de les cultures que prèviament els han ocupat. Admirem les increïbles construccions que aixecaven amb mètodes prototecnològics, emprem les infraestructures avui encara vigents, adaptem la primitiva llengua al xampurreig actual i ens han llegat la seva reflexió legal. Però hem arraconat les llegendes per obsoletes, ingènues i ridícules. Som a l’era de la veritat, del microscopi, de la investigació, de la ciència, caient, això sí, de quatre grapes a totes les notícies falses que ens brinden les xarxes socials sense qüestionar-nos-ho ni contrastar la font.
Ara, rellegint aquesta introducció m'adono que he creat una expectativa excessiva en el tema del qual vull parlar, que és escanyolit i anecdòtic, però no banal, perquè tenim un tresor únic que hem de preservar com si es tractés d’una piràmide o d’un guerrer de Siam. Parlo de l’orxata. Però no només de la beguda (que te la podries fer a casa perquè és una recepta senzillíssima i sense secrets) sinó del deliciós “anar a fer una orxata” que, malgrat que no hi ha estudis que ho avalin, és una de les píndoles de salut social més efectives i, a més, sense perniciosos efectes secundaris. Se'n va “a fer l’orxata” en aquell moment que la tarda encara és ben viva i, per tant, tothom és benvingut. Els nanos juguen a esquitxar-se amb l’aigua de la font, els amors adolescents xuclen amb avidesa la canyeta amb els ulls concentrats en la beguda intentant amagar el roig de les galtes i els avis resen perquè ni el metge ni la dona els enxampi farcint les artèries de sucre i fartons.
L’orxata es podria beure al novembre, perquè el tubercle es comercialitza sec i, per tant, no té temporada, però “anar a fer una orxata a Cal Jijoneru” és una activitat estiuenca de primer ordre. Que a tu l’orxata ni fred ni calor, no cal que deixis d’anar-hi perquè a Cal Jijoneru pots prendre un Mig-mig (amb granissat de llimona), un Sospir (orxata i cafè granissat), un Flotaor (orxata amb una bola de gelat) o un Cubanito (amb gelat de xocolata) o un cafè, què carai!
És difícil treure l’aigua clara de si estàs en un Jijoneru de propietat individual o d’un que pertany a la cadena La Jijonenca, perquè, per fer-ho complicat, molts Xixonerus no formen part de la cadena i alguns de la cadena mantenen als rètols els seus noms originals. En qualsevol cas, uns i altres són empreses locals amb històries similars i que reconeixem en molts altres sectors: la història d’espavilar-se per sortir-se’n. Xixona és un poble d’Alacant, en el que tradicionalment s’hi ha concentrat la producció de torrons. El torró, malgrat que no hauria de tenir temporada perquè és un producte de guarda, té un consum extraordinàriament concentrat durant un mes, a tot estirar, pels volts de Nadal.
Els productors es buscaven la vida, durant l’estiu, fent temporada als pobles propers venent gelats amb aquells entranyables carrets ambulants. Fa més de 50 anys, un grup de productors artesans es va associar per crear unes instal·lacions on elaborar conjuntament els gelats, l’orxata i els torrons sota el paraigua d’una mateixa marca. Ja que tenien el producte, establir locals on vendre’l va ser una conseqüència natural. Així, doncs, va néixer la cadena La Jijonenca que, actualment, gestiona 900 establiments a tot l’Estat i aglutina més de 700 socis que treballen ben bé com si es tractés d’una cooperativa. No en tinc pas gens d'interès comercial amb aquesta marca, però aquestes històries sempre m’agrada saber-les.
Passar la tarda fent l’orxata suposa converses lleugeres i poc compromeses. Fer safareig, preparar el viatge de l’estiu, recordar vacances passades o fer recompte dels nets de l’Engràcia són alguns dels temes habituals al Jijoneru del meu barri. Si et quedes sense conversa sempre pots explicar que l’enigmàtic nom orxata prové del llatí hordeata que significa “aigua d’ordi”, d’hordeum (ordi), tal com era feta l’orxata primigènia.
La història explica, a grans trets, que a mitjan segle XVIII l’aigua d’ordi va passar a ser d’ametlla, de manera que l’orxata era un liquat d’ametlles. Tenint en compte que l’ametlla costava un dineral, la beguda era un luxe només a l’abast dels rics. Per abaratir-la, i atès que el preu d’un quilo d’ametlles equivalia a 13 kg de xufles, van passar a fer-la a partir del tubercle hidratat. Això només passava a la zona de València, ja que la xufla es conrea exclusivament a la comarca de l’Horta Nord. A la resta de la Península o no bevien aquesta beguda o continuava essent d’ametlla o d’altres llavors i cereals. De fet, a Amèrica, l’orxata és sempre feta a partir d’arròs cru remullat durant un mínim de dues hores, triturat, colat, endolcit amb sucre i aromatitzat amb canyella i vainilla.
Tot i que aquesta sembla que és la història real, prefereixo la llegenda que, tot i ser molt divertida, documentalment no s’aguanta per enlloc. Diu la llegenda que una jove va fer tastar una beguda blanca i dolça al Rei d’Aragó Jaume I, el Conqueridor (1208-1276) que, complagut pel seu sabor va preguntar a la jove què era, qui li va contestar “és llet de xufla” i el rei va replicar “això no és llet, això és or, xata!”.